El que es juga el Mariano

Comencen a veure’s en l’horitzó popular les primeres escaramusses de la resistència, i així es van identificant millor els contrincants de tots dos bàndols després de les baixes de Zaplana, Acebes, San Gil, Ortega Lara i, fa escassos dies, Elorriaga.
Mariano Rajoy ja no sembla que està tan sol. En termes territorials, els barons del PP de Galícia, Andalusia, Catalunya, València, Múrcia, Madrid ciutat i probablement el que arribi després de María San Gil a Euskadi s’estan alineant o almenys no estan criticant públicament el maltractat líder.

¿S’està conformant, ara amb més força, el tan anunciat bàndol moderat? O bé aquests mateixos que enroquen avui Rajoy després del congrés el trairan a canvi d’una cadira?
Després de les malmeses convocatòries per SMS a les manifestacions a la seu del PP, patrocinades per periodistes com ara Federico Jiménez Losantos o Pedro J. Ramírez, tinc la sensació que si l’ala dura del PP no volia semblar tan dura de cara a l’opinió pública, és ara “més dura que mai” després d’arrepapar-se rere aquest intent de cop d’estat per aclamació (Telecinco es va encarregar de retransmetre fins al paroxisme durant el cap de setmana un home que cridava que a Rajoy calia fer-lo fora perquè “defensa l’eutanàsia”). Enric Juliana, subdirector de La Vanguardia, va editorialitzar sobre aquestes convocatòries catalogant-les d’error tàctic greu i comparant al sector crític dels populars amb la família Adams, conceptes amb els quals adhereixo plenament mentre suporto estoicament la felicitat que desborda per televisió un pletòric Zapatero, que amb aquest regal mediàtic del PP fins i tot es permet el luxe d’opinar sobre els problemes al carrer Gènova, minimitzant amb això l’exposició pública de la crisi econòmica.
Però per altra banda, i mirant cap al futur, escrivia Gabriel Elorriaga, l’últim que ha baixat del carro del gallec, en el seu polèmic article d’El Mundo, que “el debat en el congrés de València no serà ideològic, sinó estratègic, i en aquests termes és com s’ha d’analitzar”. Però si l’estratègia per arribar al palau de la Moncloa –a l’efecte de seduir el desitjat vot independent, el qual decideix una elecció– passa per moderar algunes posicions, l’ala conservadora haurà de cuidar la tàctica, a risc de quedar fora de joc, sobretot en el cas que del congrés de València surti endavant una iniciativa de primàries.
I ho dic perquè en cas d’haver-hi primàries, dubto que els 800.000 afiliats del PP vulguin veure fora Mariano Rajoy, que considerin Alberto Ruiz Gallardón un esquerrà i Soraya Sáenz de Santamaría una inepta. Però estic convençut que cadascun dels 800.000 van veure a les 200 persones que cridant a les portes del carrer Gènova la van convertir en un bastió resistent.

Avui el PP es juga molt més que la lògica rendició de comptes de la derrota electoral. Quan baixi la marea mediàtica, quan deixin de sentir-se aquests sobreactuats discurs que reivindiquen la puresa ideològica i els valors i principis innegociables i quan acabi finalment la desfilada de velles i noves figures en el que avui és el principal partit de l’oposició, al PP es jugaran el nom i les maneres del que en poc més de tres anys, quan el president Zapatero es quedi sense focs d’artifici ni gabinets feministes davant de la més que segura crisi, tingui moltes oportunitats de convertir-se en el pròxim president de Govern d’Espanya.

Quan el drama ja no està en portada

En el seu llibre Converses, quan el periodista Jordi Graupera pregunta a Xavier Sala-Martín per què les tasques d’Umbele (l’ONG que dirigeix) es feien mitjançant missioners i no pas a través de cooperants, l’economista li contesta “perquè alguns cooperants se’n van a Àfrica a passar dos mesos com si anessin a Disneylàndia, pugen a l’atracció de la pobresa i van a veure pobres. Després, quan tornen aquí, es posen les rastes i se’n van a Grècia a explicar-ho a tothom. Perquè el seu objectiu no és solucionar el problema, sinó sentir-se bé. Cadascú es distreu com vol, però a aquest cooperant jo no li donaré diners”.

Entre tant soroll d’escalfament global, d’una vicepresidenta escandalitzada per haver-se fet una foto amb un polígam i d’óssos panda als telenotícies de les nou, arriben fins a nosaltres testimonis de veritables drames humans, drames que ja no són notícia i que afecten homes i dones als quals només els queda poc més que les ganes de viure i de gestes veritables d’altres homes i dones que entreguen part de la seva vida per intentar mitigar el dolor aliè i la desesperança des de la primera línia de foc, amb el clar objectiu de solucionar el problema, com ara els membres de Metges sense Fronteres.
El capítol espanyol de Metges sense Fronteres publica aquests dies al seu web (www.msf.es) el dossier Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007, un material que mostra descarnadament com el bombardeig informatiu ens obliga, als que formem l’opinió pública, a passar pàgina quan els drames s’eclipsen els uns als altres, sense donar-nos temps, si més no, de descodificar-los i entendre’ls en tota la seva dimensió.
Somàlia, Zimbabwe, Sri Lanka, la República Democràtica del Congo, Colòmbia… Darrere cinc o sis noms de països molt fàcils de pronunciar, milions d’homes, dones i nens pateixen la immoralitat de la guerra i la incoherència de les devastadores pandèmies de malalties medievals. Tuberculosi, malària, signes inequívocs del tercermundisme més extrem que fan estralls en llocs on ni tan sols hi ha els mínims exigibles de llibertat política ni econòmica. Estremeix llegir en el dossier de MSF com, a més, s’arriben a presentar en aquells indrets hostilitats per part de les anomenades milícies d’alliberament contra les pròpies organitzacions humanitàries, arribant a l’extrem de l’assassinat al juny de 2007 d’un dels seus membres, la francesa de 27 anys Elsa Serfass, a la República Centreafricana.

Però encara hi ha una aresta més inquietant en aquest tipus de conflicte que es manifesta inequívocament en els apartats de Txetxènia –tristament cèlebre per la massacre de Beslán, en què 336 persones van morir a les mans d’un escamot suïcida musulmà– o en el de Myanmar –escenari de la revolució safrà del setembre del 2007–: quan totes les càmeres s’apaguen, quan els mitjans de comunicació marxen, quan el gran públic mira cap a un altre conflicte en una altra banda del Planeta, la seva població queda encara més a mercè del seu trist i fatal destí.

És tot allò que no volem veure: el document de MSF de “Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007 ens grava a foc en la consciència que a poques hores de vol de casa nostra hi viu la desesperança. I que, encara que ja no surtin en titulars, Metges sense Fronteres encara està allà.

Fa uns dies, ens vam llevar amb el cicló Nargis, que havia provocat ja entre 63.000 i 102.000 víctimes mortals, 220.000 persones desaparegudes i gairebé dos milions sense llar. ¿Quants titulars hauran de passar perquè també en passem pàgina?