Fernando Blanco publicat

Benvinguts a un viatge al.lucinant a les fondàries de l’esser humà. Benvinguts a MemriTV (www.memritv.org), la que podem anomenar des d’ara “la tele de l’Aliança de Civilitzacions”, on vostès podran comprobar que tot allò que es diu que es diu a aquelles llunyanes terres, de veritat que es diu (i deu n’hi do de quina manera es diu!)
L’Institut d’Investigacions de Mitjans de l’Orient Mitjà (Middle East Media Research Institute, Memri), segons cita la seva pàgina web, “tendeix un pont sobre el buit de la llengua que hi ha entre Occident i Orient Mitjà, proporcionant traduccions de mitjans àrabs, iranians i turcs”. Fundat al febrer de 1998 per informar sobre la política dels Estats Units a l’Orient Mitjà, Memri te avuí oficines a Washington, Berlin, Londres, Tòquio i Jerusalem.
Per començar el nostre tour només cal entrar a Internet, a www.memritv.org/search.asp, i ficar a la part de “clip” el número corresponent o fer una recerca temàtica. Però sabent que els temps no sobra, deixem-nos asssesorar pel nostre guia…
Només cal que a la finestra de recerca escrigui el número 1401 i podra veure en Al-Aqsa TV, la televisió de Palestina, el pare d’un suïcida palestí que el 6 de març d’aquest any va declarar que el seu fill va veure durant l’atac suïcida que li va costar la vida les verges d’ulls negres que li esperaven al paradis i que els sionistes diuen que els màrtirs són gent desesperada, però que n’és mentida, que els màrtirs com el seu fill tenen llars i diners i que no tenen mancances de res, per si vosté tenia algun dubte. Ara si li agraden les emocions fortes només provi el 1398 i gaudeixi, a la mateixa cadena, de les declaracions de dos germanets de no més de deu anys que expliquen al periodista, entre poemes i contes, com “la mama (quan va immolar-se) va matar sis jueus i ara és al paradis”
En cas de que vulgui saber quina és l’opinió dels estaments oficials, amb el número 1287 tindrà, via Al-Jazeera TV de Qatar, l’explicació del Dr. Muhammad Salim Al-Awa, Secretari General de la Unió Internacional d’Erudits Musulmans que el 3 d’octubre del 2006 va dir que “lamentava que algunes mares (a Gaza) evitaven que les seves filles fòssin al martiri per temor a que cometèssin pecat (perque Al.lah deia que la dóna havia estat creada per quedar embaraçada)” i es preguntava “que és més important?: la liberació dels pobles o el dret de les dones a casar-se i tenir fills?”
Per descomptat que té un paper protagònic a MemriTV el president de l’Iran, Mahmoud Ahmadineyad. Al clip 782 de la televisió pública iraniana ell ens deixarà clar quina és la seva idea de l’art i cap a on anem: “L’art arriva a la perfecció quan retrata la millor vida i la millor mort (…), aquesta és l’esència de l’art ¿Hi ha un art més maco, més diví i més etern que l’art del martiri? Una nació amb martiri no sap de cautiveri (…) El missatge de la revolució (islàmica) és global, i no es restringeix a un lloc o a un moment específic. És un missatge humà, i es tirarà endavant. No tinguin cap dubte… Si Al.lah vol, conquistarem totes les muntanyes del món” (Channel 1, 25 de juliol de 2005)
Tenim un Especial-Zerolo al clip 517. A un debat de la televisió saudí del 27 de gener de 2005, un mestre de la mesquita Al-Nabawi de Medina ens explicarà que hi ha tres coses que es poden fer amb els homosexuals: o s’assota a l’actiu i es lapida al passiu o ben be es decapita a tots dos, sels fica dins d’un taüt i se’ls crema o se’ls desbarranca des de la muntanya més alta, com Al.lah va fer amb Sodoma i Gomorra. Interesant en aquest sentit és també la declaració de principis que ens fa el ministre de dotacions religioses de Síria al clip 846 sobre la propagació de la SIDA (Syrian TV, 30 d’agost de 2005): “el món sencer, dels EEUU al país més llunyà, reconeix que si haguèssin lapidat als fornicadors i previngut l’abominable, les coses haguèssin anat molt millor”.
La programació que hi ha a MemriTV no oblida als més petits de la família: als clips 1442 i 1446 (un cop més d’Al-AqsaTV, la televisió palestina) els seus fills podran aprendre, de la má d’un fals-Mickey de força mala qualitat, com fer la resistència, estimular l’odi a Israel, cantar cançons que parlen del rifle d’assalt AK-47 Kalashnikov i moltes coses més, pròpies de la seva edat.
Després de visitar a la secció cultural els clips 902 a 905 del programa de SaharTV de Teheràn “Holo Causte” (on es nega “esa mentida jueva de les cameres de gas”) donem per acabat aquest viatge fascinant, agraïnt el seu interés i esperant una pròxima i més llarga visita, sense deixar d’advertir-vos que Memri-TV i tot el que hi ha dins no és virtual ni és fruit de la fantasia de ningú, sino que n’és real, molt real…

Llegint la premsa quedo perplex veient com es tornen a sentir algunes veus, entre elles la de l’excap de govern Oscar Ribes, que alerten -com cada tant- sobre el perill de la pèrdua de la identitat andorrana, posant l’accent sobre una teòrica manca d’assimilació dels immigrants. Sorpren veure que encara viu en alguns sectors de la població el mite aquell de que qui immigra no arriba mai a estimar prou aquest país, que el sentir Andorra com a pròpia és quelcom que ve de naixement només als naturals i que, en definitiva, molts de nosaltres naturalment no ens integrem (ni ens integrarem) al país, justificant-lo en aquest cas mitjançant un estudi de Govern que diu que el 34% de les persones que tramiten el passaport andorrà no s’hi senten.
Però, sota quines condicions aquells sectors tradicionalistes i conservadors esperen dita integració? Pot esperar-se una de plena quan se’ns nega o se’ns posterguen, als immigrants, mínims drets polítics com la possibilitat de decidir qui governarà (encara que sigui la nostra parròquia) i, per tant, qui administrarà el nostres impostos? Estranya manera d’incentivar l’integració assignar obligacions i no pas drets. El fet que de tot l’arc polític només els Verds i el PLA d’Andorra la Vella aposten explicitament pel reconeixement de drets polítics per als residents deixa clar que la resta de partits, començant pel principal de l’oposició, no ens consideren necessaris per a molta cosa més que per treballar, i seria sa que fossin clars en aquest aspecte i deixin d’una vegada de colpejar-se el pit reclamant la nostra assimilació. Andorra no necessita assimilats sinó individus que hi summin aportant experiències i idiosincràsia com nosaltres que, encara que hagi lleis que ens limitin, som andorrans d’elecció que hi summem dia rere dia i Andorra, si vol crèixer, haurà de ser receptiva i també summar, com ho és i com fa, per exemple, Estats Units que és un gran país entre altres motius per la seva capacitat d’acollir l’immigració desitjada només exigint el cumpliment de les lleis, acceptant fins i tot la doble nacionalitat i sentint orgull de summar, tenint italo-americans o cubà-americans que, sense deixar de banda els seus arrels, estimen Amèrica com qualsevol natural. Aquest fet és el que ha donat avui a una ciutat com Los Angeles un alcalde fill de llatins que es diu Antonio Villaraigosa i a un estat com Califòrnia un governador austriac, que no cal dir que es diu Schwarzenegger. Perque pregunto, en clau andorrana: quan penseu que falta per a que, un cop trencat el bipartidisme, hi hagin consellers que es diguin Shahani o Da Silva o un candidat a cap de govern es digui Souza o Janghimal?
No es poden posar portes al camp: si Ariel Sharon va abandonar Gaza i Cisjordània perque va entendre que podia combatre les armes però no pas la demografia, no serà hora de que aquests nostàlgics de l’esser andorrà aprofitin l’oportunitat que encara tenen d’abandonar aquelles postures tan folclòriques com irreals i treballin, desde la conformació de les lleis, per una real integració?
Trobo temerari considerar, en els temps econòmics i polítics en que vivim, tema proritari del nostre país l’esència andorrana; la globalització no porta passaport i Andorra més que barretina, grandalla i bull negre necessita inversió extrangera, ma d’obra qualificada i visió global.
Hi haurà qui digui que “a qui no li agradi ja sap on queda la frontera” i si que ho sabem, però preferim quedar-nos observant l’arribada dels canvis, canvis que ja no es poden parar perque el món no para de canviar. Perque, al cap i a la fi, volem que aquest país sigui també dels nostres fills i, com deia el poeta, mentre miro les noves ones jo ja sóc part de la mar.
Per acabar una anècdota: durant una conferència a Nova York un periodista va preguntar l’escriptora Ayn Rand, que havia abandonat la seva Rússia natal quan l’arrivada dels comunistes, “que podia importar (als americans) el que pensés una extrangera?” al que ella va respondre “jo vaig triar ser americana. Que va fer vostè a més a més de naixer-hi?”

Ella te 26 anys, va nèixer a Nova York el 1981. Ell dobla la seva edat, en te 52, i va nèixer a 1955 a Guipuzcoa. Ella és la futura heredera de Hilton International, l’imperi empresarial que busca l’excelència en hoteleria amb 2800 establiments a 80 països. Ell és una de les cares més conegudes d’ETA, la banda terrorista que busca la fantasia d’independitzar a força de bombes i pistoles 7 provincies de 2 països. Ella, model i cantant, és filla i neta d’empresaris; el seu avi Barron va ser amb el seu pare, Conrad, el arquitect del creixement de la cadena. Ell, ex-ertzaintza, és fill d’un tinent assimilat a l’exercit franquista a la Guerra Civil Espanyola, comdecorat amb una medalla de campanya, dues crosses vermelles i una de guerra i, segons la Wikipèdia, afiliat a la Falange al 1943.
L’imatge d’ella va ser coneguda a tot el món després de filtrar-s’hi a internet per un video porno casolà, One night in Paris, fet sense cap mena de producció per un ex-nòvio. L’imatge d’ell va ser coneguda a tot el món després de publicar-se una foto durant la seva sospitosa vaga de fam feta, segons el ministeri de l’interior espanyol, pels seus advocats per al periòdic anglès The Times, on s’hi troba tota una posada en escena, ja que per fer-se-la es va rapar el cabell i va manillar-se al llit per dramatitzar la performance.
Contractada pel productor Sean P. Diddy, ella va participar a la campanya “Vota o mor” per a que les persones participéssin a les eleccions presidencials del 2004 que va guanyar Bush. Com responsable del comando Madrid d’ETA, ell va participar en una campanya d’atemptats entre 1985 i 1986 que va deixar com resultat 25 morts i centenars de ferits.
Ella va dir: “la gent pensa que sóc estúpida, però sóc més simpàtica que la majoria de la gent”. Ell va dir: “m’agrada veure desencaixades les cares dels familiars als funerals. Aquí, a la presó, els seus plors son els nostres somriures i acabarem a riallada plena”.
Ella és una habitué de MTV, el canal de televisió musical líder a tot el món. Ell és un habitué de Gara, periòdic portaveu de l’esquerra abertzale, on va publicar els famosos Gallizo i El escudo, articles que li van valer la presó preventiva.
Ella va ser comdemnada a 23 dies de presó, però només va cumplir-ne 3 i al dia d’avui, tornava a la càrcel de luxe. Ell va ser comdemnat a 3.129 anys de reclusió però no arribarà a cumplir-ne 20, tot i que ara, després de trencar-se la treva-trampa d’ETA, li han re-empresonat.
Ella es diu Paris per la capital de França, encara que a la seva joventut i amb el seu cognom ja és una marca en si mateixa: Paris Hilton. Tot i que al DNI es diu Juan Ignacio, ell va canviar-se el nom per aquell màrqueting reservat als nacionalistes i als travestis i ara els seu nom s’ha convertit, llevat per als seus fanàtics, en un sinònim de l’odi i la irracionalitat: Iñaki de Juana Chaos.

Les comparacions són odioses pero la Paris i el Juan Ignacio són dos símbols del nostre temps, dues cares de la mateixa moneda, fenòmens mediàtics que utilitzen els mass media que ho trivialitzen tot per arribar als seus objectius, promocionals uns i polítics els altres, mentre nosaltres els ciutadans quedem a mercé d’un bombardeig de sobreinformació que no ens permet, com es diu en bon castís, separar la paja del trigo i plens de preocupacions del dia a dia acabem acceptant-ho tot i a l’hora del sopar, ja sense capacitat d’assombrament, mentre a les telenotícies es barregen els gols del Barça, les puges de l’Euribor, si el català està amenaçat o no i com la millonària Paris i el assassí Juan Ignacio podrien ser “especialment” alliberats en qualsevol moment molts de nosaltres, narcotitzats, només quedem amb força per buscar el comandament a distància per veure Gran Hermano.

Sembla que aprofitant el patètic affaire dels Teletubbies on la mediadora polaca per als Drets de la Infància, Ewa Sowinska, volia estudiar si la sèrie britànica infantil promou o no la homosexualitat de forma encoberta -tot part d’una anacrònica política del govern polonès- el mediàtic activista del PSOE, Pedro Zerolo, va demanar durant un col.loqui organitzat a Madrid sobre la represió a gays i lesbianes durant el franquisme i la transició l’expulsió de Polònia de la UE, demostrant no només un desconeixement important de les bases jurídiques sobre les que se sustenta la Unió sinò que, a més a més, creant un roce diplomàtic amb aquest país en vísperes de la visita de Rodriguez Zapatero a Varsòvia.
Em resulta sorprenent que el mateix Zerolo no censuri de la mateixa manera les relacions carnals del govern que ell representa amb Cuba, on els “mariconsones” (Fidel dixit) son perseguits i “reeducats” des de la instauració de la dictadura comunista de Castro. O en realitat no en deuria de sorprendre’m: la diferència és que Polònia té un govern catòlic i conservador.

Tal com es presenten las coses es penòs veure un seguit de personatges, amb càrrec i sense, que sobreactuen les seves reinvindicacions morals ideològicament sesgades, justament quan tenen a prop un micròfon o càmera de televisió, i és per això que em permeto fer-els conèixer una mena de panorama de la situació dels gays i lesbianes al món, que potser no coneguin (o si) i imagino que sabran aprofitar, per si mai pensen organitzar una manifestació front a alguna ambaixada, ara que comencen les bones temperatures.

Segons l’informe “Homofòbia d’Estat 2007“ de la ILGA (www.ilga.org, Associació Internacional de Gays i Lesbianes, al dia d’avui única federació comunitària no gubernamental sin fins de lucre dedicada a instal.lar el problema de la discriminació sexual com un tema mundial) i Daniel Ottosson de la Universidad de Södertörn –Suecia- a 86 estats membres de les Nacions Unides la homosexualitat està penalitzada. Vint-i-sis d’aquests països són islàmics, o sigui d’aquells de la famosa i impossible Aliança de Civilitzacions, aquells on s’aplica la sharia, que castiga la homosexualitat amb penes que van des de 100 fustellades a la mort per lapidació. A vuit d’aquests (Iran, Sudan, Mauritània, Pakistan, Aràbia Saudí, Emirats Àrabs Units, Iemen i Txetxènia) la pena és de mort. A quarenta i quatre, explicava Jordi Petit de la Coordinadora GL de Barcelona en presentar aquest informe, hi ha un masclisme (d’el real, no del de se suposa que combat la llei de les quotes) tan virulent que s’hi ignora directament la homosexualitat femenina, demostrant que no només són brutals sinò que també són ignorants. A l’Iran, el país del president que avui mateix ha dit que el compte enrere per a la desaparició de l’Estat d’Israel ha començat, van ser executats més de 4000 homes per “ofenses antinaturals” des de 1980, segons la organització OutRage, destacant-s’hi, per la repercusió mediàtica (sobretot a Internet) el cas de dos adolescents, Mahmoud Asgari i Ayaz Marhoni de 18 i 16 anys d’edat respectivament, van ser forcats i penjats de grues a una cerimònia pública al juliol de 2005, al ser trobats culpables d’un “delicte” d’homosexualitat en perjudici d’un menor, càrrec que no va ser comprobat. Abans de ser executats tots dos van ser fustellats 228 vegades. A l’Afganistan la pena habitual és, des dels temps dels taliban, que un tanc trepitji vius als comdemnats o enterrar-los fins al coll al costat d’una mur i derribar-se’ls a sobre (poden veure’s aquestes “mostres de civilització” a la xarxa). A l’Aràbia Saudí, se’ls decapita. De tres a deu anys de presó s’aplica a Brunei, Tunícia, Marroc, Líbia, Síria, Jordània, Argèlia, Kuwait, entre altres. A Pakistán s’equipara la homosexualitat amb la zoofília. I per acabar, una perla: des de la invasió norteamericana de 2003, a Irak ja no es consideren delictes les activitats sexuals consentides entre adults del mateix sexe, ja que s’hi ha reinstaurat el Codi Penal de 1969.

Però ningu demana la expulsió d’aquest països de les Nacions Unides; les pancartes, aquest cop, es fan contra Polònia.

Resumint: que a l’estat que es presenta el món a aquest dies, aquesta censurable i imprudent acció del govern dels germans Kaczynski acabarà sent només una anècdota, como tambè ho sera el ridícul reclam de Pedro Zerolo, però hi ha problemes que són quelcom més que una anècdota i que afecten a millons de persones que son víctimes, al cap i al fí, de la moral ideològicament sesgada.