Fernando Blanco publicat

Aquests dies, a les portes de les Olimpíades de Pequín, som testimonis d’una hipersensibilitat pública de característiques globals, amplificada pels mitjans, sobre el conflicte del Tibet i la repressió de l’exèrcit xinès en aquells indrets. Provi vostè mateix a preguntar en el seu lloc de treball, entre els seus amics o familiars, i segur que trobarà més d’un espontani tibetòleg que, amb els arguments típics de la cua del banc, de l’ascensor o de la fruiteria, exigirà la independència del Tibet, reivindicarà la dimensió política del Dalai Lama i, per descomptat, reclamarà el boicot a la olimpíades del pròxim estiu. ¿Qui està darrere de tot aquest tsunami mediàtic i quines són les raons que motiven aquesta gegantesca operació de propaganda, la qual ha pogut mobilitzar en la mateixa direcció sectors tan dispars com ara els globòfobs ultraesquerrans i el Congrés dels Estats Units?

El boicot a la olimpíada xinesa generada per les imatges de la repressió en el Tibet està carregada d’una hipocresia que hauria d’escandalitzar els seus propis mentors. Cap persona mitjanament informada, i molt menys encara els mandataris que amenacen ara amb no assistir a la cerimònia inaugural, pot al.legar que desconeixia que Xina és una dictadura des que Maó va arribar al poder a cop de comunisme, el 1949, i que allà no es respecten els més bàsics drets humans des d’aquells anys, ara ja més de mig segle enrere. Segons Amnesty Internacional, en la República Popular Xinesa s’executen més de 10.000 persones a l’any i es mantenen més de 250.000 presoners en camps d’internament en programes de reeducació per treball, eufemisme local de treballs forçats. La tortura a la Xina és, de forma extraoficial, part component del seu sistema policial, havent-hi així mateix milers de presos sense assistència lletrada i sense haver comparegut mai davant de cap tribunal. En l’àmbit social, en el gegant asiàtic no existeix la llibertat d’expressió ni la de culte, Internet està censurat i vigilat mentre se segueix portant a terme el control de la natalitat mitjançant la llei eugenèsica de només un fill, la qual ha donat lloc a milers de denúncies de infanticidis de nenes, avortaments forçats i sancions orwelianes a les quals se sotmet a les dones que no vulguin complir-la, com ara multes econòmiques i sessions de rentats de cervell, suspensió del fluid elèctric a les seves llars o acomiadament de les seves ocupacions a elles, als seus marits o als seus pares, tal com denuncia el Population Research Institute.

Però no passarà gens. Al dia d’avui, fins i tot el propi Dalai Lama dóna suport explícitament a la normal celebració dels jocs. Noruega, Jordània, els Estats Units, Alemanya… Dia rere dia, els països es van sumant al xou. Un mercat de mil cinc-cents milions de consumidors amb un PIB que creix anualment a dos dígits sosté qualsevol economia del món, sigui aquesta capitalista o socialista, democràtica o no, raó de pes per sufragar la indulgència internacional. La Xina, el país que avui ho pot comprar i fabricar tot, posseïdora dels dòlars que podrien esfondrar la malferida economia nord-americana i provocar una crisi financera mundial sense precedents, té un poder cinètic que el seu simple malestar incomoda el món.

El Comité Olímpic Internacional no va poder amb la pressió i va cedir-hi des d’un bon principi a l’agost del 2000, quan la Xina no hauria d’haver estat triada sinó exclosa de la selecció de països organitzadors, no només pel conflicte tibetà sinó per la seva condició dictatorial i pel seu permanent atropellament de les llibertats civils, inherent al seu sistema polític. Ara, vuit anys després, la Xina ha perdut la batalla de la imatge però tindrà els seus jocs. Sense res a fer, els polítics que avui es manifesten indignats només podran abaixar el cap mentre als simples ciutadans només ens quedarà dur el nostre boicot personal i les nostres denúncies per tot allò que la Xina va ser i és, o passar-ne olímpicament.

Bé s’observava diumenge passat en aquestes mateixes pàgines que els mitjans afins al PP, alguns dels quals semblen no haver digerit encara la derrota del 9-M, no han perdut temps a carregar des de les seves rotatives contra el president Zapatero, després de la famoses imatges on se’l veu sol i apartat durant un break de la cimera de l’OTAN a Bucarest, mentre la resta dels mandataris xerraven a les seves esquenes. És veritat que un lector desprevingut pot, per moments, no discernir si encara s’està en campanya, atès el to utilitzat pels mitjans quan ja ha passat gairebé un mes de les eleccions generals, però una vegada assumit que en aquesta legislatura a Espanya haurà molt foc creuat com aquest entre Govern i oposició, cal analitzar les circumstàncies en què van ser fetes la foto i el vídeo en les quals el president del Govern espanyol, tal com es veu a YouTube, fins i tot sembla adormir-se abans de fer el gest de posar-se dempeus i tornar a asseure’s, amagant-se dintre de la seva butaca, davant la mirada sorpresa d’Angela Merkel, en amena conversa amb George Bush.

Potser no només, tal com resava el seu eslògan, “solidaridaZ, igualdaZ i sensibilidaZ” s’escriguin amb Z de Zapatero, sinó també Zolitud. L’ecocomunista Joan Herrera pretenia atenuar l’efecte de les imatges dient que el president havia quedat aïllat en la reunió perquè “no sap anglès”, un argument de poca validesa per a qualsevol que sàpiga que entendre mínimament l’anglès, avui dia, se li exigeix al més ignot dels mileuristes i el president ha tingut quatre llargs anys per aprendre’l. Tampoc van ser feliços les explicacions de la vicepresidenta De la Vega, primer argumentant que l’”hola, hola, felicidades” en castellà de Bush podia considerar-se una trobada informal, i després dient que Zapatero s’havia quedat a la taula a causa del fet que es trobava malament, però que el més important era que el president “és un líder benvolgut i admirat per tothom” (sic).
Pretendre que quatre anys d’erràtica política exterior no deixin petjada només cap en el més il.lús dels pensaments. Anomenar públicament perdedora Angela Merkel quan encara no se sabien els resultats de les eleccions alemanyes va ser un acte amateur, insospitat pel president de Govern de la vuitena economia del món. No posar-se dempeus al pas de la bandera americana durant un acte del 12 d’octubre és atendible en un adolescent antiglobalització, però no en qui per aquell temps era cap de l’oposició. Dur endavant una política de legalitzacions massives d’immigrants il.legals sense consultar als seus socis de la UE, generant queixes al més alt nivell comunitari i un indubtable efecte trucada, no va fer més que posar Espanya en una situació incòmoda. Tot això sense aprofundir en l’intent de venda a Veneçuela d’armes amb tecnologia americana patentada, la forma de retirar les tropes de l’Iraq i la crida que la resta dels països ho fessin o la insistència que Turquia entri a la Unió Europea enfront de l’escepticisme de la resta dels líders europeus.
La foto de Bucarest ha deixat clar a Zapatero i als seus votants que no és el mateix un míting, amb banderes vermelles i figurants somrients, que una cimera de l’OTAN, i que no tot és tan fàcil on no arriben El País, Público, la Cadena Ser o la propaganda subvencionada d’Almodóvar, Bosé o Concha Velasco, amb o sense celles.

Jimenez Losantos exagera quan diu que Espanya està quedant aïllada perquè Espanya és molt mes que Rodríguez Zapatero, però és evident que si la foto de les Açores no va ser una bona idea, aquesta imatge de la Zolitud inquieta i preocupa a les portes d’una crisi d’abast global que necessitarà d’aliances i simpaties per poder sortir-hi amb les menors ferides possibles.

Dijous passat, després de molts intents de censura, es va estrenar a internet la provocadora pel.lícula Fitna. Emès per vegada primera gairebé clandestinament, el curtmetratge del diputat holandès Geert Wilders pretén demostrar que la relació entre l’Alcorà i la violència és inherent al propi text, sense l’existència de l’Islam moderat, i alerta mitjançant la projecció demogràfica, utilitzant la mateixa Holanda com a mostra sobre la possibilitat que en un futur proper els musulmans tinguin prou poder polític per afeblir les estructures sociològiques de l’Europa judeocristiana, creant canvis inquietants en la seva forma de vida.

La pel.lícula, clarament polèmica i feta per a l’escàndol tant per la cruesa de les seves imatges com pel seu missatge pla i sense eufemismes, en part populista, pot veure’s a YouTube i a centenars de blocs, després que Live-Leak, l’empresa britànica que va acceptar allotjar-la a la xarxa després de la negativa a televisar-la de totes les cadenes holandeses, va decidir suspendre la seva emissió després que alguns dels seus empleats fossin amenaçats de mort.

No mereix major anàlisi el curt en si, on després de les pàgines d’un Alcorà es veuen escenes dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres, d’una nena de tres anys que declara per a la televisió saudita que els jueus són porcs i micos, de la decapitació de Ken Bigley el 2004 i de clams a la guerra santa d’imams i del president de l’Iran. El que sí que exigeix un profund debat és fins a quin punt Occident decidirà, amb aquest precedent, limitar la llibertat d’expressió. No va sorprendre veure com la por als atemptats i la poca confiança en la força de les lleis i en l’eficàcia dels mecanismes de seguretat van fer amuntegar-se, tant en el si de la UE com als despatxos de l’ONU, a les seves primeres figures per demanar disculpes anticipades als musulmans, per si s’havien sentit ofesos, a manca d’hores per emetre el documental.

I em pregunto des del meu laïcisme militant: ¿per ventura algú de les Nacions Unides va demanar perdó als catòlics per l’estrena de L’última temptació de Crist o de Je vous salue, Marie o per l’emissió a l’MTV alemanya de Popetown, el dibuix animat produït per la BBC protagonitzat per un Papa boig i un cardenal corrupte? ¿Per ventura algú del Consell d’Europa va demanar perdó als jueus per l’estrena de La passió, de Mel Gibson? No, ningú no es va disculpar i tampoc hagués correspost: la llibertat d’opinió no pot estar supeditada a qüestions religioses, quelcom que Occident semblava haver superat fa sis segles.

Però rere els polítics molts ciutadans europeus mostren avui una paràlisi creixent apuntalada per un discurs, pretesament progressista i políticament correcte, que no només dóna als violents un rol d’interlocutors vàlids sinó que, fins i tot, considera que Occident ha de penedir-se i assumir-se culpable d’altres “suposades ofenses” que van des de les Croades fins a la guerra d’Iraq, arribant a l’extrem de responsabilitzar a qui són amenaçats de mort de provocar les seves pròpies amenaces, com ara a la diputada somaliholandesa Ayaan Hirsi Alí, a l’escriptor hindú Salman Rushdie o al dibuixant danès Kurt Westergaard, entre d’altres.

L’argument és sempre el mateix: si alguna cosa molesta als islamistes arribarà la violència, una violència que fins i tot està justificada, com reacció al nostre etnocentrisme. Aquest efecte acaba filtrant-se cap a la base de la societat i així, en lloc de sortir al carrer i reaccionar, els veïns d’Hirsi Alí van pressionar perquè marxés de l’edifici on residia, així com l’amo de l’hotel on vivia un dels dibuixants de les caricatures del periòdic Jyllands-Posten.

Escrivia Oriana Fallaci que qui en la guerra deia no tenir por era un imbècil o un cretí, i al dia d’avui el perill que Occident renunciï a les seves llibertats per por al terrorisme és real, un escenari que només agreujarà el xoc de civilitzacions que avui ja pocs poden negar.