Fernando Blanco publicat

En una carta de lectors d’aquest periòdic vaig escriure, en ocasió de les eleccions franceses, que en les espanyoles municipals i en les andorranes parroquials els polítics haurien de decidir si es presentarien amb somriures a l’estil Segolene o amb pragmatisme i seny a l’estil Sarkozy.
Havent ja passat les espanyoles, i havent sentit per proximitat el clima de les catalanes, quan ja tots els partits han acabat les seves aparicions en televisió dient, tots i com sempre, que “ells han guanyat” segurament estaran, mentre vostè llegeix aquesta columna, fent en les seves seus les seves reals valoracions.
Mentre vostè llegeix aquesta columna a la seu de CIU s’estaran preguntant si la seva recuperacion és per mèrits propis i dels seus candidats o pels errors permanents del Tripartit, tant en la forma com en els resultats.
Mentre vostè llegeix aquesta columna, a Esquerra s’estaran preguntant si habra estat bona idea que Portabella comparés la ciutat condal amb Madrid en Tribuna Barcelona, de cara als mitjans, i si la fantasia dels països catalans i l’obsessió del catalanisme no està jugant, justament, en contra de Catalunya.
Mentre vostè llegeix aquesta columna, a ICV segurament s’estaran plantejant si aixecar banderes de ser antisistema era rendible i, probablement, pensessin en donar-li a la Imma Mayol tasques mes properes a plantar enciams en la seva casa de Selva de Mar i llegir-los els seus drets. És clar que als eco-comunistes se’ls ha acabat els focs d’artifici i, com passa en les millors famílies, el desgast de ser govern (encara que de convidat de pedra) és un preu a pagar.
Mentre vostè llegeix aquesta columna, a Vic i El Vendrell la segona força municipal serà el partit xenòfob Plataforma per Catalunya, amb 17 regidors al total de la CC.AA., donant clares mostres que la desastrosa política immigratòria del papers per thotom del Tripartit comença a mostrar els seus efectes no desitjats, i que no es pot governar amb el bonisme, de cara a la galeria.
Mentre vostè llegeix aquesta columna en molts mitjans de comunicació catalans, segurament, estaràn analitzant si va tenir sentit la censura o l’arrogància pre-electoral que es va exercir sobre Ciutadans de Catalunya, perquè no es pot anomenar d’altra manera que censura o arrogància al fet de ni tan sols convidar als debats ni incloure-la a “la foto dels candidats” a l’Esperança Garcia, la alcaldable de Barcelona, havent estat aquest partit la “revelació” de les últimes eleccions… i qui diu que també d’aquestes: a les 22:00 C’s habia guanyat la seva primera alcaldia.
Mentre vostè llegeix aquesta columna el Joan Saura segurament es sentira orgullós d’haver cridat a la no partcipació a les eleccions com Conseller de Participació en el seu miting de Granollers, al convidar a qui no li votessin a “que s’abstinguin o facin el que vulguin”, ja que Catalunya ha tingut el qüestionable mèrit de ser la Comunitat Autònoma amb mes abstensió d’Espanya.
Ara, que ja tenim a la vista les nostres parroquials i sabem que, com a Barcelona i a Catalunya, l’objectiu dels partits és el nou votant la pregunta és: que presentaran els nostres polítics per seduïr-els? El “jardiner de barri” d’ERC, la llicència per okupar d’ICV, els càmeres al carrer de CIU o els empastaments dentals de franc del PP?
Tant de bo el nostres polítics siguin a’l alçada i no com molts que vam veure durant aquesta campanya. Andorra te tantes coses per solucionar com Espanya; resta molt per fer i poc de temps.

Com immigrant, trobo un grau de sentit comun difícil de trobar en aquest dies de campanya electoral espanyola a un editorial del diari Avui del dia 16: “la immigració a Catalunya ni comportarà el cataclisme que alguns proclamen ni pot ser resolta des de la correcció política apel·lant a la tolerància i el multiculturalisme, i ha de ser tractada com una realitat, amb els problemes que se’n deriven”.Si la immigració avui en dia està present d’aquesta manera al debat polític i si a totes les enquestes a tota Europa surt que una de les principals preocupacions de la ciutadania és la immigració, queda clar que és perque no se l’ha estudiada com calia (ni quan calia) des de totes les seves perspectives i, menoscavada, va ser incorporada dins de la retòrica del “bonisme”, aquella doctrina de la que Miquel Porta Perales diu al Diccionari persa de Catalunya que és el opi de la política.

No cal perdre temps debatint les avantatges que porta económicament i social la immigració on sigui (EE.UU, la nació més poderosa del món, és un producte propi de la immigració), pero al segle XXI aquesta ha de ser beneficiosa a dues bandes o no serà: el país receptor i la seva societat local han de guanyar tant com cada un dels individus que hi arriben, i una de desordenada i fora de control només genera exclusió i desintegració social, i no només endarrerint el creixement económic de tota la societat sinò també sent brou de cultiu ideal per a que, en aquest dies de xoc de civilitzacions, els profetes de l’odi anti-occidental facin feina amb tota comoditat.

La integració, com diu el Xavier Trias, s’aconseguirà donant vivenda i feina, i la resta son sopars de duro, però com en un país seriòs la feina no pot inventar-se i la seva disposició està subjecta a lleis immigratòries que en línies generals s’han de consensuar a nivell europeu, tota la parafernàlia electoral que pugui fer-se en plena campanya la pagarem, més aviat que tard, justament els immigrants (només cal recordar que fins la Imma Mayol -la nova musa dels antisistema- sent alcalde de Barcelona el 2001 va reprimir una manifestació d’immigrants de Sant Andreu per expulsar-los de Plaça Catalunya).

Imagino el dia que el primer món obri les seves fronteres a una immigració ordenada, desitjada, la que es genera quan el fluix migratori està motivat per l’ambició i no pas per la desesperació, la que només serà possible quan, entre altres temes, a molt d’aquells països del tercer mon d’on nosaltres venim Europa, perque estem parlant d’Europa, els permeti produïr productes agrícoles o de manufactura primària, a vegades principal mitjà de subsistència, en comptes de protegir els interessos dels lobbys locals que, en el cas de la Unió, costa als europeus mil milions d’euros diaris. Per que si ens violenta veure com arriben en pateres immigrants al bord de la mort, que amb sort (?) només podràn ser part de la collita de taronjes al salvatge sol andalús, una de les preguntes que caldria fer és perque les taronjes no es cultiven a aquells països, i que fa Europa cultivant taronjes en comptes de comprar-ne i dedicant-se a produïr el millor suc. Xavier Sala-i-Martin diu que és que (a Europa) som tan ineficients que, a més a més de matar de fam al tercer mon subvencionem la nostra agricultura amb impostos.

Andorra està integrada al món i cada cop més a Europa però, pel fet de no ser ara mateix part de la Unió, encara es pot permetre rebre només aquella immigració desitjada: queda en la intel.ligència dels nostres dirigents com administrar idòniament aquesta circunstància.

Per acabar aprofito per contestar a quins, segurament, pensaran que el meu raonament obeeixi a l’axioma que diu “un cop que soc dintre, que tanquin les portes”: aqui, a Andorra, he tingut la bona fortuna de conéixer molts argentins (amb i sense passaport comunitari) que com pisters, dependents, cambrers, dissenyadors, arquitectes, enginyers o òptics, fins i tot com empresaris, fan d’aquest país un de millor per viure cada dia, cadascú des del seu paper. Tant de bo que en continuïn arribant: em sento cada cop més a casa per partida doble.