Fernando Blanco publicat

Un candidat a regidor per Montmeló d’ERC fa una classe magistral per televisió a tot Espanya de com tallaria el coll als polítics populars que feien l’ofrena a Casanovas la darrera Diada. “Tots morts, tots morts”, cridava descontrolat, acompanyant la performance d’afectuosos records a les seves mares. Alhora, un altre jove al mateix lloc –sense demostrar la vocació d’escorxador del candidat a regidor però amb la mateixa identitat partidària– va recomanar a Alberto Fernández Díaz, per motius que dubto que tinguessin a veure amb la mecànica de l’automòbil, que miri amb cura sota el cotxe. L’endemà Esquerra no va condemnar els fets i només es va limitar a declarar que “el noi (l’escorxador, per entendre’ns; del mecànic, no en parlava) no pertany a Esquerra, anava a les llistes com a independent”; només Jordi Portabella –marcant diferències– va solidaritzar-se amb Fernández Díaz a títol personal. Dies després un conseller, també d’ERC i protagonista fa poc més d’un any de l’afer de les cartes enviades a treballadors de departaments de la Generalitat controlats per Esquerra exigint-los el pagament d’una quota al partit, manifesta en la presentació d’un llibre sobre Terra Lliure que “la violència és un concepte molt relatiu” i adverteix que “s’ha donat molta importància a Terra Lliure, que va causar una sola mort en quinze anys” (sic). Mentrestant, a Girona dues vegades es van convocar les cremades de fotos del Rei, amb els imprescindibles encaputxats i les banderes habituals. Acabava la setmana quan el president de Ciutadans, Albert Rivera, va rebre al seu domicili una foto seva amb una bala clavada al front amb una carta que adverteix que, per criticar el nacionalisme des de la seva banca, li donen dos mesos per retirar-se de la política i de Catalunya, o seria “expulsat per la força o enterrat per sempre”.

Els territoris, els països, no tenen problemes, qui els tenen són sempre els ciutadans, els habitants. Catalunya no té un problema amb aquest clima de violència latent i continguda, el problema el tenen els catalans, aquells que viuen, treballen i estimen Catalunya, tal com va dir Jordi Pujol, o almenys la part més important d’aquesta gent, aquella gran majoria treballadora –d’esquerres, de centre o de dretes– que viu la vida afrontant els problemes reals del dia a dia sense temps per tenir imaginaris, i que reclama als polítics –als quals paguen els sous d’escàndol– responsabilitat i coherència. Aquests ciutadans, més del 80% dels quals identifiquen la principal preocupació en l’atur, la precarietat laboral, la immigració, la seguretat i la violència, segons estudis de la Generalitat, mostren una decepció fàcil de veure en cartes de lectors de periòdics o en la caiguda de la participació elecció rere elecció. Mentre tot això està passant (els insults, les amenaces, les cremades de fotos, les exaltacions a grups terroristes no són un invent de la “pepera dreta feixista”: són reals i poden veure’s a Youtube), mentre aquesta minoria sorollosa posa en titulars el nom de Catalunya més que Messi i Ronaldinho però d’una manera que fa avergonyir, els tan desitjats vots indecisos que formen part d’aquella majoria silenciosa decidiran el destí polític espanyol d’aquí a pocs mesos. Cada vegada que aquests sectors d’Esquerra i col.lectius afins –o no tan afins: a la Diada es van veure banderes que deien “ERC botiflers”– fan mostres de força fora del Parlament, de la manera que ho van fer aquests dies, el PP retalla una dècima més al PSOE.

És el costat més paradoxal de la política: les faccions més dures de l’esquerra independentista catalana s’han transformat en un punt generador d’adhesions de les anomenades espanyolistes a tot arreu i no fa falta forçar gaire la imaginació per veure Ángel Acebes fregant-se les mans amb cada foto cremada, amb cada insult, amb cada amenaça retransmesa o publicada, congratulant-se de la feina ben feta que fan els radicals quan engeguen la fàbrica de vots, no tan sols a Catalunya sinó a tot Espanya.

Tu, que podràs desdir-te i assegurar no ser amic d’ETA però que no podràs mai negar ser tan espanyol com en Jesulin de Ubrique, seria bo –per començar– que sàpigues que l’11 de setembre es commemora la rendició de Barcelona després de la declaració de guerra de les Corts Catalanes ja que no va reconèixer el Tractat d’Utrecht que posava fi a la Guerra de Successió espanyola; conclusió: que la guerra no va ser de secessió sinó de successió. (En realitat crec que ja ho sabeu, tots vosaltres, però també sabeu que el màrqueting de l’heroica mentida factura moltes estelades, samarretes i festes alternatives).
Tu, que podràs desdir-te i assegurar no ser amic d’ETA però que no podràs negar mai ser tan espanyol com en Coto Matamoros, caldria que analitzessis si als catalans del
carrer els interessa el teu paper de hooligan quatrebarrat quan tenen problemes més reals i importants, problemes que se sap que no tenen els propagandistes subvencionats, però problemes, al cap i la fi, que també a aquells polítics que es mostren molt entusiasmats amb el teu numeret no sembla pas que els preocupi; sempre aconsegueix més portades defensar absurdes i inventades seleccions esportives o referèndums que mai no es faran que no pas discutir per què Catalunya s’allunya cada dia més del món real per entrar al món oficial de la Generalitat tripartita.
Tu, que podràs desdir-te i assegurar no ser amic d’ETA però que no podràs mai negar ser tan espanyol com el Pocholo, hauries d’entendre que la gent normal, la que no té somnis erotico-independentistes com els teus acòl.lits preferim, tal com diu en Miquel Gimènez, dormir embolicats amb una senyora (o senyor) que no pas amb la senyera. I parlant de banderes: que bé que queden per a la teva causa les estelades juntament amb les palestines; després dels “visques” als terroristes de Terra Lliure ja no cal afegir-hi res!
Tu, que podràs desdir-te i assegurar no ser amic d’ETA però que no podràs mai negar ser tan espanyol com en David Bustamante, hauries de fer un esforç per interpretar del tot l’article 8 de la Constitució Espanyola que et molesta tant i sembla que et costa més; intentaré ajudar-te: “Las Fuerzas Armadas tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. O sigui que mentre Catalunya sigui Espanya (que ho es i ho serà, xato) la seva integritat serà defensada per les forces armades del govern democràtic (el teu govern) votat pels espanyols, o sigui pels madrilenys, els andalusos, els extremenys i, saps que? pels catalans. Catalans ben espanyols.
Tu, que podràs desdir-te i assegurar no ser amic d’ETA però que no podràs mai negar ser tan espanyol com en Chiquito de la Calzada, sembla que no has entès en quin embolic has ficat a qui sosté econòmicament els teus culebrons de TV3, pagats i subvencionats amb diners de contribuents que tinc la sensació que no s’adhereixen del tot a les teves romàntiques manifestacions i a les teves desmentides. Tingues en compte que la cosa no està per perdre vots.
Tu, que podràs desdir-te i assegurar no ser amic d’ETA però que no podràs mai negar ser tan espanyol com en Federico Jiménez Losantos, hauries de saber que els millions de persones que estimem Catalunya com a part de l’Espanya real (reial, per a alguns) i plural pensem que ja cansa aquesta lletania del ser o no ser català, de l’identitat i del discurs sectari de l’antiespanyolisme, sobretot quan els qui féu de portaveus sou gent d’una intel.lectualitat d’actor de telenovel.les o de la colla del club de fans que et segueix narcotitzat i que sembla que tinguin com a denominador comú portar arracades, convertir sistemàticament les festes majors en batalles campals i declarar-se enemics del sabó, la dutxa i la feina.
Carod-Rovira, el famós còmic aragonès de la corona d’espines que va dir que el Dalai-Lama va comparar la situació del Tibet amb la de Catalunya, necessitava un segon: ara ja el té.

Encara no se sap qui va segrestar ni quin va ser el destí final de Madeleine McCann i, de fet, estic convençut que en el fons a molt poca gent realment li interessa. Des de ja fa gairebé quatre mesos aquesta massa amorfa i heterogènia d’espectadors, pseudoexperts i analistes d’absolutament tot, allò que s’anomena opinió pública, està assedegada de titulars (com més impactants i sagnants millor) i reclama un seient de privilegi en aquest fosc thriller en capítols, en què els mitjans de comunicació massiva s’han convertit en productors i reproductors, més conscients que no pas inconscients, d’una trama guionada i transmesa repetidament fins al paroxisme i que més d’hora que tard avergonyirà tothom.
Costa Gavras, magistralment, va criticar la impunitat i el poder dels mass media i la estupidesa dels teleespectadors a Mad City, la pel.lícula de Gavras, de 1997, en què un ximple guàrdia de seguretat alterat per un acomiadament es converteix, gràcies a les cadenes informatives, en el centre d’un circ mediàtic de dimensions nacionals i en què els índexs d’audiència importen molt més que la notícia en si mateixa i que el destí o la sort de les persones involucrades en els fets.
És en aquestes circumstàncies quan no tan sols cal preguntar-se (un cop més) si el dret a la informació no té límits, sinó què vol dir, exactament, informació. No és informació confirmar al dinar i desmentir al sopar que aquesta nena va ser, primer, probable víctima d’una xarxa de pederastes; després, d’una d’adopcions il.legals; després, d’una secta i, després, cap de les respostes anteriors. No és informació veure periodistes que bavegen com llops famolencs mentre donen detalls sobre l’olor cadavèrica que tindria l’osset de peluix, sobre com podrien haver llançat al mar la nena en una bossa amb pedres o com és el modus operandi dels traficants d’òrgans. No és informació que cada cosa que es digui sobre el cas cridi l’atenció només per la càrrega de morbo.
Aquest trist espectacle, que ha involucrat Benet XVI, David Beckham, J. K. Rowling, Richard Branson i milers de persones arreu del món, que va tenir lloc en una dotzena de ciutats des de Portimao fins al Vaticà, com si de part de la saga de Jason Bourne es tractés, i que va arribar –fins i tot– a Second Life, s’ha convertit en el més fidel paradigma de la capacitat comercial i la força ideològica dels mass media: amb les paraules Madeleine McCann a Google es troben gairebé sis milions de pàgines, un milió i mig d’euros s’han recaptat fins ara a www.findmadeleine.com en concepte de marxandatge i donacions, s’han fet innumerables edicions extra de periòdics i revistes sensacionalistes i especials de TV i, en el futur, trobarem llibres i pel.lícules sobre el succés i es faran més especials de TV i més edicions extra de periòdics i revistes, de manera directament proporcional a la quantitat de sang que es trobi al final del camí. Perquè d’això es tracta: el poble, l’opinió pública internacional, l’aldea global que va imaginar Marshall McLuhan fa 40 anys, vol més sang, més titulars i més programes especials a l’hora del sopar, perquè al cap i a la fi nosaltres, els habitants de l’aldea global, no volem veure la part de la nostra pròpia realitat que ens pesa ni els nostres més íntims i comuns temors.
Avui no volem veure que estem al mig d’un nou tipus de guerra ni que l’economia mundial està en caiguda lliure a les portes d’una altra crisi, i, així com el romans tenien el Circus Maximus, nosaltres necessitem, també, més i millors Circus Maximus com el cas Madeleine que ens entretinguin i ens narcotitzin.
Per les repercussions planetàries d’aquest cas hi haurà un abans i un després de Madeleine McCann, però quan baixi la marea i ja no es parli d’ella ni tan sol a la secció de breus només caldrà esperar: els mitjans ja ens donaran algun Mundial de futbol, algun escàndol de Paris Hilton o, si més no, alguna foto de la Pantoja.

“Volíem crear una aerolínia on volar realment es convertís en un plaer, on pagar menys no fos equivalent a baixar la qualitat o disminuir la comoditat amb gent amable i un tracte de tu a tu, sense retards i sense overbooking. Així de senzill. Tot això ho estem aconseguint amb Vueling. Fes córrer la veu!” (del fulletó Esperit Vueling).
Aeroport de Barcelona, 15 d’agost. M’acosto a la taula de Vueling para fer el check-in del vol VLG1190 que m’ha de portar a Galícia i trobo una recepcionista i el seu somriure mecànic. Porta un retolet penjat al pit que m’informa que es diu Caroline i em diu la frase fatal: “El seu vol a Santiago té una petita demora”, amb un accent afrancesat i amb molt bon rotllo. Tanco els ulls i pregunto, lentament, de quant és la demora. Caroline, disparant un altre somriure automàtic, em contesta, suau: “D’unes dues hores i mitja. Pugi a la (secció) M2, que els meus companys li donaran vals per menjar o prendre un refrigeri-”.
Deia Confucci que en els principis hi han continguts els finals, i resignat a aquest principi de vacances arribo a la taula de l’M2, en què trobo un munt de gent indignada que exigeix explicacions a dos empleats (la María i en Luigi, segons els seus respectius retolets) que, sense poder de decisió ni sense uns mínims d’informació, tracten d’apaivagar la situació. Entre crits i malestar, pregunto a la María a quina hora arribarà el nostre avió i em contesta: “No sabem a quina hora, perquè aquest avió que veieu ara a la pista és el vostre, però ara anirà a Milà (!!!) i després us durà a Santiago, però encara no tenim confirmació de permís de vol… unes 3 hores i mitja”. Entenent que el sistema de Vueling s’assemblava massa al de la malmesa Air Madrid (però amb millor màrqueting), demano un full de reclamació (núm. 1039957) que la María em dóna com ja està acostumada a fer-ho. L’omplo i el retorno. Quan li demano el val per prendre quelcom (són les 12.30 hores) em diu: “Ara no podem, hauríeu d’esperar a l’hora d’embarcament que diu el bitllet i així, amb més gent, podrem donar-vos els vals, que no sabem si seran de 6 o 12 euros”. Rendit, me’n vaig a prendre un cafè.
Torno a les 13.35 hores, hora de l’hipotètic embarcament i trobo dues noies Vueling que abans no hi eren. Ens informen, de molt bon rotllo, que “la demora serà de 4 hores i mitja. Tingui el val i vagi aquí, a l’esquerra, on trobarà un bufet lliure per menjar”.
Autoservei, menjar dolent, set hores a l’aeroport i, total, que l’avió –el nostre avió– per fi torna d’Itàlia i després d’unes paraules del Comandant (com sempre: de bon rotllo) ens duu a Santiago amb gairebé cinc hores d’endarreriment. L’endemà passat m’arriba un correu electrònic de l’empresa demanant disculpes, també de molt bon rotllo, que m’ofereix per la demora 40 euros de descompte per al pròxim bitllet que compri a Vueling: admiro la seva audàcia.
Aeroport de Santiago de Compostel.la, 29 d’agost. Coneixent l’eficiència de Vueling, agraeixo al cel tenir l’enllaç a Andorra dues hores després de l’arribada a Barcelona. Ens acostem, ara amb la meva dona, a la taula de Vueling para fer el check-in del vol VLG1191, que ens portarà de tornada de les vacances i, amb por, pregunto: “Sortirem a l’hora?”. I la noia em contesta, sorpresa: “Per descomptat!”
I per descomptat que el vol va sortir tard, però aquesta vegada reconec que Vueling va ser creativa: ens van fer anar a la porta d’embarcament a l’hora indicada però no vam embarcar fins 40 minuts després, sempre amb bon rotllo (fer-nos fer cua una vegada i una altra va ser una bona manera d’evitar preguntes incòmodes).
L’avió, que havia de sortir a les 16.25 hores, ho va fer, finalment, gairebé amb una hora de demora. Low-cost sí, si low-cost vol dir que no serveixen el fastigós menjar de la classe turista. Low-cost no, si low-cost vol dir manca de puntualitat i d’informació, tot sota una sobreactuada complicitat amb el client. No fa falta que una aerolínia ens tracti de tu ni que tingui hostesses que semblin models: només cal que ens dugui a destinació i se cenyeixi al termini i en la forma escaient. Exigim menys bon rotllo i millor servei.