Fernando Blanco publicat

La ordre que van rebre les cúpules del PSOE i del Tripartit va ser clara: atacar per tots els mitjans al fitxatge estrella del PP, l’expresident d’Endesa Manuel Pizarro. Els arguments, variopintos: Carmen Chacón (PSC), la ideòloga del perfum del PSC, va dir que Pizarro “va insultar als millors empresaris que te Catalunya” al rebutjar l’opa de Gas Natural quan va argumentar –lògicament- que de l’oferta d’E-on podria néixer un campió europeu d’energia preparat per competir contra companyies gegants no europees com ara Gazprom. Joan Tardà (ERC), qui en 2007 es va solidaritzar amb Ignacio de Juana Chaos, es va limitar a acusar a Pizarro de ser “qui va deixar a les fosques Barcelona” (judicis a càrrec del lector). La vice-presidenta Fernandez de la Vega va dir, en el seu torn, que en el seu palmarès destaca la defensa d’interessos privats i particulars, quan seria just mesurar quant particulars són aquests interessos privats: els accionistes d’Endesa que van duplicar el seu valor durant la negociació de la opa van ser mes d’un milió, la majoria petits inversors de classe mitjana que confien els seus estalvis a fons d’inversió o a productes borsaris bancaris. Joan Herrera (ICV), qui segurament tindrà com el seu cap el despatx decorat segons el feng shui, no va desentonar dient que amb aquest fitxatge el PP mostra la seva cara “més anticatalana” i la seva aposta “pels poderosos”. En el PSOE José Blanco va manifestar que Pizarro era el “tauró del capitalisme” mentre Jesús Caldera i Alfredo Pérez Rubalcaba van dedicar rodes de premsa a “acusar” a Pizarro de ser ric o qüestionar les condicions contractuals de la seva sortida de l’elèctrica.
Però, qui és Manuel Pizarro més enllà de les desqualificacions pròpies d’una pre-campanya? Nascut a Turol fa 56 anys, liberal, és llicenciat en Dret per la Universidad Complutense de Madrid, va guanyar amb 29 anys una plaça com Advocat de l’Estat i posteriorment una d’Agent de Canvi i Borsa. Anomenat Vicepresident de la Bolsa de Madrid a la fi de 1995, va ser membre del Consell d’Administració d’Ibercaja des de maig de 1994 i president de l’entitat a Saragossa, Aragó i la Rioja al novembre de 1995. En 1998 va ser triat president de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi (CECA), càrrec que va abandonar en 2002 tot i que estava reelegit per a un altre mandat. Pizarro va ser anomenat president al maig d’aquest any d’Endesa, on era conseller des de 1996 i vicepresident des de 1998, càrrec que va deixar després d’haver duplicat el valor de l’empresa. Actualment és president d’honor d’Endesa i vicepresident de Bolsas y Mercados Españoles, a més d’Acadèmic de Nombre de la Real Academia de Jurisprudència y Legislación, Acadèmic de Nombre de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras, Acadèmic de Nombre de l’Academia Aragonesa de Jurisprudencia y Legislación i Director de la Real Sociedad Económica Aragonesa de Amigos del País. Manuel Pizarro és també aquell que per petició pròpia es va presentar al Parlament de Catalunya en una compareixença brillant, i qui amb aquella lapidària “No estem a Catalunya, som part de Catalunya” va descol·locar a tots aquells que van fer el ridícul un poc mes de l’habitual a l’interpel·lar-lo en català, sent aquest aragonès, perdent l’oportunitat d’anar al fons en els seus reclams simplement utilitzant la llengua oficial d’Espanya.
Sembla difícil trobar un currículum comparable al de Manuel Pizarro, no només en tot el gabinet Zapatero sinó en tota la política espanyola. Li servirà això al PP per a retallar l’escàs 2% que el separa del PSOE, segons el sondeig de l’Institut Noxa?

Amb les cartes sobre la taula només queda gaudir de l’espectacle pre-electoral. I del perfum del PSC.

Simba Mwangi juga al futbol sota un sol de justícia a la seva aldea de Kogelo, a Kenya, somiant ser Leo Messi mentre sua la seva samarreta del Barça. Des de la innocència dels seus nou anys, en Simba desconeix que aquella Europa que idealitza cada vegada que xuta aquesta vella pilota és, en part, responsable de les mancances que sofreix el seu poble.

Les indignes i vergonyoses polítiques de la Unió Europea (així com també els Estats Units i el Japó) d’aixecar barreres aranzelàries als productes agrícoles del Tercer Món i de subsidiar amb impostos la pròpia producció evitant un veritable comerç just mentre alimenta una pagesia anacrònica, caduca i no competitiva són, en part, causants d’una situació de pobresa extrema per a gran part de la població africana que no sembla tenir sortida més enllà de la fam, les malalties o el trist destí d’engrossir les estadístiques de la immigració il.legal, situació que de vegades els nostres governs semblen voler expiar via donacions, paraules grandiloqüents i un permanent i sobreactuat complex de culpa que no només no correspon sino que, a més a més, no només no soluciona els problemes sinó que els perpetua.

La Fundació Umbele (www.umbele.org), l’ONG liderada per l’economista català Xavier Sala i Martin proposa honestedat, simplicitat, transparència i eficiència en l’arribada dels fons als beneficiaris, sense despeses d’intermediació (el Banc Sabadell no només no cobra les despeses financeres de transferir diners sinó que, a més, finança els costos i comissions dels bancs a l’Àfrica) ni estructures burocràtiques típiques de moltes ONG que a vegades semblen més multinacionals. El treball de camp de la Fundació Umbele no es fa a través de cooperants, sinó mitjançant els missioners que dediquen la seva vida treballant en el propi territori i que ja estan in situ veient els problemes molt de prop, optimitzant d’aquesta manera l’arribada de les ajudes, a més d’aprofitar la seva pròpia experiència perquè ells mateixos proposen nous projectes. A més de l’ajuda econòmica que puntualment es destina a concretar aquests projectes de caràcter col.lectiu, Umbele duu un sistema de préstecs entre emprenedors locals i els missioners perquè el primer pugui dur endavant la seva lluita per sortir de la pobresa mitjançant el seu propi esforç muntant el seu projecte comercial, deixant en el passat la doctrina de l’almoina que els països rics, fins ara, han dut a l’Àfrica com a única dinàmica d’ajuda. Un cop retornat el préstec al missioner, aquest destina aquests fons a algun dels projectes col.lectius proposats fet que fa que, en la pràctica, la donació s’utilitzi dues vegades. Umbele aposta així que la gent pugui mantenir-se per si mateixa, estimulant i ajudant a la creació de petits negocis o a recultivar terres abandonades pels conflictes armats, incentivant –sobretot les dones– a aprendre un ofici o simplement a anar a escola, contribuint d’aquesta manera que cada vegada més gent pugui sortir de la pobresa extrema, tornant-los, a més, la dignitat de poder edificar el seu propi futur.

Queda avui ja fora de tota discussió, amb dades irrefutables com a testimoni, que rere dècades de polítiques col.lectivistes la decidida aposta per l’economia de mercat va ser l’única fórmula que va fer sortir de la pobresa més de mil milions de persones a la Xina i a l’Índia, dada destacada en estudis i estadístiques de tota font, incloent-hi aquelles que consideren pobre qui guanya menys d’un dòlar diari.

L’assignatura pendent és l’Àfrica, i la Fundació Umbele aporta el seu gra de sorra apostant per una altra forma de ser solidaris, la que no només es queda en donar diners sinó que fa arribar a milers d’infants com ara Simba Mwangi la possibilitat de construir un futur millor per a ells i per a els seus pobles, sense dependre de les almoines dels països rics.