Amb o sense llengua

Exagera Federico Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Catalunya, Galícia i Euskadi. Així és la política i el “menteix, menteix, que alguna cosa quedarà” sempre està en la caixa d’eines de qualsevol formador d’opinió. El problema del castellà a Catalunya no és social (més ara que ERC va en caiguda lliure) sinó polític i, sobretodo, econòmic. Com ja vaig dir en algun article, l’absurda decisió del tripartit de boicotejar l’ensenyament del castellà, deixant-lo amb una càrrega horària escolar similar a qualsevol assignatura menor, només generarà problemes futurs en part de la força laboral espanyola, paradoxalment en l’educada a Catalunya, quan es trobin sense el mateix nivell de comprensió lectora, redacció i ortografia en castellà de la resta del país. No cal ser expert en educació per saber que qui “l’aprenguin en l’esbarjo”, argument dels nacionalistes, com a molt parlaran com el Neng.

Les llengües són dinàmiques. Diu David Boaz en Liberalismo, una aproximación (Ed. Gota a Gota, 2007) que ningú va ensenyar els anglesos a parlar en anglès, i amb aquesta màxima el vicepresident del Cato Institute, involuntària i dramàticament, deixa al descobert les contradiccions dels carísims i inútils programes de normalització lingüística del català que només deixen a les clares el declivi natural del seu ús, de vegades de manera ridícula com quan la subvencionada Plataforma per la Llengua va suggerir que a qui no entengués el català se li havia de parlar per senyals abans que en espanyol. Aquest declivi, un fet sentimentalment dramàtic per a molts, és més fàcil d’assumir si pensem que va haver una vegada que fins i tot el llatí també va entrar en aquest procés, i que no hi ha res que pugui frenar l’avanç de l’espanyol, el mandarín, el rus i l’anglès. De les més de sis mil llengües que en l’actualitat es parlen al món, la meitat està en risc de desaparèixer en aquest segle a un ritme de fins a dos per setmana, d’acord amb estudis recents de la UNESCO. Afectarà això a la vida quotidiana de cadascú dels membres d’aquestes comunitats en el seu conjunt? Aposto que no. Les llengües -com els pobles- es mestizen lentament al llarg del temps i acaba predominant la més forta, pel que res es pot fer per una llengua sinó seduir al potencial parlant i no intentar alarmar. Mentre no se sedueixi a la població per a l’ús quotidià d’una llengua minoritària i se la hi intenti forçar, aquesta quedarà enquistada com a molt com a llengua del poder o, pitjor encara, de l’administració, una trista destinació final per a qualsevol idioma.

Però qui creiem que és un abús en tota regla que la Generalitat malgasti milions d’euros en seleccions esportives, que multi o adverteixi a qui no retoli en català o que segueixi donant suport a la deficitària i propagandística Corporació de Mitjans Audiovisuals ens trobem, sense més opcions, enfront del Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, el qual a pesar d’haver estat signat per intel·lectuals de la talla de Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espasa i Fernando Savater segurament serà utilitzat com arma llencívola per sectors reaccionaris, realment anti-catalans i no simplement crítics amb el catalanisme excloent, avui en el govern autonòmic.

Com deia abans, exagera Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Espanya, servint per a refutació les declaracions de Pere Gimferrer, membre de la RAE i crític amb el Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, qui diu avui en La Vanguardia que “la llengua catalana també és part del patrimoni espanyol”. Però flaco favor se li està fent a les llengües regionals no entenent el context mundial, quedant cada dia més clar que més enllà del teatre romàntic de la reivindicació queden, en temps present, moltes plataformes subvencionades, negocis captius i interessos polítics per protegir. Com sempre, a càrrec del contribuent.

La debilitat del sistema

No puc estar més d’acord amb cada línia de De més verdes en maduren, el monumental article d’en Marcel Tuyet del diumenge passat en aquest mateix espai, mes enllà de les diferències ideològiques que segurament tenim. El fenomen Iniciativa per Catalunya avui sembla haver entrat en declivi, i aquesta és una bona notícia per a aquells que valorem la política de resultats al servei del ciutadà i rebutgem l’oportunisme i la pose, les quotes, el bonisme i els salts al buit de polítics inescrupulosos. ICV ha apostat sempre per un perfil fàcil de mobilitzar i de seduir, el típic progre que avui calla en veure els seus líders nedar entre els escàndols, com ara Joan Saura i els seus Mossos o la seva esposa i cinquena tinent d’alcalde de Barcelona, Imma Mayol, i els seus inquietants gestos antisistema.

Però la culpa la té la debilitat del sistema: analitzant en clau catalana, tant ICV com ERC, almenys tal com avui els coneixem, són productes típics d’un sistema polític com l’espanyol que permet el creixement de partits marginals que degeneren en immenses quotes de poder, que fins i tot els permeten bloquejar polítiques d’Estat, marcant paquet tal com va fer ERC amb aquella declaració de principis de Carod, la de “tenim la clau”. Vaig tenir l’oportunitat de conversar amb un polític socialista de Galícia que, off the record, em va confessar que governar amb BNG també era dormir amb l’enemic, i és evident que és això i molt més, donats els trists espectacles dels quals som testimonis dia a dia, com ara el debat inventat de la immersió lingüística, problemàtica artificial que ja no és monopoli exclusiu dels catalanistes sinó que també ara és l’arma llancívola de galleguistes i nacionalistes bascs. Qualsevol que tingui un mica de visió sap que després d’aquests programes d’immersió lingüística només hi haurà uns perjudicats: els infants, sempre que no puguin anar, com els fills de Montilla, a escolaritzar-se a una escola alemanya Aquests nens, que demà seran adults, seran els que, estudiant castellà com una llengua estrangera, tindran faltes d’ortografia i problemes de redacció i de comprensió en l’única llengua comuna del país i oficial en vint països més, gràcies a la fanfarronada d’ERC, que, amb la complicitat d’ICV i del PSC, bloquegen l’aplicació de la tercera hora (¡setmanal!) de castellà a l’escola.
El mateix que passa amb les absurdes iniciatives dels verds a favor de les caríssimes i ineficients energies renovables contra la més barata i segura energia nuclear. Qui tingui un alt poder adquisitiu, com algun d’aquests polítics ecologistes, no tindrà problemes a pagar el que calgui per tenir més aires condicionats, neveres i tot terrenys. Els de l’empobrida classe mitja són els que haurien de veure disminuïda la seva qualitat de vida per seguir els dictats d’aquests perdedors de la guerra freda, avui metamorfosats en fonamentalistes mediambientals. Serviran les manifestacions de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, sobre el fet que s’hauria d’obrir el debat nuclear o els xantatges parlamentaris dels ecologistes pesaran més?

N’és la realpolitik en el seu aspecte més fosc: cadires, poder i salaris milionaris en contraposició amb els drets i el futur de milions de persones. En temps present, estem acostumats als innombrables actes demagògics de l’administració Zapatero (els últims: les picades d’ullet als immigrants d’esquena a Europa), però hi ha molts altres gestos en els quals poden endevinar-se les marques del nerviosisme que genera la pressió d’aquells als quals se’ls ha promès massa, com única manera d’arribar al poder. ¿Per què, si no, l’andalús president de la Generalitat, José Montilla, critica el manifest per la defensa del dret a l’ús del castellà en termes propis d’un independentista català? ¿Serà per què la clau del seu Govern encara està en mans dels seus socis d’ERC?
És necessari un pacte d’Estat entre els dos grans partits més els dos més representatius dels autonòmics, CiU i PNB, de cara a establir les bases de polítiques serioses i de llarga durada, no permetent així que per les estranyes aritmètiques del sistema d’Hondt, un Govern autonòmic o el Govern nacional tingui les mans lligades per partits marginals. En aquest sentit, veig el sistema electoral francès o el nord-americà gairebé ideals, ja que han aconseguit establir uns mínims de seny a la pragmàtica política, dut finalment a la pràctica quotidiana la màxima de Jacques Rueff: “Sigueu liberals o sigueu socialistes, però no sigueu mentiders”.

De quina banda estan els nazis?

Els fets: la directora general de Política Lingüística de les Balears, Margalida Tous, envia una carta instant Air Berlin a utilitzar també el català en les comunicacions amb els seus clients. Joachim Hunold, director general de l’aerolínia, ja fart de ximpleries lingüístiques, va editorialitzar a la revista de bord que “la partició d’Espanya en nacionalismes regionals és una tornada als miniestats medievals” i que li semblava molt bé “que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s’organitzin programes culturals, però que una aerolínia internacional no pot parlar en una llengua regional”.

L’article es va publicar acompanyat d’una vinyeta en què es veu a un alemany que diu “si aquests catalans vinguessin a Baviera, haurien de parlar bavarès”. L’endemà passat, l’exdiputat d’ERC Joan Puig, famós per haver organitzat el 2005 un atac a la propietat de Pedro J. Ramírez a Mallorca i un ridícul encadenament de cinc militants a la seu de la COPE a Madrid, publica al seu bloc una crida a un boicot a Air Berlin, dient-los nazis, amb un fotomuntatge en què el seu logotip apareix amb una esvàstica. La reacció de l’aerolínia no es fa esperar (és molt greu acusar de nazi algú a Alemanya) i anuncia que iniciarà accions legals contra Joan Puig davant de la Unió Europea. Plataforma per la Llengua, associació subvencionada per la Generalitat, es va manifestar indignada i va publicar en el seu web alternatives per fer els vols a les destinacions d’Air Berlin per altres mitjans, oblidant o desconeixent que el client tipus de l’aerolínia és principalment centreeuropeu i que té vols directes des de Palma a 69 destinacions en els cinc continents, dels quals només un –Barcelona– està a Catalunya, sent aquesta iniciativa tan absurda com l’altra que duen a terme en aquests moments, en què recomanen comunicar-se amb gestos, a l’estil Marcel Marceau, abans que passar-se al castellà quan un estranger no parli català.
El Govern balear, acostumat, segurament, com el seu homòleg de Catalunya, que les empreses temin que les seves associacions satèl.lit les amenacin amb boicots, no esperava trobar-se amb una empresa que no acceptés el xantatge i que utilitzés la millor vacuna contra aquest tipus d’excés de l’Administració: el mercat. Els republicans, acostumats que amb Zapatero poden fer el que els rota i que els aplaudeixin totes les gràcies, van creure que per a excitació dels seus maulets podien anar més enllà i dir-li nazi a un alemany.

La seva esperada ignorància ha donat els seus fruits i avui a la UE els radicals quedaran retratats com el que són: radicals i ignorants. Queda clar que el director d’Air Berlin no és del PP ni està contra Catalunya. Amb aquest afer, simplement s’ha demostrat que és molt diferent malgastar milions d’euros en campanyes inútils a càrrec del contribuent que ficar-se en les polítiques comercials d’una empresa privada internacional, que té dret a manifestar-se en l’idioma que els seus clients considerin oportú. Els nacionalistes podran negar a Eduardo Mendoza el dret a representar a Catalunya en la Fira de Frankfurt per escriure en castellà, però difícilment puguin donar directives a un executiu alemany. Air Berlin s’ha convertit en pionera en revelar-se contra l’adoctrinament del nacionalisme i tan de bo que faci escola.
I per altra banda, en aquests temps mediàtics on per a alguns l’honor és quelcom que pot vulnerar-se de franc, els que ens congratulem en veure com Federico Jiménez Losantos va deixar de ser intocable després de les barbaritats que va dir de Ruiz-Gallardón, avui esperem que Joan Puig sigui sancionat tal com marquen les lleis per haver insultat gratuïtament, dient-li nazi, Joachim Hunold.

Diu el saber popular que el nacionalisme es guareix viatjant. Una bona forma és fer-lo amb Air Berlin.

Els nacionalismes en el laberint

S’han acabat altres eleccions espanyoles, les segones tenyides de vermell sota un enorme impacte emocional. Més enllà de les preferències que es tinguessin era molt difícil pensar en qualsevol majoria absoluta, fins i tot després de l’atemptat, i l’escenari de l’Espanya d’avui, després de l’escrutini, és el menys traumàtic: Zapatero haurà de decidir entre plantejar una negociació de llarga durada amb CIU, qui farà de segur auditor, o tornar a la política de les emocions fortes buscant suports puntuals dins d’un grup mixt format per comunistes catalans, republicans i nacionalistes navarresos, gallecs i canaris. Queda clar que la primera hipòtesi garanteix l’entrada d’Espanya en aigües mes tranquil·les.

Podran fer-se innombrables lectures sobre la revalidació de l’Administració Zapatero, però el que ha quedat en blanc sobre negre és que, afortunadament, els nacionalismes en general han perdut influència i poder. Els catalans, bascos i gallecs aquest diumenge han fet callar d’una vegada per sempre a aquells que tant parlen d’aquest fantasma inexistent anomenat “nacionalisme espanyol”, definint-se tots ells, alt i clar, com espanyols. Dóna testimoniatge d’això que 32 dels 47 escons catalans, 21 dels 23 gallecs i 12 dels 18 bascos representaran forces estatals, més enllà de les sigles. L’altra bona notícia, no tant per als nacionalistes, és l’entrada a l’hemicicle de UPD i de Rosa Díez.

A Catalunya era sabut que el PSC guanyaria encara que presentessin un cactus com cap de llista: els catalans no s’han curat encara de la síndrome d’Estocolm i van tornar a premiar als polítics que més els han mentit. L’estratègia de la por al PP va servir en una comunitat on els conservadors són, amb prou feines, tercera força i, des d’avui el PSC, factótum de la victòria de Zapatero a Madrid, és mes part component i imprescindible del PSOE que mai i Montilla ho farà valer. Ha cridat l’atenció també a Catalunya l’excusa de la polarització i el bipartidisme presentat tant per ERC com per IC-V davant els seus fracassos estrepitosos. En idèntic escenari CIU ha sabut mantenir el seu lloc, i fins i tot guanyar un escó, a força d’un programa basat a tendir ponts cap a Madrid i no amb fantasies d’autodeterminació o amb campanyes més pròpies de Greenpeace que d’un partit de gestió. Tanta bicicleta, bon rotllo, papers per tothom i avortament gratuït i tant compte enrera cap a la independència ha escombrat amb aquests partits, i això és bo en un moment que els problemes que acorralen al ciutadà no li permeten donar-se el luxe de prestar un vot a organitzacions com aquestes que fins i tot, en el clímax de la desorientació, van pretendre minimitzar el propi desastre amb un espectacle tan penós com la celebració de la no-victòria presidencial del PP.

Ara vindran les rendicions de comptes. Probablement Rajoy tindrà, més aviat que tard, el seu exili daurat en el PP de Galícia mentre la figura d’Esperanza Aguirre creix inexorablement, sent una immillorable pre-candidata per al 2012 després del 49,2% amb que s’ha lluït ahir. En Catalunya la tempesta que s’acosta a ERC i el tsunami que s’enportarà amb moltes de les seves figures serà per llogar-hi cadires. I amb Llamazares dimitit i amb la solitud de Joan Herrera en el Congrés als comunistes també els cal el camí de la reflexió si el que pretenen és no desaparèixer.

Mentrestant, a Mondragón, hi ha altra família destruïda en nom de la pàtria basca. Quan acabin els festejos, i amb el nou escenari a la vista, potser el reelegit president de tots els espanyols entengui que la via del diàleg no és possible i que avui, mes que mai amb la victòria socialista a Euskadi, és necessari aprofundir la solució policial.

A TV3 van debatre la girafa i el goril.la

L’oasi català mai defrauda. Per un veto dels representants de CIU, ERC i IC-V en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals la televisió autonòmica, pagada amb fons públics, no va emetre el primer debat de campanya entre Mariano Rajoy i Jose Luis Rodriguez Zapatero. En comptes de televisar el primer cara a cara de dos candidats presidencials espanyols en quinze anys, Televisió de Catalunya ha decidit mantenir a TV3 la sèrie Zoo amb un capítol en el que “després de l’incident amb el goril·la, Diana està més deprimida que mai” i al 33 el concurs Filmets de Badalona.

No els falta raó a qui diuen que la Catalunya oficial s’està transformant en un món semblant a Matrix: aquests polítics catalans, especialistes en tapar el sol de la realitat amb la má i carregats d’un provincianisme tan penós com demagògic, continuen utilitzant els diners dels impostos per jugar als estadistes i a l’enginyeria social. I aquests polítics de Matrix, en aquest cas, van considerar un acte patriòtic no emetre el debat dels dos candidats, un dels quals serà el proper president del govern del país del que, li agradi a qui li agradi, forma part Catalunya. Un amic em deia, amb molt criteri, que aquesta política de negar-se a programar el debat, de presentar els “pronòstics meteorològics dels països catalans” i d’utilitzar l’expressió estat espanyol als mitjans de comunicació públics catalans s’assembla cada cop més a la política de la Newspeak, la llengua imaginada per George Orwell a la seva novel·la 1984, on se suprimia les paraules inconvenients per als objectius de l’Estat. I així com a la Newspeak se suprimia la paraula llibertat per a que el poble no desitgés ni penses en la llibertat, a la Catalunya oficial creuen que si ningú no diu Espanya o si a TV3 s’evita qualsevol apel·lació a Espanya, aleshores, Espanya no existirà i tothom es convertirà en independentista, i si en comptes del debat Rajoy-Zapatero es televisa un infumable culebró de veterinaris barcelonins tothom votarà a CiU, a ERC o a IC-V. Dels republicans i dels verds no pots sorprendre’ns, no només fan el ridícul quan parlen d’economia, però que ens queda d’aquell CiU que es reivindicava com portaveu del sentit comú…

Que més de 30 televisions hagin contactat 22.500.000 ciutadans, arribant al 62,5% de quota de pantalla, demostren a la llarga la importància que va tindre el debat. Al moment en que Rajoy explicava la seva política d’immigració la meitat d’Espanya, incloent-hi nadons, estava front al televisor. El debat Zapatero-Rajoy va ser el quart programa més vist des de que a Espanya hi ha medicions d’audiències.

¿Que tampoc van emetre el debat Antena 3 i Telecinco? Totes dues són empreses privades i els responsables donaran les raons de no haver-s’hi sumat a llurs accionistes. Perquè no estem parlant d’una travesura dels nacionalistes, estem parlant de com s’utilitza com una joguina un mitjà públic regional amb incertes pretensions de cadena global, finançat amb fons públics, que arrossega un forat financer de gairebé 2.000 milions d’euros, xifra semblant al PIB d’Andorra, segons fonts ben informades. Una joguina política d’un cost excessiu a càrrec d’un contribuent que paga, indefens, de la seva butxaca.

Tot i així, les desventures del goril·la barceloní i dels enginyers socials de CiU, ERC i IC-V no van desvelar l’audiència: el comandament a distància mana i el debat Zapatero-Rajoy va tenir més d’un 50% de quota de pantalla a Catalunya.