Fernando Blanco publicat

Ha arribat el moment tan esperat. Fidel Castro, amb el malnom de tiranosaure del Carib, abandonarà la presidència de Cuba per motius de salut, segons una carta suposadament signada per ell mateix i publicada el dimarts 19 en el diari oficial del partit comunista cubà, el Granma.
Castro, debilitat dels anomenats progressistes del món que li van dedicar pel.lícules, poemes i cançons, el genocida injustament protegit, lloat i rebut centenars de vegades com una celebritat per gran part de les democràcies d’Occident, el qual, al costat d’altres genocides tant o més cèlebres que ell, com ara l’Ernesto Guevara, va sotmetre, va humiliar, va segrestar tot un país durant gairebé mig segle. Avui es jubila com un ciutadà més, com l’avi entranyable que qualsevol va tenir, sense donar encara garanties certes que l’illa entrarà d’una vegada per sempre en un procés de transició democràtica.
¿Quin futur li espera a Cuba? ¿La dictadura obrirà un camí cap a la democràcia i la plena vigència dels drets humans? ¿O intentarà en canvi perpetuar-se en el poder a través de Raül Castro, amb eleccions que seguirà guanyant amb el 99,8% dels vots, tal com ja ho feia Fidel, donant origen a una dinastia tan tirànica com patètica i bananera? No cap dubte que el Govern castrista prepararà, en el temps que li queda, el terreny perquè la justícia cubana no pugui tocar el vell dictador fins al dia de la seva mort, sigui el que sigui el futur polític del país; l’auto-amnistia és l’especialitat dels dictadors llatinoamericans. Però ara, quan el comandant Fidel passarà a ser el ciutadà Fidel; serà una bona oportunitat per veure en acció al jutge Baltasar Garzón i al Tribunal Penal Internacional, el qual segurament donarà curs a una ordre de captura internacional per al responsable de centenars de tortures i assassinats dels què no van creure ni en la fantasia comunista ni en el món feliç de la dictadura del proletariat.
El règim, que durant cinc dècades va fer que fos normal a oïdes de milions de cubans les paraules afusellament, judici sumari, expropiació, partit únic, reforma agrària o censura, arriba a un final d’etapa; en el camí queden moltes vides destrossades per un sistema tan irreal com criminal, però amb la fi de Fidel s’obre un camí d’esperança per a Cuba.
¿Quanta sang ha corregut per tal que Cuba hagi quedat, 50 anys després, estancada en l’endarreriment i la pobresa? ¿Ha valgut la pena? Aquesta és la gran pregunta que haurien de contestar-se ara els polítics, escriptors, periodistes i intel.lectuals que van donar o, simplement, no van qüestionar mai, i van tractar amb una barreja de deferència i d’admiració la dictadura més llarga i sagnant de l’Amèrica Llatina, la qual segons el periodista Fernando Díaz Villanueva va deixar un saldo humà de 5.640 afusellats, 1.203 assassinats extrajudicialment, 2.199 morts a la presó, 198 desapareguts i 77.833 raiers morts en el mar intentant escapar del paradís socialista del comandant Fidel, el tiranosaure del Carib.

Va tornar a passar. El periòdic digital e-notícies va denunciar la setmana passada que Carme Chacón, la candidata del PSC per Barcelona per a les pròximes eleccions generals, es va inflar el currículum amb un inventat Doctorat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, quan solament hauria fet part dels cursos. Tal com era lògic d’esperar, fonts oficials del PSC van trobar un cap de turc en la típica secretària dient que “simplement va ser un error de la persona que va agafar les dades”, encara que no van comptar amb l’arxiu: no només el periòdic va rescatar les dues versions de la web oficial de la candidata, la primera i la corregida, sinó que a més a més hi ha articles, un d’ells publicat a La Vanguardia el 6 de juliol passat i d’accés públic a la xarxa, en què, a banda d’esmentar el doctorat en qüestió, es diu que va estar qualificat cum laude, a més de la versió anglesa de la l’encilopèdia virtual Viquipèdia, en la qual també figurava com a doctora.

Aquestes sospites surten a la llum quan falta menys d’un mes per a les eleccions i quan encara ressonen ecos del cas de José Montilla, quan César Vidal va fer una denúncia sobre uns suposats estudis en Economia i Dret que van acabar sent només del primer any de carrera o del de Carmen Figueres, consellera de Benestar Social del tripartit i dona del secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, que en el seu bloc deia (i diu, encara) ser Diplomada en Ciències Físiques per la Universitat de Barcelona, titulació inexistent almenys en aquesta alta casa d’estudis.

També el currículum de l’ecocomunista Joan Saura va ser objecte de discusió en alguns mitjans, pero quan la premsa va començar a acostar-se als dubtosos estudis del president Montilla,, el verd, que a seques es declarava enginyer químic, va passar de puntetes a ser algú que va estudiar a l’Escola d’Enginyeria Tècnica, especialitat química industrial. Cal assenyalar que, segons el periodista José García Dominguez, aquest aclariment ni tan sols acostaria Saura a la universitat, ja que a final dels anys seixanta l’Escola d’Enginyeria Tècnica de Barcelona encara es deia Escola Industrial (la va crear la Mancomunitat de Prat de la Riba) i la majoria dels seus alumnes aprenien allà els molt dignes oficis de mecànic, fresador o l’especialitat d’auxiliar tècnic de la indústria química.

Quatre casos fets públics en quatre anys donen la pauta que la sospita d’exageració o, almenys, el permanent aclariment de currículums professionals són moneda corrent en el tripartit català. Serà a causa de l’Aliança de Civilitzacions, però l’actual Govern de Catalunya s’està assemblant cada vegada mes al de l’Iraq, en què centenars d’alts responsables d’aquell país esten acusats de falsificar el seu expedient escolar i universitari, i molts manquen fins i tot d’estudis secundaris per ascendir als seus actuals llocs. Segons un membre del Comitè d’Integritat iraquiana, dedicat a desvetllar aquests fraus i entrevistat per El Mundo, gairebé mil responsables del Govern estan sent investigats per aquest motiu i molts ja han estat denunciats davant els jutges.

Tornant a Catalunya, el tema no es tracta de tenir o no tenir títols universitaris (Bill Gates, una de les personalitats més influents del món, és, tècnicament, una persona que va abandonar els seus estudis), aquí del que es tracta és de no mentir i de no posar a prova la confiança del ciutadà, perque al cap i a la fi ser parlamentari és un feina com qualsevol altra i acabo aquesta columna preguntant-me: ¿què passaria si en una selecció de personal descobriexen que un candidat a un lloc de treball s’inventa part del seu currículum?

La Junta de Andalucia i l’Instituto Andaluz de la Mujer (IAM) han publicat aquest any Nuevas formas de jugar, una guia de 36 pàgines adreçada a pares i docents, en què se suggereix convertir els jocs tradicionals, com ara les carreres de sacs o la gallineta cega, en un subproducte políticament correcte que anomenen jocs coeducatius-cooperatius. Aquí s’intenta imposar un model per tal que en els jocs no hi hagi perdedors ni guanyadors, que tots siguin mixts i paritaris, que al que jugui bé no se li assenyali ni al que jugui malament tampoc, que no hagi líders ni jocs amb jugadors individuals, o sigui, sempre equips mixts però que no competeixin per guanyar; jocs on no perdi ni guanyi ningú.

Justament ara, quan els amplis sectors de la societat es preocupen per l’apatia de gran part del jovent que –per motius diversos– no es plantegen objectius ni reptes mes allà del botellón, el mòbil o la telebasura, cal preguntar-se dues coses. La primera és si és prudent portar endavant polítiques com ara la que defensa aquest institut en contra de la cultura de la superació i del progrés personal. En segon lloc, si realment beneficia algú que els impostos caiguin en mans de buròcrates que juguen a convertir la societat en una cosa semblant al món feliç d’Aldous Huxley, tan en concordança amb aquesta idea imperant del pensament únic.

Explica Xavier Sala i Martín en “Converses” (Jordi Graupera. Edicions DAU, 2007) que una diferència notable entre els seus alumnes de la Universitat de Columbia i de la Pompeu Fabra és que, mentre una gran majoria dels primers somia en muntar la seva pròpia empresa, arriscant els seus diners i confiant en la seva capacitat individual, una gran majoria dels últims desitja ser funcionari. Aquest contrast es deu, en gran part, a que l’educació americana es basa en valorar la competència, el risc i la meritocràcia, a diferència de la d’Espanya dels últims anys, en què hi ha un sector del poder polític que sembla voler eliminar l’ànsia de triomf, natural de l’ésser humà, i la recerca de l’excel.lència, estimulant, no obstant, l’aplicació de polítiques electoralment rentables de discriminació positiva com ara la de la llei de la paritat, que assigna a les dones una destinació de quota sense considerar la seva vàlua o la indulgència en la repressió i l’acceptació de fenòmens com ara els dels okupes, considerat com “una altra forma de viure” per la aleshores ministra d’habitatge espanyola, Maria Antonia Trujillo.

Amb aquest panorama actual, podem acceptar passivament, sense crítiques, que es destinin més fons públics a més experiments d’enginyeria social com ara el de la conversió dels jocs i l’eliminació de les figures de guanyador i perdedor de I’IAM? És hora de preguntar-nos si aquests models basats en el “bonisme”, incentivats des del poder i implementats des del primer ensenyament, tenen res a veure amb el fet que de les 20 millors universitats del món, 17 estiguin als Estats Units; dada que contrasta amb el fet que la primera espanyola del rànquing sigui l’Autònoma de Madrid en el lloc 171.

Geogràficament a Andorra tenim una posició d’espectador privilegiat, veient que mentre a la França de Sarkozy es demana als ciutadans fe en la cultura de l’esforç i la revaloració del treball, acabant amb insensateses com ara la jornada de 35 hores obligatòries, a Espanya presenciem en els últims anys una permanent desfilada d’iniciatives orientades a anivellar cap avall, a anteposar l’igualitarisme uniformitzador a l’excel.lència i a instal.lar la còmoda perspectiva que l’Estat omnipresent i protector pot pensar pel ciutadà i decidir per ell cada aspecte de la seva vida, incloent-hi l’educació dels seus fills.

En un món globalitzat on els guanyadors i perdedors existeixen de debò, un futur no gaire llunyà dictaminarà que aquells que van apostar per il.luminacions com ara la de l’Instituto Andaluz de la Mujer i els seus mentors s’equivocaven. Només cal esperar.