Des que l’home és home i que va començar a aglutinar-se en comunitats, la seva obsessió i la raó de ser del seu creixement va ser socialitzar-se, la capacitat de comunicar-nos simbòlicament ens va permetre modificar el nostre entorn i amb això dominar el món. Ha passat molt temps i avui ja no només disposem de la comunicació un a un; havent superat i qüestionat fins i tot la comunicació un a molts dels mitjans massius, i immersos en la tan remanida societat de la informació, els éssers humans avui podem comunicar-nos en forma de xarxa, de tots a tots, gairebé sense límits.

Homes, dones, estudiants, professionals, treballadors i empresaris, d’esquerres i de dretes, més rics i més pobres, heterosexuals i homosexuals, joves i adults… tots plegats, compartint inquietuds, polemitzant, recomanant productes i serveis, fent activisme, democratitzant la informació i el coneixement. Quan es parla de Facebook, l’eina de la web social més utilitzada avui a escala mundial, es diu que si fos un país, seria el cinquè més poblat, ja que té la vertiginosa quantitat de 200 milions d’usuaris. Twitter, l’estrella d’aquests moments en el món 2.0, ja gaudeix de 7.000.000 d’usuaris en continu creixement. Segons l’informe Internet España 2008, de Bitacoras.com, el 50% dels bloggers utilitza una o més eines socials.

Però era necessària la desvirtualització: aquesta nova capacitat de generar relacions o de recuperar d’antigues en el món digital exigia la possibilitat de tornar al contacte original de l’home de les primeres comunitats. Molts usuaris de plataformes socials, com ara les mencionades Twitter, Facebook o Flickr, han creat petites comunitats entorn d’aquests sistemes, que han arribat a materialitzar-se en el món real, com és el cas a Espanya dels Twittdays o Cava&Twitts. Usuaris d’una mateixa ciutat, les que ja arriben a 20, realitzen reunions mensuals en què, a més de conèixer-se, intercanvien opinions, aficions i moltes altres coses més.

Actualment també és realitza algun que altre esdeveniment que no solament comporta socialitzar, sinó també el fet de fomentar, comunicar i difondre el seu ús, com ara la més important, Cava&Twitts, que reuneix en cadascuna de les seves edicions a Barcelona més de 200 persones i a on és convida periòdicament a un orador professional en activitat per que que faci alguna ponència o, fins i tot, s’hi organitzen taules rodones. Vaig tenir l’oportunitat de ser convidat a algunes d’aquestes desvirtualitzacions a Barcelona i a Madrid i puc assegurar que els resultats no poden ser més interessants, al punt tal que ja hi ha empreses que hi participen, perquè només hi ha una cosa que queda clara: en un moment com aquest en que els mitjans, els polítics, les marques i la publicitat pateixen d’uns nivells de credibilitat sota mínims, les empreses no podien permetre’s el luxe de no atendre i escoltar a aquest públic que s’agrupa ara en una nova (o no tan nova) manera; menys homogenis i amb menys contacte que els grups tradicionalment entesos, pot ser, però amb un poder d’opinió i una capacitat de fer circular la informació impossible de controlar, però sí encara interpretable.

Demà mateix farem una prova de desvirtualització en aquesta Andorra de vegades tan resistent als canvis. Ens hem convidat, via internet, tots aquells usuaris de xarxes socials i bloggers del Principat a la primera trobada a la qual vam batejar Twittand, i continuem convidant tothom el que estigui interessat en aquest aspecte. Si tu n’ets un, només hauràs de visitar el web http://www.twittand.com o passar per Plaça de les Arcades des de les vuit del vespre. Sigues-ne part.

Si hi ha una cosa que segurament va sorprendre a qualsevol que, com ara jo mateix, visqui a Andorra i sigui dins d’aquest món de les xarxes socials va ser el creixement exponencial d’usuaris locals de Facebook en concordança amb les eleccions generals, fet que va convertir aquesta plataforma inicialment d’oci i contactes en un dels mitjans més utilitzats pels partits a l’hora de fer arribar propostes a la ciutadania.
De cop i volta allò d’escriure, com diu el seu leitmotiv, el que et passa pel cap va deixar de ser cosa d’adolescents per esdevenir un fenomen transversal i d’ús massiu, tal com ho demostra la grandària de la “xarxa Andorra” de Facebook que avui mateix té 6.476 usuaris registrats (incloent-hi trolls), gairebé el 8% de la població total amb un grau de confiança del 90%.

Si palem dels blocs, la més coneguda i actual de les plataformes 2.0, n’hi ha 25 fetes a Andorra segons l’afegidor Blocaires del Pirineu (del qual formo part amb el blog polític http://www.anclaos.com i ara amb el de xarxes socials i comunicació http://www.inuvol.cat), les quals, sumades a d’altres que apareixen als buscadors Cercabloc i a Andorramania, no haurien de superar les 50, representant un nombre escàs de bloggers si considerem que al llistat s’inclouen els blocs personals, polítics, periodístics, educatius i institucionals. Ho trobo sorprenent, ja que no cal recordar que muntar un bloc és gratuït i tan fàcil com fer cinc clics.
Però la mancança a Andorra que més em sorprèn és la de la baixíssima quantitat d’usuaris de Twitter (www.twitter.com), el gran fenomen 2.0 dels últims dos anys a tot el món (i probable pròxima adquisició de Google). Aquesta aplicació gratuïta, que mitjançant missatges tan curts com ara un SMS crea converses d’una complexitat de vertigen, està gairebé absent a l’escenari andorrà (el buscador Twellow hi troba només 30 usuaris, amb 10 com mínim de dubtosos) quan per la seva simplicitat ha estat un èxit a tot arreu, fins i tot com eina comercial, tal com ho explica Enrique Dans al seu propi bloc. Entre altres avantatges, aquesta aplicació gaudeix d’una insuperable immediatesa, alhora que mentre escric aquest article m’assabento pels meus 573 followers (tal com es diuen els seguidors a Twitter) de més detalls de la crisi de la febre porcina mexicana, en temps real, que pels mateixos mitjans en línia.

Què li falta a Andorra per accedir massivament al ple ús de les xarxes socials, considerant que té un grau de penetració d’internet per sobre la mitjana i un més que interessant parc al carrer de smartphones i dispositius aptes per connectar-se a tot arreu? Probablement al nostre país li cal viralitat, component indispensable per a la propagació social d’aquestes aplicacions.
Sabent que avui en dia l’ús massiu de les TIC es condició sine qua non en el desenvolupament d’un país, els que som usuaris habituals d’aquestes eines podríem proposarnos revitalitzar Andorra, fent pedagogia i aconseguir que el nostre país passi del món 1.7, per dir-ho d’alguna manera, al 2.0, i quedar així en igualtat de condicions que la resta a les portes de la pròxima web semàntica. Aposto que podem fer-ho.

El poble demanava carronya i la caixa tonta no podia defraudar. L’assassinat de la menor Marta del Castillo i l’obscena exposició del cas als mitjans, burlant totes les lleis de protecció al menor i del bon gust, ens despulla una altra vegada com a societat i ens torna a recordar la nostra cara menys amable. Que vostè, senyor lector, no és d’aquells als quals els interessen aquestes coses? Sabrà disculpar-me, però no el crec; és la revista que vostè llegeix setmana sí, setmana també, la qual destaca en paper couché i a quatre pàgines més portada que haurien tret el cadàver de la nena assegut en una cadira de rodes de la mare de l’assassí, morta temps enrere. Que vostè, senyora lectora, només veu a la televisió programació seriosa? Permeti’m dubtar. Són els mateixos telediaris que vostè sintonitza diàriament els quals disparen els audímetres d’audiència informant sobre el Oscar de la Penélope i, amb idèntic gest en el seu presentador després de dos minuts de publicitat, sobre els detalls del cas Marta en la pròpia veu d’algun menor que, per la seva edat, segurament mai s’ha afaitat encara (tot i què també podrà esperar al programa d’Ana Rosa, on veurà fins i tot a l’actual xicota de l’assassí, de 14 anys, venent la seva primera exclusiva de la mà de la seva mare, o viceversa.).

Benvinguts una vegada més, al circ de la mort. Ho estimem, ho desitgem. És impossible resistir-se a l’encant dels mass media, els únics que són capaços d’oferir-nos a l’hora del sopar la promiscuïtat extrema del detall, tal com deia Baudrillard quan els comparava amb la pornografia. Al capdavall, ¿oi que té molt de pornografia la recerca que es fa en els mitjans massius d’allò que diem no voler veure ni saber? ¿I oi que els devorem (de reüll) com més explícits són en els seus detalls, com a la pornografia? I oi que els consumim com si fos pornografia quan escoltem alguna cosa tan terriblement privat com ara els comiats dels que van morir atrapats a les Torres Bessones l’11-S o quan vam participar d’aquella patètica recerca del tresor global rere Madeleine McCain, joc finalment inconclús on els focus, a desgana, van haver d’apagar-se?

Tornant al cas Marta en si, Emilio Calatayud es pregunta en el seu bloc sobre què estem fent amb els nostres menors, cap a on anem, quina educació els estem donant i en què estem fallant. No descobriré Amèrica amb la meva resposta: avui dia s’han subvertit els valors i, sota la sacrosanta i repetida com un mantra tolerància, es van redefinir paraules com ara disciplina en repressió, pare en col.lega i calbot en maltractament, i és llavors quan l’acudit surrealista de Mafalda de fa 40 anys on explicava que un pare, davant una baixa qualificació del seu fill, no castigava el fill, sinó que anava a escola a castigar el mestre s’ha transformat avui en una sinistra ganyota de la nostra quotidianitat.

I al final del camí trobem famílies desestructurades i menors sense cultura ni formació, anàrquicament adoctrinats, sense il.lusions, amb la rebel.lia que els convertiria en adults narcotitzada a força de mòbils i Play Stations i uns mass media tan dolents o bons com ho van ser tota la vida, sense cap tipus de contenció, un marc ideal per a la gentada de totes les edats i estrats socials que s’amuntega aquests dies a les ribes del Guadalquivir buscant el cadàver de Marta del Castillo, com si es tractés d’un reality show, que, amb la seva absurda absència, destaca moltes de les nostres misèries col.lectives.

Els autobusos de Madrid, la publicitat dels quals gestiona l’empresa PubliSistemas, no exhibiran els cartells de la pel.lícula Diario de una ninfómana, del director Christian Molina. Tampoc inclourà els seus anuncis ni en parlarà la cadena Cope, de la mateixa manera que tampoc ho farà la cadena autonòmica Telemadrid ni les marquesines gestionades per l’empresa Cemusa podran exhibir els cartells del film.

A això se li diu censura, cosa que, segons l’Enciclopèdia Catalana, es defineix com “l’acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establerts d’ordre moral, polític, religiós, etc.”.

Els éssers humans –definició genèrica que inclou homes, dones, la nimfòmana en qüestió i Esperanza Aguirre– comencen a explorar el seu cos i a tocar-se buscant plaer des dels dos anys d’edat, de manera molt similar a la dona del cartell. Aquest fet, que forma part del desenvolupament social, sexual i afectiu de la persona, no solament és sa, sinó que no és de cap manera censurable. I de la mateixa manera que no hem de detenir-nos en la denúncia de l’adoctrinament socialista mitjançant l’assignatura Educación para la Ciudadania, no hem de trigar a protestar per aquest absurd intent d’implantació de moralitat, paradoxalment avalat per un Govern que s’autoanomena liberal.

Encerten el director, que va dir en roda de premsa que termes com ara “dubtosa legalitat” o “gratuïtament provocativa” recorden els informes de la censura franquista i Valerie Tasso, autora del llibre, que va afirmar que si l’obra s’hagués titulat Diari d’un assassí, segurament no hagués hagut cap problema. Per la seva banda, José Molinero, director de comunicació de l’EMT (Empresa Municipal de Transportes), ha posat enmig de la polèmica el fosc organisme Autocontrol de la Publicidad, que diu englobar publicistes de tota Espanya, però que no és més que una altra forma de moral oficial i de lobbistes a la carta, que ha manifestat haver estimat que el cartell no presentava cap problema sempre que s’hi especifiqués el públic al qual va destinada la pel.lícula.

I em pregunto: en aquell cartell de Travis Fimmel per a Calvin Klein, on suggeria uns més que envejables atributs masculins, ¿oi que no deia al públic a què anaven destinats els calçotets? S’ha de recordar que la pel.lícula té el certificat oficial del Ministeri de Cultura per a majors de 13 anys i no pas de 18.

No m’arriscaria a apostar que la pel.lícula sigui bona; de fet, imagino que no ho serà, però el que puc assegurar és que gràcies a aquesta campanya, el film tindrà uns centenars d’espectadors més i molta més repercussió mediàtica que si l’hagués tractat igual que a qualsevol de les Saw, per dir alguna cosa, que en els seus cartells a les parades d’autobusos no mostraven una calceta sensual, però sí primers plànols de membres amputats, d’una cara escorxada o d’un cap tallat en una balança.

L’economista Xavier Sala-Martín bé diu que “l’Estat, ni a la bragueta ni a la cartera”. Estaria bé que el Govern de Madrid prengués nota d’aquest fet: liberalisme no és només deixar obrir els comerços tots els diumenges, i hauria d’inquietar-nos una mica a tots, i sobretot als que ens considerem liberals, aquest acte de censura que fa tanta pudor de moral oficial.

Mirar i admirar l’Algarve

setembre 11, 2008

Acabo de tornar de les meves segones vacances a l’Algarve impressionat pel model de turisme a clares vistes veritablement sostenible que duu endavant el Govern portuguès en aquesta regió, i que demostra de forma eloqüent que el turisme d’entrepà que estem acostumats a veure i patir no és l’única solució en època de crisi.

Havent aquest any recorregut des de Praia da Luz, poble costaner tristament cèlebre després de la desaparició de Madelaine McCann, fins a l’entrada a l’Alentejo, passant per l’extrem atlàntic de Sagres, m’adono de quina manera Portugal ha encertat atraient a l’Algarve un públic bàsicament familiar, culte i de classe mitjana, molts d’ells anglesos i alemanys, havent convertit molts punts de la regió en una destinació de residència permanent per a membres d’aquestes comunitats, però amb una particularitat: moltes d’aquestes persones estan en activitat i no hi busquen el seu lloc de retir, per la qual cosa el govern lusità els va seduir a fi que instal.lessin els seus propis negocis orientats al seu turisme, convertint-se així en el millor filtre del públic cutre que busca només marxa salvatge, un públic que ells mateixos no accepten fins i tot en els seus països d’origen. Aquesta imatge contrasta, malauradament, amb el que ha resultat de difondre i promocionar internacionalment el model d’aerolínia low cost, festa i alcohol barat, que tan fàcil resulta trobar en la franja de la Costa Brava que va des de Lloret de Mar fins a gairebé el començament de l’Alt Empordà, en la costa de Sant Antoni a Eivissa, a Salou i la seva zona d’influència i en molts punts de les illes Canàries. La integració d’aquest col.lectiu a l’Algarve és de tal dimensió que a Praia da Luz, per citar un exemple, dels 5500 habitants permanents la meitat són residents britànics.

Estimulant les petites empreses, la posada en pràctica del small is beautiful i la idea de segmentació, Portugal ha sabut, en els no més de 160 km d’extensió de l’Algarve, rellançar el seu turisme buscant varietat i alt valor afegit mitjançant turisme rural i petits hotels i restaurants de platja, des de Lagos cap a l’oest, en concordança amb complexos de luxe i camps de golf de prestigi internacional, sobretot a la regió cèntrica de Vilamoura, juntament a espectacles esportius i culturals d’envergadura –com ara el Festival Internacional de Jazz de l’Algarve. Amb tot plegat, s’ha aconseguit una relació cost benefici ideal que s’ha vist reflectida en un important increment de visitants en els últims anys, un bàlsam per a una economia que pateix algunes dificultats endèmiques similars a les d’Espanya o Andorra, sense el component destructiu que comporta el turisme massificat de baix cost.

Tot i sabent que els preus de Portugal són dels mes baixos d’Europa, enlloc es ven com a destinació barata, i els diferencials de preus no es destaquen més en la cervesa que en el golf. Les bones infraestructures, la difusió de la gastronomia local, l’oci per a tots els gustos, preus per a tots les butxaques i una visió realment cosmopolita fan de l’Algarve portuguès un bon exemple per a les administracions catalana, balear o canària, que semblen no haver entès que no cal crear zones botellón, vendre barrets mexicans o subhastar pensions completes als hotels per atreure el turisme. A més, és molt més sostenible que 1.000 famílies gastin 5.000 euros que no pas 50.000 hooligans en gastin 100, encara que per atreure aquest turisme de qualitat, l’empresari ha de fer alguns ajustaments…

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.