Fernando Blanco publicat

Setanta quilos d’explosius detonats en el migdia riojà del Divendres Sant van posar una vegada més en evidència, en blanc sobre negre, que ETA està mes viva que mai i que un altre Isaías Carrasco és possible. Davant aquesta terrible perspectiva l’Estat, aquesta institució de dimensions difuses a la qual li deleguem la protecció de les nostres vides, la nostra llibertat i les nostres propietats, ha d’actuar amb la màxima força i celeritat.

Menteix o subestima la realitat el ministre en funcions Pérez Rubalcaba quan parla de la debilitat d’ETA: els únics etarres febles són l’etarra pres o l’etarra mort. Així com el terrorisme islamisme, que ancorat en el segle VII utilitza tecnologia del segle XXI per atacar a Occident, el terrorisme etarra utilitza a la mateixa democràcia espanyola per atacar-la des de dintre. Ara per ara, si alguna cosa els serveix com a drecera per a les seves finalitats és, justament, la lletra petita de la Constitució i de l’Estat de les autonomies, i una inquietant posició de l’Administració Zapatero que no tanca definitivament les portes a altre intent de negociació: ¿qui pot dubtar que per molt menys del que està passant a Espanya, el Regne Unit –país que pot vantar-se avui d’haver derrotat el seu terrorisme– ja hagués suspès, com ja ho ha fet moltes vegades, l’autonomia de l’Ulster, les seves institucions locals i hagués donat entrada a la seva Policia i al seu exèrcit, anticossos necessaris per a la lluita antiterrorista?

Diran que la solució policial no és suficient, i pot ser que així sigui; probablement la dificultat de posar fi a aquestes fantasies independentistes, mes o menys violentes, tingui també molt a veure amb la sobrevaloració que es dóna al concepte d’Espanya com a país federal amb el vell conte de la plurinacionalitat. Si no fos així, al lehendakari Ibarretxe se li faria difícil fonamentar discurssivament expressions com les d’aquest cap de setmana, quan, analitzant els resultats de les eleccions al País Basc, va dir que “Euskadi no és, ni serà mai, una part subordinada d’Espanya”, cosa que queda clara sabent que Euskadi és part component d’Espanya, com ho són Catalunya, Múrcia, Aragó i Andalusia.

L’oportunitat de dialogar, més allà dels seus defensors i detractors, fa temps que va caducar. Però el Govern Zapatero es nega a posar en funcionament el Pacte Antiterrorista, signat per ells mateixos quan estaven en l’oposició, i mareja la perdiu amb tecnicismes legals perdent un temps preciós i irrecuperable, quan encara es permet que ETA es financi a través dels seus testaferros, el PCTV i ANV, plenament en funcions mentre dura el procés de legalització mentre el PNB juga el seu joc i, encara perdedor com després del 9-M, pretén marcar posicions. O a la Llei de partits se la considera vigent, i s’hi aplica en conseqüència, o se l’anul.la assumint el seu cost polític. Zapatero ha guanyat les eleccions àmpliament i té a les seves mans, avui més que mai, deixar comatosa ETA mitjançant l’expulsió del seu entorn de les institucions i de l’enduriment de l’acció de les forces de seguretat o continuar amb la política del laissez faire amb suport dels seus mitjans addictes, que com a únic resultat deixen les permanents proves de força dels terroristes contra l’Estat de dret, com ara el cotxe bomba de la ciutat riojana de Calahorra.

Trist paper, el que han de fer els demòcrates del carrer, que són obligats a veure com el PP i el PSOE, representants de més de 23 milions d’espanyols, acaben sempre pidolant suports als nacionalistes de torn, incapaços de dur a terme polítiques d’Estat que, entre altres coses, tallin d’arrel la gangrena etarra i el seu còmplice entorn que ja fa quaranta anys que posa en escac la democràcia espanyola.

No són bons temps per treballar als Emirats Àrabs. El Gulf Cooperation Council, conglomerat format per Aràbia Saudita, Bahrain, Qatar, Oman, EAU i Kuwait, que tracta afers comuns referents a agricultura, indústria, seguretat i comerç, discutia el desembre passat a la cimera de Doha sobre la problemàtica de la immigració en aquells països i es va decidir estudiar la viabilitat de posar virtualment ordre d’expulsió a 14 milions de persones –l’equivalent a la tercera part de la població espanyola–, la majoria d’ells procedents de l’Índia, Bangla Desh, el Pakistan, Sri Lanka i la Xina. ¿El motiu? Erosió inacceptable de la cultura local o, tal com declarava el ministre de Treball de Bahrain, “la circumstància que en certes regions del golf no se sap ja si un està en un país àrab musulmà o en una regió asiàtica. Aquí no estem parlant de diversitat. Cap nació del planeta no pot acceptar l’erosió de la seva cultura en el seu propi territori”. Segons Tarik Al Maeena, cronista d’Arab News, el regne de Bahrain du endavant fins i tot una iniciativa de limitar a sis mesos la vigència dels permisos de treball expedits als estrangers que desitgin treballar al golf, ja que “la majoria dels treballadors estrangers provenen de mitjans culturals i socials que no es poden adaptar a les cultures locals”.
¿Què hi ha darrere d’aquesta draconiana política? ¿És només el fet cultural o tindrà a veure també que aquells treballadors estrangers que perceben salaris paupèrrims per jornades de 12 hores i més no són compatibles amb les astronòmiques taxes d’atur dels locals? No hauria de sorprendre’ns cap hipòtesi quan de l’estudi 2006 de la American University of Sharjah (EAU) n’emergeix que el 32,6% dels homes i el 47,7% de les dones dels països del golf estan desocupats i a la recerca de feina.

Així mateix, durant 2005, els 10 milions de treballadors immigrants en els països del golf van enviar als seus països 20.000 milions d’euros. Les propostes de la GCC no acaben en l’expulsió dels estrangers: els àrabs contemplen altres mesures com ara la reducció de les prestacions socials als desocupats que rebutgin les mesures d’ajuda de reinserció laboral, i la revisió i replantejament dels programes d’aprenentatge per donar als treballadors locals la formació que els permeti ocupar-se de les vacants deixades pels immigrants.
Les comparacions són odioses. Cada vegada que Europa, amb les garanties que dóna l’Estat de Dret inexistent en aquells emirats, es planteja un debat sobre la problemàtica de la immigració en termes econòmics i dels mínims exigibles als immigrants no occidentals per preservar i defensar els seus valors fonamentals, s’acusa els seus promotors de feixistes i d’islamòfobs. Quan s’intenten interpretar les conseqüències d’obrir les portes a una immigració descontrolada, aquells que ho intenten són titllats d’ultres i de xenòfobs. No obstant això, quan aquests regnes islàmics de dubtós tarannà progressista es plantegen com una decisió d’Estat l’expulsió d’immigrants per qüestions culturals o econòmiques els governs, els mitjans, els artistes i les ONG emmudeixen.

Deixant de costat que sense els drets civils que només garanteix la democràcia liberal no hi ha benestar econòmic per a la població en general, la necessitat de mantenir la pròpia identitat és comuna a tots els pobles del món, a més d’estar reconeguda per l’ONU. ¿Quan deixarà la seva defensa de ser un tabú a Occident?

S’han acabat altres eleccions espanyoles, les segones tenyides de vermell sota un enorme impacte emocional. Més enllà de les preferències que es tinguessin era molt difícil pensar en qualsevol majoria absoluta, fins i tot després de l’atemptat, i l’escenari de l’Espanya d’avui, després de l’escrutini, és el menys traumàtic: Zapatero haurà de decidir entre plantejar una negociació de llarga durada amb CIU, qui farà de segur auditor, o tornar a la política de les emocions fortes buscant suports puntuals dins d’un grup mixt format per comunistes catalans, republicans i nacionalistes navarresos, gallecs i canaris. Queda clar que la primera hipòtesi garanteix l’entrada d’Espanya en aigües mes tranquil·les.

Podran fer-se innombrables lectures sobre la revalidació de l’Administració Zapatero, però el que ha quedat en blanc sobre negre és que, afortunadament, els nacionalismes en general han perdut influència i poder. Els catalans, bascos i gallecs aquest diumenge han fet callar d’una vegada per sempre a aquells que tant parlen d’aquest fantasma inexistent anomenat “nacionalisme espanyol”, definint-se tots ells, alt i clar, com espanyols. Dóna testimoniatge d’això que 32 dels 47 escons catalans, 21 dels 23 gallecs i 12 dels 18 bascos representaran forces estatals, més enllà de les sigles. L’altra bona notícia, no tant per als nacionalistes, és l’entrada a l’hemicicle de UPD i de Rosa Díez.

A Catalunya era sabut que el PSC guanyaria encara que presentessin un cactus com cap de llista: els catalans no s’han curat encara de la síndrome d’Estocolm i van tornar a premiar als polítics que més els han mentit. L’estratègia de la por al PP va servir en una comunitat on els conservadors són, amb prou feines, tercera força i, des d’avui el PSC, factótum de la victòria de Zapatero a Madrid, és mes part component i imprescindible del PSOE que mai i Montilla ho farà valer. Ha cridat l’atenció també a Catalunya l’excusa de la polarització i el bipartidisme presentat tant per ERC com per IC-V davant els seus fracassos estrepitosos. En idèntic escenari CIU ha sabut mantenir el seu lloc, i fins i tot guanyar un escó, a força d’un programa basat a tendir ponts cap a Madrid i no amb fantasies d’autodeterminació o amb campanyes més pròpies de Greenpeace que d’un partit de gestió. Tanta bicicleta, bon rotllo, papers per tothom i avortament gratuït i tant compte enrera cap a la independència ha escombrat amb aquests partits, i això és bo en un moment que els problemes que acorralen al ciutadà no li permeten donar-se el luxe de prestar un vot a organitzacions com aquestes que fins i tot, en el clímax de la desorientació, van pretendre minimitzar el propi desastre amb un espectacle tan penós com la celebració de la no-victòria presidencial del PP.

Ara vindran les rendicions de comptes. Probablement Rajoy tindrà, més aviat que tard, el seu exili daurat en el PP de Galícia mentre la figura d’Esperanza Aguirre creix inexorablement, sent una immillorable pre-candidata per al 2012 després del 49,2% amb que s’ha lluït ahir. En Catalunya la tempesta que s’acosta a ERC i el tsunami que s’enportarà amb moltes de les seves figures serà per llogar-hi cadires. I amb Llamazares dimitit i amb la solitud de Joan Herrera en el Congrés als comunistes també els cal el camí de la reflexió si el que pretenen és no desaparèixer.

Mentrestant, a Mondragón, hi ha altra família destruïda en nom de la pàtria basca. Quan acabin els festejos, i amb el nou escenari a la vista, potser el reelegit president de tots els espanyols entengui que la via del diàleg no és possible i que avui, mes que mai amb la victòria socialista a Euskadi, és necessari aprofundir la solució policial.

L’oasi català mai defrauda. Per un veto dels representants de CIU, ERC i IC-V en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals la televisió autonòmica, pagada amb fons públics, no va emetre el primer debat de campanya entre Mariano Rajoy i Jose Luis Rodriguez Zapatero. En comptes de televisar el primer cara a cara de dos candidats presidencials espanyols en quinze anys, Televisió de Catalunya ha decidit mantenir a TV3 la sèrie Zoo amb un capítol en el que “després de l’incident amb el goril·la, Diana està més deprimida que mai” i al 33 el concurs Filmets de Badalona.

No els falta raó a qui diuen que la Catalunya oficial s’està transformant en un món semblant a Matrix: aquests polítics catalans, especialistes en tapar el sol de la realitat amb la má i carregats d’un provincianisme tan penós com demagògic, continuen utilitzant els diners dels impostos per jugar als estadistes i a l’enginyeria social. I aquests polítics de Matrix, en aquest cas, van considerar un acte patriòtic no emetre el debat dels dos candidats, un dels quals serà el proper president del govern del país del que, li agradi a qui li agradi, forma part Catalunya. Un amic em deia, amb molt criteri, que aquesta política de negar-se a programar el debat, de presentar els “pronòstics meteorològics dels països catalans” i d’utilitzar l’expressió estat espanyol als mitjans de comunicació públics catalans s’assembla cada cop més a la política de la Newspeak, la llengua imaginada per George Orwell a la seva novel·la 1984, on se suprimia les paraules inconvenients per als objectius de l’Estat. I així com a la Newspeak se suprimia la paraula llibertat per a que el poble no desitgés ni penses en la llibertat, a la Catalunya oficial creuen que si ningú no diu Espanya o si a TV3 s’evita qualsevol apel·lació a Espanya, aleshores, Espanya no existirà i tothom es convertirà en independentista, i si en comptes del debat Rajoy-Zapatero es televisa un infumable culebró de veterinaris barcelonins tothom votarà a CiU, a ERC o a IC-V. Dels republicans i dels verds no pots sorprendre’ns, no només fan el ridícul quan parlen d’economia, però que ens queda d’aquell CiU que es reivindicava com portaveu del sentit comú…

Que més de 30 televisions hagin contactat 22.500.000 ciutadans, arribant al 62,5% de quota de pantalla, demostren a la llarga la importància que va tindre el debat. Al moment en que Rajoy explicava la seva política d’immigració la meitat d’Espanya, incloent-hi nadons, estava front al televisor. El debat Zapatero-Rajoy va ser el quart programa més vist des de que a Espanya hi ha medicions d’audiències.

¿Que tampoc van emetre el debat Antena 3 i Telecinco? Totes dues són empreses privades i els responsables donaran les raons de no haver-s’hi sumat a llurs accionistes. Perquè no estem parlant d’una travesura dels nacionalistes, estem parlant de com s’utilitza com una joguina un mitjà públic regional amb incertes pretensions de cadena global, finançat amb fons públics, que arrossega un forat financer de gairebé 2.000 milions d’euros, xifra semblant al PIB d’Andorra, segons fonts ben informades. Una joguina política d’un cost excessiu a càrrec d’un contribuent que paga, indefens, de la seva butxaca.

Tot i així, les desventures del goril·la barceloní i dels enginyers socials de CiU, ERC i IC-V no van desvelar l’audiència: el comandament a distància mana i el debat Zapatero-Rajoy va tenir més d’un 50% de quota de pantalla a Catalunya.