Fernando Blanco publicat

Són joves, fins al punt que tenen la mitjana d’edat més baixa de totes les llistes que es presenten a aquestes eleccions, tot i que hi presenten –segons el currículum– professionals i gent preparada. Són agosarats, fins al punt de portar reivindicacions que, encara que en un principi poden escandalitzar els més conservadors, en poc temps passen a ser tema de debat en qualsevol reunió social.
Agradi a qui li agradi, els Verds d’Andorra ja van treure carnet de majoria d’edat i el van ensenyant a la societat, en general, i a l’electorat, en particular, amb força, i s’han guanyat un lloc important als mitjans massius del país, fins i tot en aquells on no els tenen una especial simpatia. També han passat en poc temps de ser la novetat pintoresca del nostre escenari polític, mirats sovint amb desdeny per gran part de l’oposició, a convertir-se en interlocutors no tan sols vàlids sinó buscats per debatre temes tan importants i aliens a l’ecologia com ara l’economia i les finances (com ara la trobada que va organitzar el Cercle d’Economia d’Andorra la setmana passada), uns espais que en un país que semblava que es dirigia inevitablement al bipartidisme estaven reservats només al PLA i el PS. I dos anys després del debut electoral, han pogut formar i presentar tres candidatures amb cara i ulls en tres parròquies clau, i han donat a unes simples eleccions comunals una polifonia que les converteix en un veritable assaig de les pròximes generals.
Tal com va dir Jaume Bartumeu durant el discurs de l’inici de campanya, pot ser que els Verds encara no estiguin madurs per governar (una condició que sembla que comparteixen amb el PS o qualsevol de les seves marques, atès el que l’electorat va votar a les tres últimes eleccions generals), però, més enllà de dissentir o compartir la visió i la ideologia que tenen els Verds, d’un clar caire socialista, és enriquidor –políticament i democràticament parlant– veure en acció un conjunt de gent que, sigui de dretes o d’esquerra, posa sobre la taula de discussió una tercera posició d’anàlisi, fins i tot arribant moltes vegades a deixar en evidència les similituds (fins i tot programàtiques) dels dos grans partits del nostre país: ¿o no marquen realment la diferència, els Verds, en parlar de reduir la quantitat d’anys de residència exigides per la Llei andorrana per reclamar la nacionalitat o del paper que ha de tenir Andorra a la Unió Europea? Si a l’hora de fer paral.lelismes és fàcil percebre que el PLA, tant en forma com en continguts, té molts punts de concordança amb CiU o l’UMP i que els Verds d’Andorra lògicament els tenen amb IC-V i amb els Verds francesos, podríem preguntar-nos: ¿Defensen el PS i els seus socis de l’Alternativa reivindicacions anàlogues a les que defensa explícitament el PSOE en temes com, per exemple, el matrimoni homosexual o la integració dels estrangers? ¿No acaben sent els Verds d’Andorra la pedra de toc del progressisme que diu que expressa l’Alternativa, tant en temes socials com polítics?
Vaig llegir un article d’opinió a la premsa que deia que els Verds consideren que ja han guanyat només pel fet d’instal.lar en la societat temes de debat que als partits majoritaris, per qüestions –diguem-ne– de màrqueting polític, no se’ls faria fàcil posar a debat, com ara la despenalització de l’avortament i del consum de drogues toves, i aquí sí que hi estic plenament d’acord. ¿Qui podria dir fa poc temps que avui es discutiria i es debatria sobre el dret de vot dels residents justament en aquestes comunals?
Si jo fos d’esquerres, no dubtaria a votar els Verds: és més que clar que, tant ideològicament com per les propostes, són la veritable alternativa al Govern liberal.

Podran dir-se Joao i Amalia i ser de Viana do Castelo, Gustavo i Mariela i ser de Buenos Aires o Toni i Esperanza i ser de Soria: de fet això no és tan important, després de tot, ja que fins i tot potser es diguin Joan i Canòlich i siguin d’Encamp o Andorra la Vella. Segurament tindran un fill, dos, tres o cap i tindran problemes per arribar al dia trenta o ho faran sense tenir-ne però sacrificant el “simple” fet de compartir tant temps com ho fa una parella normal i viure com una família com tantes, ja que l’alternativa per enfrontar les lletres a finals de mes és el pluriempleo, com sempre, esperant sense desesperança l’arribada de temps millors. Probablement no parlin català gaire bé perque sempre han hagut que treballar moltes hores des de que van arribar a Andorra i les prioritats van canalitzar les seves energies per un camí diferent o el parlin només a la feina o, fins i tot, tinguin el nivell C per tenir-lo com llengua materna. Pot ser que no sàpiguin de que va el tema Naturlàndia, si s’ha d’incentivar o no la caça selectiva o que vol dir, exactament, el turisme de qualitat; és sabut i entenible que les internes als partits o la defensa de la fauna autòctona importen quan es poden pagar el lloguer o la hipoteca i el col.legi dels nens, a més a més de poder gaudir d’uns mínims de temps d’oci per no assemblar-se tant al personatge chaplinesc de la pel.lícula Temps Moderns… Són l’Andorra invisible, la gent que mou els engranatges econòmics i socials a vegades sense adonar-se’n i que participa activament en el dia a dia d’aquest país de manera tan protagònica i imprescindible com ho fan l’empresariat i la clase política.

Falten pocs dies per a les eleccions i convido a tots els lectors, i sobretot als electors que decidiran qui portaràn els nostres comuns, a que mirin als programes dels partits que competiran a les eleccions comunals quins parlen seriosament i sense acrobàcies lingüistiques d’aquesta Andorra invisible, no des de l’altruisme ni des de la recerca inescrupulosa del vot sinò des del costat més sanament egoista que ha fet grans als grans pobles, del que enté que un país es fa dia a dia des de l’esforç individual de milers de persones anònimes, en el nostre cas d’andorranes, portugueses, argentines, espanyoles i de tot arreu que reclamen un destí d’autorealització per a si i per a llurs famílies, responsabilitzant als polítics i només als polítics de que s’hi pugui pensar amb optimisme en un millor temps futur, de que el debat polític no es resumeixi només en la política del no i l’oposició per l’oposició mateixa, tan de moda a la nostra veïna Espanya i cada cop més a les nostres valls, per a que es pugui parlar en temps passat dels ciutadans que amb dret de demanar la nacionalitat no ho fan, dels residents que inverteixen tot el fruit d’anys d’esforços en el exterior per no sentirse part d’aquest país i del jovent que un cop que marxen a estudiar fronteres fora no tornen.

L’Andorra invisible no fa soroll, l’Andorra invisible s’aixeca molt d’hora al matí i acaba a vegades molt tard la seva jornada però l’Andorra invisible coneix perfectament les seves necessitats i sap qui pot solucionar-les o al menys sap diferènciar qui ho intentarà de qui es limita només a buscar als mitjans per buscar el xec en blanc de l’electorat a cada convocatòria amb promeses sense criteri i oportunismes barats que només porten com resultat, a la llarga o a la curta, neguits i desil.lusió en un moment en que el nou món en el que vivim mana desenvolupar al màxim -i sense perdre temps- les capacitats individuals, únic camí per l’èxit i única manera de pensar amb seny en col.lectiu.

Per tot això, a dues setmanes de les eleccions qui estimem Andorra estem il.lusionats: el 2 de desembre hi haurà una part d’aquesta Andorra invisible, la que pot votar i votarà, que tindrà una bona oportunitat de parlar clar.

La cursa final és a punt de començar i d’aquí a poc temps molts de vosaltres sereu responsables, des dels comuns, de gran part de la gestió del canvi que Andorra segurament experimentarà en una Europa i en un món que no deixen d’experimentar canvis. 80.000 persones us estem observant: persones amb dret de vot i sense, que participem activament en el país des de la política de partit o des de l’associacionisme o, simplement, que contribuïm a fer d’Andorra un país millor cada dia des de les nostres feines, des de les nostres professions, des de la universitat o des de l’escola.
80.000 individus estem expectants per conèixer els vostres programes i els seus continguts i volem saber quines propostes aportareu a fi de sortejar la crisi econòmica global que s’acosta, la que sembla que portarà conseqüències més dramàtiques per a la classe mitjana del que els analistes més optimistes deien. Vosaltres –polítics– i nosaltres –ciutadans– sabem que calen polítiques actives i decisions difícils de prendre per dinamitzar l’economia, ja que avui només amb decisions atrevides els béns i serveis que es produeixen en aquest país tindran alguna oportunitat de sortir fronteres fora o el que en sortiran seran els habitants, sent en aquestes conjuntures justament quan els primers que marxen acostumen ser els millors, i sobretot els joves.
Només l’obertura garantitzarà la nostra qualitat de vida i el nostre creixement, per la qual cosa cal estimular la competitivitat: és hora d’acceptar que la globalització no porta passaport i que defensar una economia tancada a fi d’intentar protegir sectors i empreses no competitives per no alterar l’status quo establert només ens portarà al desastre.
Volem saber quina contribució fareu des dels seus futurs càrrecs per millorar la integració del 65% de la població d’aquest país, la immigrada, acceptant la multiculturalitat, però sempre dins de la defensa sense febleses dels valors occidentals dels què històricament va fer gala Andorra, per evitar situacions no solament confuses sinó també molt negatives pel futur com algunes de les que som testimonis a la nostra veïna Espanya.
Els qui estimem aquest país desitgem polítics que gestionin i polítiques que il.lusionin, que no només contribueixin que cada habitant d’aquest país senti que un futur d’autorealització a Andorra és possible sinó que, a més a més, cada habitant d’aquest país se senti orgullós de ser andorrà, tant de naixement o d’elecció. Aquest és un país per viure-hi i no mereix tenir un destí de vaixell factoria per a una població treballadora “de pas” ni de parc temàtic pensat només per a turistes. Necessitem de polítiques que s’ocupin de l’Andorra invisible, aquella que també fa país movent gran part dels engranatges sense fer soroll, ni tan sols per marxar quan reconeixen no haver trobat a Andorra la terra on poder veure créixer els seus projectes.
Els que vivim en una Andorra que es renova elecció rere elecció, en part pel creixement del nombre d’electors que dificulta cada cop més la recerca del vot porta a porta i pel naixement de nous partits que, afortunadament, trenquen el bipartidisme, esperem de la mateixa manera que ens estalvieu d’aquells recursos tan caducs, qüestionables i tan habituals a les eleccions dels nostres veïns com la crida al vot útil i la negació al debat. Mereixem una discussió política que tendeixi a la superació en un moment en què els temes que s’han de discutir i les problemàtiques de la població són més reals que mai. Ara us toca parlar.

Es diu que el clima de crisi a vegades és més perjudicial que la mateixa crisi, i sembla que és això el que està portant un important sector dels comerciants del nostre país a fer diagnòstics sorprenentment equivocats i obsolets, i a llançar crides a un proteccionisme que només aconseguirà deprimir encara més l’activitat.
El nou consumidor –d’aquí o de fora– ha canviat i continua canviant i cal entendre que la fórmula de la rebaixa permanent que servia ahir per vendre avui ja no serveix. El consumidor actual està més informat que mai i moltes vegades coneix més del producte que el mateix comerciant, i si té dubtes sap que només cal anar a webs com Ciao, on coneixerà en temps real no només les característiques i els preus comparatius d’un munt d’articles de qualsevol tipus sinó que a més a més tindrà de primera mà opinions d’usuaris. ¿S’espera seduir aquest client amb un retolet cutre que diu mòbils des de 29 euros sota un telèfon que en realitat surt per més de 300, com es veu en moltíssimes botigues del nostre país? ¿Podríem permetre’ns pensar que aquesta manca de professionalitat porta part de la caiguda de les vendes? Avui el client busca el que s’anomena experiència excel.lent de consum, un concepte pel qual l’acte de compra està influït directament per factors financers, pràctics i emocionals. ¿Podem considerar una excel.lent experiència la d’un consumidor que s’acosta a un aparador –com tants que n’hi ha– on gairebé cap producte no té el preu?
Michael Silverstein, de la Boston Consulting Group, especialista a escala mundial de consum i una de les veus més influents sobre aquest fenomen, parla de caçadors de tresors, de consumidors cada cop més informats (i entrenats), d’una classe mitjana exigent i hedonista que busca aquest tresor, a vegades amb la intenció d’invertir la diferència en més productes, molts de l’anomenat neoluxe. Amb la combinació de productes de baix cost amb propostes d’alta gamma aquests consumidors estan creant un nou estil de vida, i tot el sector de venda al detall d’Andorra hauria de conèixer aquest comportament.

Tot plegat, l’electrònica en general està passant a tot arreu per una forta competència de les marques blanques, moltes de qualitat, i sent víctima de polítiques molt agressives de fabricants per arribar al consumidor saltant-se l’intermediari, com ara Apple, o mitjançant distribuïdors exclusius, cosa que deixa clar que els beneficis generals d’aquest sector continuaran baixant. Fent una mica d’extrapolació: ¿no caldria ara mateix replantejar l’estratègia general d’Andorra com a atractiu comercial? Alguns ja demanen (com sempre) que el Govern apliqui mesures proteccionistes (com sempre) per afavorir l’abaratiment dels productes. La solució no és vendre més barat sinó comprar millor i donar més valor afegit i tothom sap que l’única manera de dinamitzar el comerç és justament obrint l’economia, adoptant know-hows més competitius des de la provisió fins a la venda i passar a directes els impostos indirectes, que són els que a tot arreu fan perdre competitivitat a un sector.
És veritat que hi ha part de la conjuntura global que tampoc no ajuda. ¿Què es pot esperar si la gent continua endeutant-se pel consum mentre l’Euribor no deixa de pujar –i arrossega les hipoteques–, entre altres raons perquè la gent continua endeutant-se pel consum? En aquest escenari de peix que es mossega la cua no hi ha espai per als comerços me too (comerços jo també, botigues que ofereixen productes i serveis sense cap tipus de diferenciació); qui no pugui oferir valor afegit en quedarà fora, i de res servirà demanar protecció porquè la veritable competència ja no s’acaba a Andorra.
El consum de principi del segle XXI s’ha tornat glocal, o sigui, en forma local amb característiques globals, i si no es pensa de forma glocal, creativament i donant als consumidors més del que esperen pel preu que paguen, la crisi a Andorra no ha fet més que començar. ¿O és que encara hi ha algú que pensa que pot competir d’igual a igual amb Carrefour, Media Market o Amazon?

Tot i que, per motius obvis, no tindrem encara un vaixell ple de whisky que arribi a les nostres muntanyes com fa el Nightology a les costes de Barcelona o València, podem confiar que les decisions preses la setmana passada pel Ministeri d’Economia i la Policia canviaran, ben portades, una part important d’Andorra: la nit. La posada en funcionament de la prova pilot del Bus Nocturn i la implementació de la campanya de controls preventius d’alcoholèmia a tota la xarxa viària del Principat seran, sense cap mena de dubte, eixos del desenvolupament i de la millora de l’activitat de l’oci nocturn, un sector que els darrers anys creixia a marxes forçades, una situació paradoxal en un país com el nostre, que es ven a l’exterior com un atractiu turístic, ja que no hi ha una ciutat turística que pugui créixer sense una oferta d’oci adequada i Andorra, més enllà del natural atractiu d’esquí, fins ara era considerada a tot arreu seriosa, culta i, m’atreviria a dir, avorrida… llevat dels pubs filoanglesos que hi ha Soldeu amunt i que tantes portades als periòdics van aconseguir en el seu moment.
Referent als control d’alcoholèmia, tal com ja van manifestar des de la majoria dels sectors involucrats, caldrà, a més a més de les campanyes d’informació respectives, fer una forta pedagogia en la formació de nens i adolescents a les escoles mitjançant l’educació viària, però la problemàtica de l’oci nocturn es presenta ara i serà prioritari un paper protagonista, clar i determinant del Servei de Policia, que haurà d’aplicar les sancions exemplars que calguin, sigui a qui sigui, sense abaixar la guàrdia: potser ens sorprendrà, però sabem per la taula debat organitzada aquest any a l’Associació de la Premsa de Madrid que a Espanya que és habitual que la gent avisi per SMS de la ubicació dels controls o que per internet es trobin mil i una trampes (la majoria, falses) per intentar enganyar l’alcoholímetre. Hem d’acceptar-ho: la cultura de l’alcohol està fermament establerta al nostre país, la Policia té mala premsa a tot arreu i no se la veu com a part de la solució (o de la prevenció) i la tasca més dura que tindrà l’Administració serà deslligar el concepte de consum responsable amb alcohol del de la conducció, ja que portat a l’extrem pel nombre de víctimes de cada cap de setmana s’haurà de fer entendre que l’única taxa d’alcohol segura per conduir és 0%.
I, quant al Bus Nocturn, ja hi ha veus que, amb la boca petita, comencen a qüestionar com es finançarà aquest servei; ja hi haurà temps per discutir-ho, però no crec que hi hagi ningú que pugui posar en dubte la importància capital del projecte.
Els restaurants i els locals d’oci nocturn també hauran de participar-hi activament i creativament: mirant els veïns, en alguns bons restaurants de La Rioja se sol reembotellar al buit l’ampolla perquè els comensals se l’acabin a casa i en algunes discos de Madrid es convida a la segona copa a qui demostri que arriba al lloc en transport públic. Moltes coses queden per fer i moltes són, a més a més, oportunitats clares de negoci.
Fins i tot el més ximple sap que a la disco serà més fàcil lligar amb una ampolla de bon cava a la glaçonera mentre es juga amb les claus del Cayenne, que no pas amb la targeta vermella del bus, però a les dues bandes ens hi estem jugant molt: la vida de turistes i habitants d’Andorra i el desenvolupament d’una indústria que podrà en poques temporades sumar més valor afegit a l’oferta turística d’aquest país.
I tant de bo que, quan les eleccions ja hagin passat i la Llei d’inversions estrangeres deixi de ser una arma contra el Govern, l’obertura econòmica –que es farà de totes maneres– ens doni l’oportunitat de gaudir, també, d’un oci de veritable nivell internacional. I potser aleshores, en una Andorra més competitiva, fins i tot arribarà un vaixell ple de whisky a les nostres muntanyes.