El vell conte dels brots racistes

Sóc immigrant, cosa que vol dir simplement i únicament que vaig néixer en un país diferent del país on resideixo. Mai no he volgut que aquest fet em diferenciés dels locals: ni dels espanyols, quan vaig viure a Barcelona, ni dels andorrans, ara que visc al Principat. Mai no he reivindicat ser part d’una minoria ni he exigit avantatges, perquè considero que cada persona, de fet, és part d’una minoria o d’una altra, i penso que exigir un tractament especial per ser part d’una minoria, en aquest cas de la dels immigrants, no suporta la més mínima anàlisi ètica ni estètica.
Em trobo a les portades dels periòdics la història d’aquest lumpen que va agredir la noia equatoriana al tren de rodalies de Barcelona i la d’un metge cubà, afroamericà (tal com indica el llenguatge políticament correcte que s’ha de dir a les persones americanes de pell negra), que va considerar ser discriminat perquè li van demanar (justament a ell, afroamericà) el bitllet en un tren també de rodalies; tot això, acompanyat de titulars que venen el vell conte dels brots racistes a Barcelona.
És clar que a la primera història l’única víctima va ser la noia agredida i no queda res més per dir, esperant que la justícia actuï exemplarment com si d’una espanyola o d’una sueca es tractés, però no tan sols n’és responsable l’agressor, que, begut o no, va guanyar-se els seus pobres quinze minuts de glòria sent filmat per les càmeres de Renfe; són també responsables d’aquesta i de totes aquestes manifestacions tots i cadascun dels defensors i promotors d’accions demagògiques com els papers per a tothom o les legalitzacions massives d’immigrants, així com de tots els programes de discriminació positiva, com ara les ajudes econòmiques exclusives per a immigrants o les quotes exclusives per a immigrants en l’educació pública, programes que queda palès que acaben sent socialment contraproduents, justament, per als mateixos interessats.
No existeix la solidaritat obligatòria. Quan els polítics juguen a l’enginyeria social i promouen la solidaritat per decret el que estan fent és crear un brou de cultiu ideal perquè energúmens com l’agressor de la noia argumentin els seus actes dient que reaccionen ressentits perquè “les ajudes són totes per als immigrants” o que es facin comentaris com els que fa un amic meu, català de Girona, que fa broma dient que si no troba plaça al col.legi per a sa filla “la pintarà de negre”. ¿No és hora d’acceptar que la immigració en part d’Europa no es treballa com cal? Si aquest fenomen avui en dia és present als mitjans i si en qualsevol enquesta surt com una de les principals preocupacions dels ciutadans, queda clar que és perquè, menyscabada, va ser incorporada en la retòrica del bonisme, la doctrina de la qual Miquel Porta Perales diu que és l’opi de la política. Els immigrants no necessitem privilegis sinó igualtat d’oportunitats: serà l’única manera d’integrar-nos. Només tenir les mateixes obligacions que qualsevol ciutadà ens donarà drets; la resta és tot mentides electorals.
Al metge cubà li diria que no es preocupi, que només amb el numeret que va muntar ja en té prou per ser tertulià habitual del programa de Josep Cuní. I al revisor li diria que la pròxima vegada que hagi de fer la seva feina miri bé abans si aquesta feina no anirà en contra del decàleg políticament correcte.
Tal com deia Sarkozy durant la campanya presidencial, Europa creixerà amb la immigració desitjada i no pas amb la desesperada; i, mentre que a Espanya hi ha polítics que es barallen per veure qui és més progre i bonista, a França les dues cambres del Parlament han aprovat la famosa Llei de les proves d’ADN, una llei que no per tenir polèmica deixa de tenir coherència, una característica necessària perquè el fenomen de la immigració sigui beneficiós per a tothom.

El món és un mocador

Em pregunto què opinaran el nostres polítics, els que competiran d’aquí a poques setmanes per administrar els nostres comuns i els ministres que prenen decisions sobre el nostre dia a dia sobre la decisió del ministeri d’Educació espanyol d’obligar el col.legi Severo Ochoa de Ceuta a acceptar dues alumnes amb hijab. La problemàtica del vel i el més que evident significat d’inferioritat de la dona que connota és latent també a França, el Regne Unit, Itàlia i Holanda, però és només a Espanya on els fets s’estan manifestant de forma cada cop més regressiva alhora que, de cara a la galeria, l’administració Zapatero es mostra orgullosa de la famosa i mediàtica Llei d’igualtat, la que evidentment no arriba en plena forma a aquestes nenes. França ha prohibit el vel musulmà i altres vestimentes religioses a les escoles públiques mentre que el Regne Unit discuteix com limita l’ús del vel facial complet o nikab.
Itàlia té una llei des de fa dècades que no permet cobrir-se la cara en públic i alguns polítics han demanat que aquesta mesura s’apliqui contra alguns tipus de vels. Mentre el govern liberal de Tunísia ha començat aquesta setmana una campanya contra el vel islàmic (el ministre d’Afers Exteriors, Abdelwahab Abdallah, ha afirmat que el seu ús està sent estimulat per una minoria política que vol frenar la democratització del país) al Marroc la direcció de les línies aèries estatals ha decidit prohibir al personal femení que tracta amb el públic l’ús del hijab, així com desaconsella el dejuni durant el Ramadà als seus empleats ja que les persones que dejunen perden capacitat de reacció durant una emergència. Tornant al tema del mocador a Espanya, Pedro Zerolo (PSOE), que semblaria per la candidesa de les seves declaracions ignorar que als homosexuals se’ls penja o se’ls empresona a la majoria dels països musulmans, es va limitar a dir que “l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania promourà que les nenes musulmanes es treguin el vel”. Daniel Sirera, del PPC, ha manifestat que “els immigrants han d’acatar les normes i tradicions d’Espanya” i que les directrius del centre educatiu “han de ser d’igual compliment per a tothom”. Artur Mas (CiU), per la seva part, va ser més taxatiu que mai a llançar un missatge dirigit als pares de la nena de Girona en el sentit que “la seva primera obligació és dur als seus fills a l’escola, per sobre de qüestions secundàries com ara si se’ls permet dur el mocador o no al col.legi”.
És clar que el mocador serà el principi: si acceptem avui debatre i negociar la plena igualtat de les dones, encara que sigui per una simple peça de vestir, demà haurem de debatre i negociar una altra cosa i d’aquí a poc temps- més val no pensar-hi. Probablement nosaltres, els occidentals, que erròniament creiem que les llibertats no solament són gratuïtes sinó que també són una cosa tan natural com l’aire que respirem, hauríem d’aprendre de les dones turques, les que saben que l’amenaça conviu amb elles i que no accepten discutir sobre els seus drets ni accepten punts de vista sobre la laïcitat del seu país i desconfien de les reformes que promet el Govern islamista.
És per tot això que passa i que està passant que Andorra ha d’entendre que està al mig d’un món globalitzat, un món que casualment és un mocador i qui voti en les properes eleccions tenen una bona oportunitat de preguntar als polítics de tots els partits. Per això cal demanar: ¿Què us comprometeu a fer, com a andorrans i com a occidentals, per defensar el nostre estil de vida i la plena igualtat de drets dels habitants d’aquest país?

Estimats candidats, dos punts

La cursa final és a punt de començar i d’aquí a poc temps molts de vosaltres sereu responsables, des dels comuns, de gran part de la gestió del canvi que Andorra segurament experimentarà en una Europa i en un món que no deixen d’experimentar canvis. 80.000 persones us estem observant: persones amb dret de vot i sense, que participem activament en el país des de la política de partit o des de l’associacionisme o, simplement, que contribuïm a fer d’Andorra un país millor cada dia des de les nostres feines, des de les nostres professions, des de la universitat o des de l’escola.
80.000 individus estem expectants per conèixer els vostres programes i els seus continguts i volem saber quines propostes aportareu a fi de sortejar la crisi econòmica global que s’acosta, la que sembla que portarà conseqüències més dramàtiques per a la classe mitjana del que els analistes més optimistes deien. Vosaltres –polítics– i nosaltres –ciutadans– sabem que calen polítiques actives i decisions difícils de prendre per dinamitzar l’economia, ja que avui només amb decisions atrevides els béns i serveis que es produeixen en aquest país tindran alguna oportunitat de sortir fronteres fora o el que en sortiran seran els habitants, sent en aquestes conjuntures justament quan els primers que marxen acostumen ser els millors, i sobretot els joves.
Només l’obertura garantitzarà la nostra qualitat de vida i el nostre creixement, per la qual cosa cal estimular la competitivitat: és hora d’acceptar que la globalització no porta passaport i que defensar una economia tancada a fi d’intentar protegir sectors i empreses no competitives per no alterar l’status quo establert només ens portarà al desastre.
Volem saber quina contribució fareu des dels seus futurs càrrecs per millorar la integració del 65% de la població d’aquest país, la immigrada, acceptant la multiculturalitat, però sempre dins de la defensa sense febleses dels valors occidentals dels què històricament va fer gala Andorra, per evitar situacions no solament confuses sinó també molt negatives pel futur com algunes de les que som testimonis a la nostra veïna Espanya.
Els qui estimem aquest país desitgem polítics que gestionin i polítiques que il.lusionin, que no només contribueixin que cada habitant d’aquest país senti que un futur d’autorealització a Andorra és possible sinó que, a més a més, cada habitant d’aquest país se senti orgullós de ser andorrà, tant de naixement o d’elecció. Aquest és un país per viure-hi i no mereix tenir un destí de vaixell factoria per a una població treballadora “de pas” ni de parc temàtic pensat només per a turistes. Necessitem de polítiques que s’ocupin de l’Andorra invisible, aquella que també fa país movent gran part dels engranatges sense fer soroll, ni tan sols per marxar quan reconeixen no haver trobat a Andorra la terra on poder veure créixer els seus projectes.
Els que vivim en una Andorra que es renova elecció rere elecció, en part pel creixement del nombre d’electors que dificulta cada cop més la recerca del vot porta a porta i pel naixement de nous partits que, afortunadament, trenquen el bipartidisme, esperem de la mateixa manera que ens estalvieu d’aquells recursos tan caducs, qüestionables i tan habituals a les eleccions dels nostres veïns com la crida al vot útil i la negació al debat. Mereixem una discussió política que tendeixi a la superació en un moment en què els temes que s’han de discutir i les problemàtiques de la població són més reals que mai. Ara us toca parlar.

ICV i l’herència de Bertolt Brecht

Citant Bertolt Brecht: “Primer es van endur els jueus, però, com que jo no era jueu, no em va importar. Després es van endur els comunistes, però, com que jo no era comunista, tampoc no em va importar. Més tard es van endur els intel.lectuals, però, com que jo no era intel.lectual, tampoc no em va importar. Després van seguir amb els capellans, però, com que jo no era capellà, tampoc em va importar. Ara vénen a buscar-me, però ja és massa tard…” ¿En qui deu pensar Joan Saura després de la desactivació de l’artefacte a la seu d’ICV a Sant Andreu que, segons EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, portava 300 grams de material explosiu? ¿Deu pensar en els qui amenaçaven de mort els polítics del PP la darrera Diada a Barcelona? ¿O potser en els qui van fer aquella mostra d’art pop amb la foto de l’Albert Rivera, la bala al front i la taca de sang? ¿Deu tenir a veure amb la primera o amb quina de les cremades de fotos del Rei Joan Carles, mostres de força dels elements més radicals del nacionalisme català? ¿O deu ser tot junt, sumat al laissez faire de què van fer gala els Mossos d’Esquadra i la Conselleria d’Interior durant la Diada, durant l’afer de la foto i la bala i durant les successives cremades de fotos? ¿Va ser un bon negoci no solidaritzar-se i fer un front comú i democràtic ni amb l’Alberto Fernández Díaz ni amb l’Albert Rivera?
Les fotos de la mateixa seu d’ICV a Sant Andreu publicades la setmana passada a la web altermundista Indymedia Barcelona (a la pàgina http://barcelona.indymedia.org), amb les pintades vermelles de “Mort al Borbó” i “Repressors”, i la crema de la bandera espanyola són més que eloqüents sobre el llenguatge imperant i sobre l’escalada de violència que a Catalunya sembla que no para: aquest últim atemptat es va produir només un dia després que prop de 500 joves antisistema participessin a Barcelona en una altra manifestació en solidaritat amb els imputats per la cremada de les fotos, en la qual es van viure moments de tensió amb els Mossos d’Esquadra. ¿Es continuarà ara dient que només són joves romàntics que reivindiquen una Catalunya més progressista, més justa i més solidària? ¿Sortirà ara la Imma Mayol dient que ella també és antisistema, com el gener passat? ¿Seguirem patint aquella lletania de “s’ha de tenir tolerància” perquè la culpa de tot la té “la crispació que generen el PP, Aznar i la guerra de l’Iraq”? Joan Saura, com a responsable de la policia autonòmica, no està per interpretar les lleis sinó per fer-les complir; per discutir-les, ICV ja te representants tant en l’àmbit autonòmic com en el nacional. Ha arribat el moment de decidir en quin equip es juga i què es defensa, ja no hi ha espai per a equidistàncies, prudències a l’hora de marcar responsabilitats i jocs de paraules preelectorals; ja n’hi ha prou de donar ales a qualsevol cosa que sigui contra l’ordre establert a fi de guanyar el famós vot jove, perquè queda clar que això se’ls està escapant de les mans. Personalment, no crec que en Joan Saura, sent un dels polítics amb millor imatge d’un tripartit cada dia amb pitjor imatge, l’únic que en èpoques turbulentes va tenir moments de seny i coherència, vulgui hipotecar, quan queden pocs mesos per a les eleccions, la bona valoració que li dóna la societat intentant convèncer que això és un cas aïllat; és hora de treballar i arribar fins al final i aturar de cop aquest seguit de successos que ja comencen a alarmar. L’acció policial és una eina legal i democràtica, i l’ús d’aquesta eina és a les mans del conseller d’Interior. Encara que sempre queda l’opció de declarar que l’artefacte l’ha posat el PP per implicar els antimonàrquics, que l’Albert Ribera s’autoenvia amenaces de mort per sortir a TV-3, que els que amenaçaven a la Diada eren de la FAES i que Elvis Presley viu a Marina d’Or.
I, aleshores, podrem parafrasejar Bertolt Brecht i dir: “Primer van amenaçar els del PP i els de Ciutadans, però, com que ells no eren del PP ni de Ciutadans, no els va importar. Ara vénen per ells…”