Fernando Blanco publicat

Són joves, fins al punt que tenen la mitjana d’edat més baixa de totes les llistes que es presenten a aquestes eleccions, tot i que hi presenten –segons el currículum– professionals i gent preparada. Són agosarats, fins al punt de portar reivindicacions que, encara que en un principi poden escandalitzar els més conservadors, en poc temps passen a ser tema de debat en qualsevol reunió social.
Agradi a qui li agradi, els Verds d’Andorra ja van treure carnet de majoria d’edat i el van ensenyant a la societat, en general, i a l’electorat, en particular, amb força, i s’han guanyat un lloc important als mitjans massius del país, fins i tot en aquells on no els tenen una especial simpatia. També han passat en poc temps de ser la novetat pintoresca del nostre escenari polític, mirats sovint amb desdeny per gran part de l’oposició, a convertir-se en interlocutors no tan sols vàlids sinó buscats per debatre temes tan importants i aliens a l’ecologia com ara l’economia i les finances (com ara la trobada que va organitzar el Cercle d’Economia d’Andorra la setmana passada), uns espais que en un país que semblava que es dirigia inevitablement al bipartidisme estaven reservats només al PLA i el PS. I dos anys després del debut electoral, han pogut formar i presentar tres candidatures amb cara i ulls en tres parròquies clau, i han donat a unes simples eleccions comunals una polifonia que les converteix en un veritable assaig de les pròximes generals.
Tal com va dir Jaume Bartumeu durant el discurs de l’inici de campanya, pot ser que els Verds encara no estiguin madurs per governar (una condició que sembla que comparteixen amb el PS o qualsevol de les seves marques, atès el que l’electorat va votar a les tres últimes eleccions generals), però, més enllà de dissentir o compartir la visió i la ideologia que tenen els Verds, d’un clar caire socialista, és enriquidor –políticament i democràticament parlant– veure en acció un conjunt de gent que, sigui de dretes o d’esquerra, posa sobre la taula de discussió una tercera posició d’anàlisi, fins i tot arribant moltes vegades a deixar en evidència les similituds (fins i tot programàtiques) dels dos grans partits del nostre país: ¿o no marquen realment la diferència, els Verds, en parlar de reduir la quantitat d’anys de residència exigides per la Llei andorrana per reclamar la nacionalitat o del paper que ha de tenir Andorra a la Unió Europea? Si a l’hora de fer paral.lelismes és fàcil percebre que el PLA, tant en forma com en continguts, té molts punts de concordança amb CiU o l’UMP i que els Verds d’Andorra lògicament els tenen amb IC-V i amb els Verds francesos, podríem preguntar-nos: ¿Defensen el PS i els seus socis de l’Alternativa reivindicacions anàlogues a les que defensa explícitament el PSOE en temes com, per exemple, el matrimoni homosexual o la integració dels estrangers? ¿No acaben sent els Verds d’Andorra la pedra de toc del progressisme que diu que expressa l’Alternativa, tant en temes socials com polítics?
Vaig llegir un article d’opinió a la premsa que deia que els Verds consideren que ja han guanyat només pel fet d’instal.lar en la societat temes de debat que als partits majoritaris, per qüestions –diguem-ne– de màrqueting polític, no se’ls faria fàcil posar a debat, com ara la despenalització de l’avortament i del consum de drogues toves, i aquí sí que hi estic plenament d’acord. ¿Qui podria dir fa poc temps que avui es discutiria i es debatria sobre el dret de vot dels residents justament en aquestes comunals?
Si jo fos d’esquerres, no dubtaria a votar els Verds: és més que clar que, tant ideològicament com per les propostes, són la veritable alternativa al Govern liberal.

Podran dir-se Joao i Amalia i ser de Viana do Castelo, Gustavo i Mariela i ser de Buenos Aires o Toni i Esperanza i ser de Soria: de fet això no és tan important, després de tot, ja que fins i tot potser es diguin Joan i Canòlich i siguin d’Encamp o Andorra la Vella. Segurament tindran un fill, dos, tres o cap i tindran problemes per arribar al dia trenta o ho faran sense tenir-ne però sacrificant el “simple” fet de compartir tant temps com ho fa una parella normal i viure com una família com tantes, ja que l’alternativa per enfrontar les lletres a finals de mes és el pluriempleo, com sempre, esperant sense desesperança l’arribada de temps millors. Probablement no parlin català gaire bé perque sempre han hagut que treballar moltes hores des de que van arribar a Andorra i les prioritats van canalitzar les seves energies per un camí diferent o el parlin només a la feina o, fins i tot, tinguin el nivell C per tenir-lo com llengua materna. Pot ser que no sàpiguin de que va el tema Naturlàndia, si s’ha d’incentivar o no la caça selectiva o que vol dir, exactament, el turisme de qualitat; és sabut i entenible que les internes als partits o la defensa de la fauna autòctona importen quan es poden pagar el lloguer o la hipoteca i el col.legi dels nens, a més a més de poder gaudir d’uns mínims de temps d’oci per no assemblar-se tant al personatge chaplinesc de la pel.lícula Temps Moderns… Són l’Andorra invisible, la gent que mou els engranatges econòmics i socials a vegades sense adonar-se’n i que participa activament en el dia a dia d’aquest país de manera tan protagònica i imprescindible com ho fan l’empresariat i la clase política.

Falten pocs dies per a les eleccions i convido a tots els lectors, i sobretot als electors que decidiran qui portaràn els nostres comuns, a que mirin als programes dels partits que competiran a les eleccions comunals quins parlen seriosament i sense acrobàcies lingüistiques d’aquesta Andorra invisible, no des de l’altruisme ni des de la recerca inescrupulosa del vot sinò des del costat més sanament egoista que ha fet grans als grans pobles, del que enté que un país es fa dia a dia des de l’esforç individual de milers de persones anònimes, en el nostre cas d’andorranes, portugueses, argentines, espanyoles i de tot arreu que reclamen un destí d’autorealització per a si i per a llurs famílies, responsabilitzant als polítics i només als polítics de que s’hi pugui pensar amb optimisme en un millor temps futur, de que el debat polític no es resumeixi només en la política del no i l’oposició per l’oposició mateixa, tan de moda a la nostra veïna Espanya i cada cop més a les nostres valls, per a que es pugui parlar en temps passat dels ciutadans que amb dret de demanar la nacionalitat no ho fan, dels residents que inverteixen tot el fruit d’anys d’esforços en el exterior per no sentirse part d’aquest país i del jovent que un cop que marxen a estudiar fronteres fora no tornen.

L’Andorra invisible no fa soroll, l’Andorra invisible s’aixeca molt d’hora al matí i acaba a vegades molt tard la seva jornada però l’Andorra invisible coneix perfectament les seves necessitats i sap qui pot solucionar-les o al menys sap diferènciar qui ho intentarà de qui es limita només a buscar als mitjans per buscar el xec en blanc de l’electorat a cada convocatòria amb promeses sense criteri i oportunismes barats que només porten com resultat, a la llarga o a la curta, neguits i desil.lusió en un moment en que el nou món en el que vivim mana desenvolupar al màxim -i sense perdre temps- les capacitats individuals, únic camí per l’èxit i única manera de pensar amb seny en col.lectiu.

Per tot això, a dues setmanes de les eleccions qui estimem Andorra estem il.lusionats: el 2 de desembre hi haurà una part d’aquesta Andorra invisible, la que pot votar i votarà, que tindrà una bona oportunitat de parlar clar.

Han passat ja uns quants dies des que Nicolas Sarkozy va aterrar a Torrejón de Ardoz amb les quatre hostesses espanyoles detingudes al Txad després d’un viatge sorpresa i una gestió diplomàtica amb èxit a Yamena, cosa que va demostrar al món que, mentre el Ministeri de Relacions Exteriors d’Espanya es dedica a explicar a qui vulgui –o a qui tingui prou paciència per escoltar– la seva aliança de civilitzacions, l’Elisi va per feina i en poques hores, després d’una oportuna reunió a porta tancada, Tatiana Suárez, Carolina Jean, Mercedes Calleja i Sara López ja eren a casa, encara que la progressia va començar a colpejar-se el pit des del primer moment dient que només va ser un cop mediàtic. Aquí no es tracta que el Govern francès hagi intercedit a causa de les inexistents relacions hispano-txadianes, es tracta que l’antiamericanisme sobreactuat i el component progre omnipresent de què fa gala l’Administració ZP a tots el fòrums internacionals li ha tret gran part del pes diplomàtic que naturalment tindria la vuitena potencia econòmica del món. No crec que Àngel Acebes s’equivoqui tant quan diu que si no fos per l’expeditiva actuació del president Sarkozy, les noies encara serien al Txad.
Queda fora de qualsevol discussió el fet que, davant de la mínima prova de delicte per part de l’organització humanitària L’Arche de Zoé, la justícia haurà d’actuar; no n’hi ha prou amb les declaracions de la secretària de l’ONG, que va dir que “l’objectiu últim era treure els nens de la pobresa”, però, coneixent les primeres declaracions del ministre de Justícia d’aquell país que els acusats “provaran les nostres presons”, ¿qui pot confiar en la justícia i en el Govern txadià i en el normal desenvolupament d’un judici just en què s’estan jugant de cinc a vint anys de reclusió i treballs forçats en un país que està considerat com el més corrupte del món, segons Transparency International? Acceptant que els mètodes aplicats pels membres de L’Arche de Zoé van ser en principi qüestionables, ja que, tal com va dir Jean François Revel a El conocimiento inútil, “la democràcia és el règim en què no hi ha cap causa justa sinó mètodes justos”, un mètode just i adequat en aquesta conjuntura podria ser que l’Europa bonista, la que s’escandalitza i escriu als fòrums dels periòdics acusant el president francès de neocolonialista per la participació en el conflicte, reaccioni per un moment davant de les innombrables denúncies que hi ha contra el Govern de dubtosa democràcia d’Idriss Deby, com ara la d’organitzacions com ara Human Right Watch, que en un informe del juliol d’aquest any denuncia que avui mateix al Txad es mantenen infants a l’exèrcit i a la milícia paramilitar aliada al règim. Fa pensar molt el fet que, casualment, l’afer dels infants i l’ONG just ara pot bloquejar l’entrada de 3.000 soldats, la meitat europeus, que en poc temps s’instal.larien a la frontera amb Darfur.
La vella història de sempre: còmodes mirant la tele al sofà, els mateixos que organitzen manis de protesta per Abu Graib callen davant de les condicions en què van amuntegar en nou metres quadrats les quatre dones a la presó de Yamena, coneguda també com el Guantànamo del Txad, on estan ara mateix empresonats la resta de detinguts espanyols i francesos, juntament amb els condemnats a mort.
Hi ha pobles que poden presumir de mandatari: França ho pot fer de president i nosaltres de copríncep. I tant de bo que el destí no jugui brut tal com fa sovint i que cap dels 103 infants rescatats pel president txadià no es converteixi en un bon nen soldat del seu exèrcit regular o dels seus paramilitars.