Fernando Blanco publicat

Es diu que el clima de crisi a vegades és més perjudicial que la mateixa crisi, i sembla que és això el que està portant un important sector dels comerciants del nostre país a fer diagnòstics sorprenentment equivocats i obsolets, i a llançar crides a un proteccionisme que només aconseguirà deprimir encara més l’activitat.
El nou consumidor –d’aquí o de fora– ha canviat i continua canviant i cal entendre que la fórmula de la rebaixa permanent que servia ahir per vendre avui ja no serveix. El consumidor actual està més informat que mai i moltes vegades coneix més del producte que el mateix comerciant, i si té dubtes sap que només cal anar a webs com Ciao, on coneixerà en temps real no només les característiques i els preus comparatius d’un munt d’articles de qualsevol tipus sinó que a més a més tindrà de primera mà opinions d’usuaris. ¿S’espera seduir aquest client amb un retolet cutre que diu mòbils des de 29 euros sota un telèfon que en realitat surt per més de 300, com es veu en moltíssimes botigues del nostre país? ¿Podríem permetre’ns pensar que aquesta manca de professionalitat porta part de la caiguda de les vendes? Avui el client busca el que s’anomena experiència excel.lent de consum, un concepte pel qual l’acte de compra està influït directament per factors financers, pràctics i emocionals. ¿Podem considerar una excel.lent experiència la d’un consumidor que s’acosta a un aparador –com tants que n’hi ha– on gairebé cap producte no té el preu?
Michael Silverstein, de la Boston Consulting Group, especialista a escala mundial de consum i una de les veus més influents sobre aquest fenomen, parla de caçadors de tresors, de consumidors cada cop més informats (i entrenats), d’una classe mitjana exigent i hedonista que busca aquest tresor, a vegades amb la intenció d’invertir la diferència en més productes, molts de l’anomenat neoluxe. Amb la combinació de productes de baix cost amb propostes d’alta gamma aquests consumidors estan creant un nou estil de vida, i tot el sector de venda al detall d’Andorra hauria de conèixer aquest comportament.

Tot plegat, l’electrònica en general està passant a tot arreu per una forta competència de les marques blanques, moltes de qualitat, i sent víctima de polítiques molt agressives de fabricants per arribar al consumidor saltant-se l’intermediari, com ara Apple, o mitjançant distribuïdors exclusius, cosa que deixa clar que els beneficis generals d’aquest sector continuaran baixant. Fent una mica d’extrapolació: ¿no caldria ara mateix replantejar l’estratègia general d’Andorra com a atractiu comercial? Alguns ja demanen (com sempre) que el Govern apliqui mesures proteccionistes (com sempre) per afavorir l’abaratiment dels productes. La solució no és vendre més barat sinó comprar millor i donar més valor afegit i tothom sap que l’única manera de dinamitzar el comerç és justament obrint l’economia, adoptant know-hows més competitius des de la provisió fins a la venda i passar a directes els impostos indirectes, que són els que a tot arreu fan perdre competitivitat a un sector.
És veritat que hi ha part de la conjuntura global que tampoc no ajuda. ¿Què es pot esperar si la gent continua endeutant-se pel consum mentre l’Euribor no deixa de pujar –i arrossega les hipoteques–, entre altres raons perquè la gent continua endeutant-se pel consum? En aquest escenari de peix que es mossega la cua no hi ha espai per als comerços me too (comerços jo també, botigues que ofereixen productes i serveis sense cap tipus de diferenciació); qui no pugui oferir valor afegit en quedarà fora, i de res servirà demanar protecció porquè la veritable competència ja no s’acaba a Andorra.
El consum de principi del segle XXI s’ha tornat glocal, o sigui, en forma local amb característiques globals, i si no es pensa de forma glocal, creativament i donant als consumidors més del que esperen pel preu que paguen, la crisi a Andorra no ha fet més que començar. ¿O és que encara hi ha algú que pensa que pot competir d’igual a igual amb Carrefour, Media Market o Amazon?

Deia Goethe que no hi ha espectacle més terrible que la ignorància en acció. Dijous passat, una vintena de persones van enderrocar el toro d’Osborne del Bruc, només una setmana després que la figura, l’única que quedava a la comunitat autònoma de Catalunya, fos instal.lada en aquest indret. El grup de patriotes catalans, autodenominat la Bandera Negra, va reivindicar l’acte en un comunicat en el qual manifesten que amb l’abatuda de la peça publicitària han volgut “netejar” la silueta de la “sagrada” muntanya de Montserrat de la “immundícia banyuda espanyola que pretenia embrutar-la, ja que aquest toro, l’únic que simbolitza el nostre país, és la barbàrie i la incultura d’Espanya”. “Després de tres hores de treball bo i dur –continua el comunicat–, a les sis del matí, el toro d’Osborne del Bruc ha caigut vergonyosament com un gegant amb peus de fang”.
Hi ha polítics que coneixen l’ofici i que saben molt bé que incentivar aquesta gent (mereixedora de carnets d’idiotes útils de ple dret) a dur a terme aquests actes d’acció directa, buits i mediàtics, és una bona manera d’eclipsar o d’intentar eclipsar els problemes de fons, resultat de les seves incapacitats. No s’ha de forçar gaire la imaginació per veure els somriures complaents dels Carods, els Huguets i els Ridaos, els quals, mentre amb una mà aixequen banderes d’antiespanyolisme, amb l’altra amaguen els desastres del Govern de què formen part; un Govern que, en poc menys d’un mes, no solament ha tancat malament l’affaire de l’apagada a Barcelona sinó que també, com cada any, ho fa amb una gestió pròpia d’un país del Tercer Món, que no aconsegueix evitar que les carreteres i les autovies es col.lapsin, com aquest cap de setmana, quan hi va haver 75 quilòmetres de cues a la AP-7. “La culpa de tot la té Madrit“, diuen, estirats a la sorra entre aperitiu i aperitiu sota el sol del Mediterrani.
El pitjor de tot plegat és que aquests gudaris de saló i festa major, obnubilats pels discursos il.luminats de l’independentisme impossible, són només la part (patèticament) visible d’un fenomen cada cop més present en una gran majoria de la societat catalana: un etnocentrisme sense avals, amb la llegenda dels Països Catalans que mai no han existit com a bandera, i el provincianisme actiu que allunya dia a dia Catalunya, com a regió privilegiada per recursos d’Espanya, del fenomen imparable i ple d’oportunitats i reptes de la globalització. Aquesta meravellosa regió, la que fa poc temps va ser terra d’acollida i cosmopolitisme admirat a tot el món, avui debat en determinats àmbits “com pot ser possible que un xarnego sigui president de la Generalitat” i destina diners a finançar seleccions esportives i, fins i tot, es permet el luxe de treure competitivitat al seu jovent limitant l’ensenyament del castellà (tercera llengua per nombre de parlants) a les seves escoles.
Ja fa temps, un important assessor barceloní d’una important empresa andorrana em va dir que “per motius estrictament partidistes, mentre Madrid s’acosta a Londres, Barcelona ho fa amb Albacete” i estic convençut que, simbòlicament, tirar a terra un ximple logotip de ferro té a veure amb aquesta posició retrògrada del romàntic nazionalisme català.
L’única veritat és la realitat. L’absurd abatiment del toro no va ser pas una gesta heroica contra l’opressor perquè això no va ser cap gesta heroica ni va haver-hi mai cap opressor; senzillament va ser un petit acte de vandalisme contra la propietat privada d’una empresa local i seria bo acabar tot dient als nanos de la Bandera Negra i a tots els romàntics tardans que els aplaudeixen que encara els queda molta feina per fer: al seu país, Espanya, encara queden vuitanta-tres braus dempeus per enderrocar.