Amb o sense llengua

Exagera Federico Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Catalunya, Galícia i Euskadi. Així és la política i el “menteix, menteix, que alguna cosa quedarà” sempre està en la caixa d’eines de qualsevol formador d’opinió. El problema del castellà a Catalunya no és social (més ara que ERC va en caiguda lliure) sinó polític i, sobretodo, econòmic. Com ja vaig dir en algun article, l’absurda decisió del tripartit de boicotejar l’ensenyament del castellà, deixant-lo amb una càrrega horària escolar similar a qualsevol assignatura menor, només generarà problemes futurs en part de la força laboral espanyola, paradoxalment en l’educada a Catalunya, quan es trobin sense el mateix nivell de comprensió lectora, redacció i ortografia en castellà de la resta del país. No cal ser expert en educació per saber que qui “l’aprenguin en l’esbarjo”, argument dels nacionalistes, com a molt parlaran com el Neng.

Les llengües són dinàmiques. Diu David Boaz en Liberalismo, una aproximación (Ed. Gota a Gota, 2007) que ningú va ensenyar els anglesos a parlar en anglès, i amb aquesta màxima el vicepresident del Cato Institute, involuntària i dramàticament, deixa al descobert les contradiccions dels carísims i inútils programes de normalització lingüística del català que només deixen a les clares el declivi natural del seu ús, de vegades de manera ridícula com quan la subvencionada Plataforma per la Llengua va suggerir que a qui no entengués el català se li havia de parlar per senyals abans que en espanyol. Aquest declivi, un fet sentimentalment dramàtic per a molts, és més fàcil d’assumir si pensem que va haver una vegada que fins i tot el llatí també va entrar en aquest procés, i que no hi ha res que pugui frenar l’avanç de l’espanyol, el mandarín, el rus i l’anglès. De les més de sis mil llengües que en l’actualitat es parlen al món, la meitat està en risc de desaparèixer en aquest segle a un ritme de fins a dos per setmana, d’acord amb estudis recents de la UNESCO. Afectarà això a la vida quotidiana de cadascú dels membres d’aquestes comunitats en el seu conjunt? Aposto que no. Les llengües -com els pobles- es mestizen lentament al llarg del temps i acaba predominant la més forta, pel que res es pot fer per una llengua sinó seduir al potencial parlant i no intentar alarmar. Mentre no se sedueixi a la població per a l’ús quotidià d’una llengua minoritària i se la hi intenti forçar, aquesta quedarà enquistada com a molt com a llengua del poder o, pitjor encara, de l’administració, una trista destinació final per a qualsevol idioma.

Però qui creiem que és un abús en tota regla que la Generalitat malgasti milions d’euros en seleccions esportives, que multi o adverteixi a qui no retoli en català o que segueixi donant suport a la deficitària i propagandística Corporació de Mitjans Audiovisuals ens trobem, sense més opcions, enfront del Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, el qual a pesar d’haver estat signat per intel·lectuals de la talla de Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espasa i Fernando Savater segurament serà utilitzat com arma llencívola per sectors reaccionaris, realment anti-catalans i no simplement crítics amb el catalanisme excloent, avui en el govern autonòmic.

Com deia abans, exagera Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Espanya, servint per a refutació les declaracions de Pere Gimferrer, membre de la RAE i crític amb el Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, qui diu avui en La Vanguardia que “la llengua catalana també és part del patrimoni espanyol”. Però flaco favor se li està fent a les llengües regionals no entenent el context mundial, quedant cada dia més clar que més enllà del teatre romàntic de la reivindicació queden, en temps present, moltes plataformes subvencionades, negocis captius i interessos polítics per protegir. Com sempre, a càrrec del contribuent.

La debilitat del sistema

No puc estar més d’acord amb cada línia de De més verdes en maduren, el monumental article d’en Marcel Tuyet del diumenge passat en aquest mateix espai, mes enllà de les diferències ideològiques que segurament tenim. El fenomen Iniciativa per Catalunya avui sembla haver entrat en declivi, i aquesta és una bona notícia per a aquells que valorem la política de resultats al servei del ciutadà i rebutgem l’oportunisme i la pose, les quotes, el bonisme i els salts al buit de polítics inescrupulosos. ICV ha apostat sempre per un perfil fàcil de mobilitzar i de seduir, el típic progre que avui calla en veure els seus líders nedar entre els escàndols, com ara Joan Saura i els seus Mossos o la seva esposa i cinquena tinent d’alcalde de Barcelona, Imma Mayol, i els seus inquietants gestos antisistema.

Però la culpa la té la debilitat del sistema: analitzant en clau catalana, tant ICV com ERC, almenys tal com avui els coneixem, són productes típics d’un sistema polític com l’espanyol que permet el creixement de partits marginals que degeneren en immenses quotes de poder, que fins i tot els permeten bloquejar polítiques d’Estat, marcant paquet tal com va fer ERC amb aquella declaració de principis de Carod, la de “tenim la clau”. Vaig tenir l’oportunitat de conversar amb un polític socialista de Galícia que, off the record, em va confessar que governar amb BNG també era dormir amb l’enemic, i és evident que és això i molt més, donats els trists espectacles dels quals som testimonis dia a dia, com ara el debat inventat de la immersió lingüística, problemàtica artificial que ja no és monopoli exclusiu dels catalanistes sinó que també ara és l’arma llancívola de galleguistes i nacionalistes bascs. Qualsevol que tingui un mica de visió sap que després d’aquests programes d’immersió lingüística només hi haurà uns perjudicats: els infants, sempre que no puguin anar, com els fills de Montilla, a escolaritzar-se a una escola alemanya Aquests nens, que demà seran adults, seran els que, estudiant castellà com una llengua estrangera, tindran faltes d’ortografia i problemes de redacció i de comprensió en l’única llengua comuna del país i oficial en vint països més, gràcies a la fanfarronada d’ERC, que, amb la complicitat d’ICV i del PSC, bloquegen l’aplicació de la tercera hora (¡setmanal!) de castellà a l’escola.
El mateix que passa amb les absurdes iniciatives dels verds a favor de les caríssimes i ineficients energies renovables contra la més barata i segura energia nuclear. Qui tingui un alt poder adquisitiu, com algun d’aquests polítics ecologistes, no tindrà problemes a pagar el que calgui per tenir més aires condicionats, neveres i tot terrenys. Els de l’empobrida classe mitja són els que haurien de veure disminuïda la seva qualitat de vida per seguir els dictats d’aquests perdedors de la guerra freda, avui metamorfosats en fonamentalistes mediambientals. Serviran les manifestacions de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, sobre el fet que s’hauria d’obrir el debat nuclear o els xantatges parlamentaris dels ecologistes pesaran més?

N’és la realpolitik en el seu aspecte més fosc: cadires, poder i salaris milionaris en contraposició amb els drets i el futur de milions de persones. En temps present, estem acostumats als innombrables actes demagògics de l’administració Zapatero (els últims: les picades d’ullet als immigrants d’esquena a Europa), però hi ha molts altres gestos en els quals poden endevinar-se les marques del nerviosisme que genera la pressió d’aquells als quals se’ls ha promès massa, com única manera d’arribar al poder. ¿Per què, si no, l’andalús president de la Generalitat, José Montilla, critica el manifest per la defensa del dret a l’ús del castellà en termes propis d’un independentista català? ¿Serà per què la clau del seu Govern encara està en mans dels seus socis d’ERC?
És necessari un pacte d’Estat entre els dos grans partits més els dos més representatius dels autonòmics, CiU i PNB, de cara a establir les bases de polítiques serioses i de llarga durada, no permetent així que per les estranyes aritmètiques del sistema d’Hondt, un Govern autonòmic o el Govern nacional tingui les mans lligades per partits marginals. En aquest sentit, veig el sistema electoral francès o el nord-americà gairebé ideals, ja que han aconseguit establir uns mínims de seny a la pragmàtica política, dut finalment a la pràctica quotidiana la màxima de Jacques Rueff: “Sigueu liberals o sigueu socialistes, però no sigueu mentiders”.