Fernando Blanco publicat

Tot i que, per motius obvis, no tindrem encara un vaixell ple de whisky que arribi a les nostres muntanyes com fa el Nightology a les costes de Barcelona o València, podem confiar que les decisions preses la setmana passada pel Ministeri d’Economia i la Policia canviaran, ben portades, una part important d’Andorra: la nit. La posada en funcionament de la prova pilot del Bus Nocturn i la implementació de la campanya de controls preventius d’alcoholèmia a tota la xarxa viària del Principat seran, sense cap mena de dubte, eixos del desenvolupament i de la millora de l’activitat de l’oci nocturn, un sector que els darrers anys creixia a marxes forçades, una situació paradoxal en un país com el nostre, que es ven a l’exterior com un atractiu turístic, ja que no hi ha una ciutat turística que pugui créixer sense una oferta d’oci adequada i Andorra, més enllà del natural atractiu d’esquí, fins ara era considerada a tot arreu seriosa, culta i, m’atreviria a dir, avorrida… llevat dels pubs filoanglesos que hi ha Soldeu amunt i que tantes portades als periòdics van aconseguir en el seu moment.
Referent als control d’alcoholèmia, tal com ja van manifestar des de la majoria dels sectors involucrats, caldrà, a més a més de les campanyes d’informació respectives, fer una forta pedagogia en la formació de nens i adolescents a les escoles mitjançant l’educació viària, però la problemàtica de l’oci nocturn es presenta ara i serà prioritari un paper protagonista, clar i determinant del Servei de Policia, que haurà d’aplicar les sancions exemplars que calguin, sigui a qui sigui, sense abaixar la guàrdia: potser ens sorprendrà, però sabem per la taula debat organitzada aquest any a l’Associació de la Premsa de Madrid que a Espanya que és habitual que la gent avisi per SMS de la ubicació dels controls o que per internet es trobin mil i una trampes (la majoria, falses) per intentar enganyar l’alcoholímetre. Hem d’acceptar-ho: la cultura de l’alcohol està fermament establerta al nostre país, la Policia té mala premsa a tot arreu i no se la veu com a part de la solució (o de la prevenció) i la tasca més dura que tindrà l’Administració serà deslligar el concepte de consum responsable amb alcohol del de la conducció, ja que portat a l’extrem pel nombre de víctimes de cada cap de setmana s’haurà de fer entendre que l’única taxa d’alcohol segura per conduir és 0%.
I, quant al Bus Nocturn, ja hi ha veus que, amb la boca petita, comencen a qüestionar com es finançarà aquest servei; ja hi haurà temps per discutir-ho, però no crec que hi hagi ningú que pugui posar en dubte la importància capital del projecte.
Els restaurants i els locals d’oci nocturn també hauran de participar-hi activament i creativament: mirant els veïns, en alguns bons restaurants de La Rioja se sol reembotellar al buit l’ampolla perquè els comensals se l’acabin a casa i en algunes discos de Madrid es convida a la segona copa a qui demostri que arriba al lloc en transport públic. Moltes coses queden per fer i moltes són, a més a més, oportunitats clares de negoci.
Fins i tot el més ximple sap que a la disco serà més fàcil lligar amb una ampolla de bon cava a la glaçonera mentre es juga amb les claus del Cayenne, que no pas amb la targeta vermella del bus, però a les dues bandes ens hi estem jugant molt: la vida de turistes i habitants d’Andorra i el desenvolupament d’una indústria que podrà en poques temporades sumar més valor afegit a l’oferta turística d’aquest país.
I tant de bo que, quan les eleccions ja hagin passat i la Llei d’inversions estrangeres deixi de ser una arma contra el Govern, l’obertura econòmica –que es farà de totes maneres– ens doni l’oportunitat de gaudir, també, d’un oci de veritable nivell internacional. I potser aleshores, en una Andorra més competitiva, fins i tot arribarà un vaixell ple de whisky a les nostres muntanyes.

Llegeixo incrèdul a La Vanguardia, per internet, el 18 de juliol la columna del periodista Manuel Trallero titulada Andorra como rotonda. Sorprèn veure que un mitjà centenari, amb un tiratge d’un quart de milió d’exemplars i referent del periodisme espanyol tingui en plantilla redactors que a fi de crear polèmica utilitzin tants tòpics com estereotips. Fa uns anys vaig veure una publicitat que deia: “Es poden dir moltes mentides dient només la veritat” i va ser aquell anunci el que em va venir al cap en llegir Andorra como rotonda ja que, com a lector, em trobava en un d’aquests jocs d’espais buits que podia omplir al meu gust i arribar sempre al mateix lloc, però des d’una retòrica totalment esbiaixada.
A la columna el periodista, al sol efecte de provocar, declara coses com que Andorra “ha aconseguit esborrar de la faç de la terra qualsevol referència a la seva identitat, així que un tant podria trobar-se a Hong-Kong com en qualsevol altra bombolla. En realitat no ha fet res diferent del que han fet els altres a costa d’omplir el territori d’una arquitectura infame i d’un barraquisme encobert en forma del suposat càmping”, una descripció tan arbitrària com la que qualsevol podria fer dient que la identitat cultural de Barcelona es fa amb les fotos de les estàtues humanes i els barrets mexicans de les Rambles basant la seva arquitectura en el monument a l’especulació immobiliària que va des de Glòries fins a Diagonal Mar i que es diu 22@.
Escriu Trallero que algunes rotondes d’Andorra “s’engalanen a l’interior amb motius escultòrics –aquestes són les pitjors–, d’altres donen senzillament la benvinguda al visitant i n’hi ha que opten per presentar algun motiu botànic, que per alguna raó hauria de despertar el nostre interès quan en realitat passen perfectament desapercebuts”, fet que a un barceloní com ell suposo que li hauria de cridar l’atenció ja que a la Ciutat Comtal qualsevol arranjament floral no arriba a durar ni deu minuts abans que no ho destrossi una banda musical equatoriana o algun grup de maulets orinants dels que és normal veure en les zones (ex)verdes de la plaça de Catalunya o de Gràcia, per donar dos exemples, i per motiu escultòric que identifiqui una ciutat com Barcelona des de la seva skyline, ¿què millor (i quin gust millor) que el monument al fal.lus de la torre Agbar que ens dóna la benvinguda quilòmetres abans d’arribar-hi?
Hi afegeix Trallero que al cap del visitant “es barreja el sucre barat amb el whisky d’oferta, els cartrons de tabac amb el perfum car”, i no fa cap esforç per sortir del tòpic que Andorra és només les avingudes de Meritxell i de Carlemany modernitzant, almenys, el seu discurs tan patètic com els dels guies de turisme a Tunísia que quan s’assabenten que duen un espanyol els diuen, avui, “Franco ha muerto”: tot i que s’ha d’entendre que aquest senyor ja no té edat per fer un passeig per les muntanyes, almenys podria fer un esforç per conèixer en cotxe la Rabassa, la vall del Madriu, la vall d’Incles o qualsevol dels indrets que tenim a l’abast per a qui vulgui veure alguna cosa més que botigues.
Acaba dient Trallero que “la soledat és absoluta a Andorra, més buida que mai. Les perfumeries jeuen prostrades com mausoleus. La gran notícia, la bomba, és que Andorra està buida, ni hi ha cues ni embús i així Andorra no sembla Andorra excepte per les rotondes”, judicis tan inexactes i incomplets com tendenciosos, comparables a dir que almenys aquí, en aquesta Andorra tan buida, als nostres xalets els delinqüents no torturen els ocupants com ho fan a Barcelona, que els transvestits no es passegen a les portes dels col.legis, que aquí no es practica l’esport de l’okupació i que la nostra policia no apareix al YouTube a l’apartat pallisses a russes nues.
Se sol analitzar l’autor pel mitjà d’on prové i és just aquesta equació la que em fa preguntar-me com comparteixen cartell a La Vanguardia aquest home, amb l’únic mèrit que sembla que és ser incendiari, i reals talents intel.lectuals com poden ser un Quim Monzó o un Xavier Sala i Martín.
I d’altra banda, com a ciutadà, em pregunto si algú del Govern o del Ministeri de Turisme va llegir el 18 de juliol La Vanguardia, quina lectura en van fer i quina va ser la seva reacció.

Ha tornat a passar: la miopia ideològica demostra, un cop més, que no té fronteres. El local de la cafeteria Starbucks a la Ciutat Prohibida de Pequín ha tancat després de mesos de protestes dels grups defensors de la cultura xinesa, liderats per Rui Chenggang, un popular presentador de la televisió local, protesta a la qual –fins i tot– es va afegir un parlamentari xinès (Jiang Hongbin), que va demanar la clausura argumentant que la cafeteria americana, de només 19 metres quadrats, “desafiava la cultura xinesa, en la qual tradicionalment es bevia te”. Segons l’agència estatal de notícies Xinhua, la direcció del conjunt històric va clausurar divendres passat el local i al seu lloc se n’instal.larà aviat un altre que oferirà “més varietat de begudes i menjar imperial”. Starbucks va descartar participar en aquest projecte.
Aquesta cafeteria va obrir l’any 2000 per invitació dels administradors del palau, que necessitaven recaptar diners per mantenir el complex de 72 hectàrees, l’atracció turística més visitada de la Xina, amb uns set milions de visitants anuals.
En el món en què vivim el debat sobre l’evolució de les marques globals es barreja sovint amb el discurs antiglobalització i arriba a un punt carregat d’esnobisme que no deixa veure el fons de les coses. Llegint alguns comentaris de lectors en periòdics catalans sobre el tancament de la cafeteria, me’ls imagino amb el seus kits antiglobalització comprats a les rebaixes (incloent-hi rastes, repulsió al sabó i còctel Molotov d’atrezzo): extrapolen la notícia al fet que a la Rambla de Barcelona no tan sols hi ha un Starbucks, sinó que també hi ha McDonald’s, Burger Kings i altres símbols del “neoliberalisme salvatge”, que rebaixen l’”autenticitat” de la ciutat, sense considerar que cadascun d’aquests locals no tan sols són projectes engegats per empresaris tan espanyols com ells, sinó que, a més a més, són generadors de feina i riquesa. Són aquells que no tan sols consideren que s’hauria de prohibir o controlar tot el que sigui americà, sinó que l’Estat, a més a més, hauria de subvencionar locals més autèntics, com ara algun de pa amb tomàquet delivery o d’escudella express i obligar els turistes que hi vagin (i, tal com volia el conseller Huguet, d’ERC, prohibir la venda de toros i nines flamenques en ser espanyolistes i anticatalanistes). Seria sa recordar als qui justifiquen el tancament de la cafeteria per “no autèntica” que amb el mateix criteri de puresa cultural s’hauria de prohibir la venda de qualsevol record a la Sagrada Família: difícilment Gaudí hauria consentit que es venguessin, només travessant la porta de l’edifici, clauers de plàstic mal acabats de la façana (fets a la Xina) o postals que diuen I love Spain sobre una foto de la catedral.
Vaig tenir l’oportunitat de visitar fa uns quants anys Antigua Guatemala, també patrimoni mundial de la Unesco, com la Ciutat Prohibida, on hi ha un Burger King que respecta al cent per cent els estrictes requeriments de criteri arquitectònic de tota la ciutat; de fet, l’hamburgueseria està situada dins d’una casa colonial i el logo exterior està fet de bronze sense pintar- i no passa res: qui vol una hamburguesa té el Burger King i qui vol un plat tradicional guatemalenc té un munt de locals per prendre-se’l, i ningú no se sent ni envaït ni insultat.
El tema, encara que es disfressi de fet cultural, és econòmic: estem presenciant les primeres resistències de la futura gran potència mundial al capitalisme occidental; un article d’opinió publicat aquest dissabte al diari Beijing Morning Post, citat per El Mundo, qüestiona la tradicional cultura xinesa de la tolerància davant del problema que ha plantejat aquest assumpte: “¿Per què alguns xinesos són tan hostils envers les companyies foranes que accedeixen a llocs històrics com la Ciutat Prohibida, però se senten tan orgullosos quan un empresari xinès compra un aeroport alemany? “, es pregunta el periòdic en referència a Pang Yuliang, que va comprar l’aeroport alemany de Parchim al maig.
Tot plegat, mirant-ho en perspectiva, al cap i a la fi no passa de ser una anècdota: Starbucks té més de 400 cafeteries a la Xina continental i 13.500 a tot el món, i el poder demogràfic dels 1.500 milions d’habitants xinesos ens determinarà, als occidentals, coses molt més importants que la marca del cafè.

“Són occidentals?”, va preguntar als parroquians abans de pujar al 4×4 i empotrar-lo, carregat d’explosius, contra el contingent d’espanyols que visitaven el temple de Saba.
Un cop més el turisme va ser víctima de la barbàrie i un cop més se senten els discursos bonistes de sempre (”és menys perillós anar de vacances a un país àrab que a Londres o a Madrid”, diuen), alhora que EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va publicar dijous passat que el principal manual militar d’Al-Qaida considera prioritari assassinar turistes occidentals, sobretot als països on hi hagi cèl.lules petites amb pocs mitjans com el Marroc, Egipte o… el Iemen.
Em pregunto, tal com es deia al bloc d’en Martin Varsavsky, quin sentit té anar de turista a un país que té el 60% d’analfabets i 60 milions d’armes per 20 milions d’habitants, que és el bressol d’Ussama Bin Laden, on la renda anual per càpita és igual a la de 15 dies de l’espanyol mitjà i on una part important de la població viu drogada consumint qat.
Independentment que hi hagi hagut precedents (l’any 1998 quatre occidentals van morir també al Iemen en intentar rescatar-los d’un segrest), ¿no és massa arribar a contractar excursions on s’hagi d’anar amb escorta militar, armada fins a les dents? ¿No devem haver perdut el focus que això és una guerra de debò, encara que no convencional i sense uniformes, i que ja n’hi ha prou de veure-la a través de la televisió?
Sorprèn veure gent que continua perdent temps debatent si els objectius eren espanyols infidels o estrangers infidels: la qüestió no crec que sigui aquesta sinó la barreja de pobresa, Alcorà i nacionalisme, que fan el còctel Molotov del terrorisme amb l’odi a Occident com a raó de ser, i que avui presentem com mai abans punts febles al turisme i als transports.
Les reaccions: el Departament de Seguretat Interior americà té previst instal.lar sistemes antimíssils en tots els avions comercials amb un cost que superarà els 800.000 euros per avió, mentre que el seu sistema de policies de l’aire ja supera els 750 milions d’euros, i el Govern britànic va declarar que els pròxims anys la cancel.lació de vols serà habitual i que els passatgers s’hauran d’acostumar a l’increment dels controls de seguretat. Però res d’això no podrà assegurar-nos del tot.
Cadascú juga el seu joc: mentre aquests països intenten atreure turistes (i divises), els radicals els ataquen i els atacaran, perquè saben que allà el turisme és una de les úniques formes d’acostar recursos econòmics a masses gegants de gent empobrida, ignorant i narcotitzada per la religió sota règims que, en molts casos, són d’una dubtosa legitimitat i, així, amb poblacions més empobrides i temoroses encara, cauran aquells governs que no apliquin la xaria “com Al.là mana”.
Al cap i a la fi, tot el problema es resumeix en un de socioeconòmic: segons un informe del think tank espanyol Real Instituto Elcano, la caiguda d’ingressos turístics a Egipte el 1998, després de la massacre de 58 turistes a Luxor un any abans, va ser d’uns mil milions d’euros; i al Iemen, entre el 2000 i el 2005, van ingressar prop de 60 milions d’euros anuals vinculats al turisme, que van afectar 500.000 famílies, i que va representar el 0,9% del PIB l’any 2000, segons l’informe Turisme i atenuació de la pobresa de l’OIT.
És clar que ja no es pot fer turisme en qualsevol lloc. Pot ser que el llistat publicat de països a evitar hagi estat exagerat, però això està passant i no és pas una pel.lícula. A títol personal, com el 81% de les persones que van votar a l’enquesta d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, en aquesta conjuntura no solament he canviat el destí de les meves vacances sinó que, a més a més, no trobo lògic visitar un país on hi hagi una mínima possibilitat de ser atacat per religió. Oriana Falacci escrivia a La ràbia i l’orgull que “qui en la guerra diu que no té por és un imbècil, un mentider”, i els que no esperem un paradís enlloc tenim dret a tenir por o, almenys, a ser prudents; pensar que no serem atacats perquè el nostre passaport no és d’un país bel.ligerant és suïcida.
Tot i així, la situació es presenta molt més complexa ja que encara que el nostre turisme es limiti a Miami Platja, ja ni així estaríem segurs, sobretot amb l’estat de bonisme imperant: aquests xicots, veient-nos debilitats i dividits, no dubtarien a enviar-nos la jihad delivery, com si fos una pizza a domicili. Despres de tot, Miami Platja és també Al-Andalus.

M’anticiparé. Com que és més que segur que, d’aquí a quatre dies i en ple any electoral, sortiran de les coves legions d’ecologistes criticant el futur camp de golf dels Espiolets que el Comú de Canillo pensa tenir enllestit per a la primavera de l’any que ve, m’ofereixo per fer conèixer un altre punt de vista diferent del del pensament únic sobre el creixement de la pràctica del golf al món i els nous models d’implantació, a fi d’informar una mica aquells que per pur voluntarisme repetiran com un mantra les tres o quatre frases fetes de rigor, sobretot aquella de la nova cultura de l’aigua.
Segons la WWF/Adena, els camps de golf de la costa mediterrània “constitueixen un risc mediambiental creixent ja que cadascun d’ells gasta el volum d’aigua equivalent a una ciutat de 12.000 habitants…”, habitants que consumeixen aigua no potable, podríem afegir-hi, ja que el reg d’un camp de golf es fa amb aigua recuperada o que provingui de pous d’aigua no apta per al consum, un detall que ometen els ecologistes de Greenpeace o Ecologistas en Acción, i la legislació i els òrgans de control hauran de treballar en aquest aspecte com hi treballen en tot Europa. Probablement algun (o molts) no compleix la normativa però estem parlant de percentatges ridículs davant dels ingressos potencials generadors de turisme de qualitat i de llocs de treball. Així mateix, alguns camps disposen de modernes tecnologies per optimitzar el consum de l’aigua, com és el cas del camp de Mossa Trajectum, una urbanització murciana avalada per Johan Cruyff que consumeix un 60% menys d’aigua que qualsevol altre de la regió, segons els responsables, mitjançant un sistema via satèl.lit que controla amb precisió el temps i la quantitat de reg necessaris, mantenint la humitat i els nutrients. Els directius assenyalen que el Banc Europeu els ha premiat com el primer camp ecològic d’Europa. Existeixen alternatives també com el camp de Quijorna, Madrid, que no té herba i empra el sòl natural per jugar.
Es calcula que unes 800.000 persones arriben cada any a Espanya per jugar a golf i, així mateix, continua creixent exponencialment a escala global: segons Fox Sports, es calcula que si el 8% de la població de la Xina comencés a jugar a golf, la xifra mundial de golfistes es duplicaria. Més enllà d’aquesta estadística, el futur del golf i la clau del creixement d’aquest esport rau en els nens i les dones: als Estats Units el nombre de dones golfistes ha augmentat un 20% durant els últims cinc anys i prop d’1,9 millons de joves participen en sessions tècniques cada any. A l’Algarve portuguès ja poden trobar-se gran quantitat de camps que, per característiques i disseny, poden considerar-se world class, i a Madeira, amb tres camps de golf, les reserves al primer trimestre del 2007 van créixer un 17,5% respecte al mateix període del 2006, segons AP Madeira. Suïssa, un país semblant al nostre per la importància de l’esquí com a esport rei, té 91 clubs de golf i la més alta densitat de circuits europea, amb una accessibilitat optimitzada de manera que ofereix a l’aficionat un producte integral, aquell del qual parlen els defensors del famós turisme de qualitat. També Kenya va trobar en el golf una oferta turística diferenciada, ja que a més a més dels safaris fotogràfics (i dels altres…) el turista pot accedir a camps al mateix parc nacional de Nairobi, a la vall de Rift o a la vora del llac Victòria, alguns a més 1.500 mts d’altura. A l’hivern, a Saint Moritz, Sierra Nevada i en algunes estacions d’esquí xilenes s’organitzen fins i tot campionats de golf a la neu.
¿Espor elitista? Es calcula que al món hi ha a prop de 100 milions de jugadors. França té, avui mateix, 600 camps; a Alemanya n’hi ha 500, a Suècia 400, a Anglaterra uns 2.000… Més a prop, l’Associació Catalana de Pitch & Putt registra, aquest 2007, 53 camps, mentre que la Reial Federació Espanyola de Golf en registra 341 i gairebé 280.000 jugadors, que, per regla general, carreguen sovint els pals al cotxe durant les escapades de cap de setmana o planifiquen, directament, les vacances al voltant de la pràctica d’aquest esport.
Resumint: que malgrat tota la propaganda que es faci en contra de la pràctica del golf, sovint des de sectors desinformats, aquest esport continuarà en creixement a tot el món en totes les modalitats, i si a Espanya ja se’l considera una de les sortides més viables al reformulament de l’obsolet model de sol i platja (amb ingressos que oficialment s’estimen en 3.000 milions d’euros anuals), Andorra, amb les particularitats pròpies i les mateixes problemàtiques de cerca d’un turisme millor, no pot quedar-se enrere.