Fernando Blanco publicat

Els fets: la directora general de Política Lingüística de les Balears, Margalida Tous, envia una carta instant Air Berlin a utilitzar també el català en les comunicacions amb els seus clients. Joachim Hunold, director general de l’aerolínia, ja fart de ximpleries lingüístiques, va editorialitzar a la revista de bord que “la partició d’Espanya en nacionalismes regionals és una tornada als miniestats medievals” i que li semblava molt bé “que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s’organitzin programes culturals, però que una aerolínia internacional no pot parlar en una llengua regional”.

L’article es va publicar acompanyat d’una vinyeta en què es veu a un alemany que diu “si aquests catalans vinguessin a Baviera, haurien de parlar bavarès”. L’endemà passat, l’exdiputat d’ERC Joan Puig, famós per haver organitzat el 2005 un atac a la propietat de Pedro J. Ramírez a Mallorca i un ridícul encadenament de cinc militants a la seu de la COPE a Madrid, publica al seu bloc una crida a un boicot a Air Berlin, dient-los nazis, amb un fotomuntatge en què el seu logotip apareix amb una esvàstica. La reacció de l’aerolínia no es fa esperar (és molt greu acusar de nazi algú a Alemanya) i anuncia que iniciarà accions legals contra Joan Puig davant de la Unió Europea. Plataforma per la Llengua, associació subvencionada per la Generalitat, es va manifestar indignada i va publicar en el seu web alternatives per fer els vols a les destinacions d’Air Berlin per altres mitjans, oblidant o desconeixent que el client tipus de l’aerolínia és principalment centreeuropeu i que té vols directes des de Palma a 69 destinacions en els cinc continents, dels quals només un –Barcelona– està a Catalunya, sent aquesta iniciativa tan absurda com l’altra que duen a terme en aquests moments, en què recomanen comunicar-se amb gestos, a l’estil Marcel Marceau, abans que passar-se al castellà quan un estranger no parli català.
El Govern balear, acostumat, segurament, com el seu homòleg de Catalunya, que les empreses temin que les seves associacions satèl.lit les amenacin amb boicots, no esperava trobar-se amb una empresa que no acceptés el xantatge i que utilitzés la millor vacuna contra aquest tipus d’excés de l’Administració: el mercat. Els republicans, acostumats que amb Zapatero poden fer el que els rota i que els aplaudeixin totes les gràcies, van creure que per a excitació dels seus maulets podien anar més enllà i dir-li nazi a un alemany.

La seva esperada ignorància ha donat els seus fruits i avui a la UE els radicals quedaran retratats com el que són: radicals i ignorants. Queda clar que el director d’Air Berlin no és del PP ni està contra Catalunya. Amb aquest afer, simplement s’ha demostrat que és molt diferent malgastar milions d’euros en campanyes inútils a càrrec del contribuent que ficar-se en les polítiques comercials d’una empresa privada internacional, que té dret a manifestar-se en l’idioma que els seus clients considerin oportú. Els nacionalistes podran negar a Eduardo Mendoza el dret a representar a Catalunya en la Fira de Frankfurt per escriure en castellà, però difícilment puguin donar directives a un executiu alemany. Air Berlin s’ha convertit en pionera en revelar-se contra l’adoctrinament del nacionalisme i tan de bo que faci escola.
I per altra banda, en aquests temps mediàtics on per a alguns l’honor és quelcom que pot vulnerar-se de franc, els que ens congratulem en veure com Federico Jiménez Losantos va deixar de ser intocable després de les barbaritats que va dir de Ruiz-Gallardón, avui esperem que Joan Puig sigui sancionat tal com marquen les lleis per haver insultat gratuïtament, dient-li nazi, Joachim Hunold.

Diu el saber popular que el nacionalisme es guareix viatjant. Una bona forma és fer-lo amb Air Berlin.

S’han acabat altres eleccions espanyoles, les segones tenyides de vermell sota un enorme impacte emocional. Més enllà de les preferències que es tinguessin era molt difícil pensar en qualsevol majoria absoluta, fins i tot després de l’atemptat, i l’escenari de l’Espanya d’avui, després de l’escrutini, és el menys traumàtic: Zapatero haurà de decidir entre plantejar una negociació de llarga durada amb CIU, qui farà de segur auditor, o tornar a la política de les emocions fortes buscant suports puntuals dins d’un grup mixt format per comunistes catalans, republicans i nacionalistes navarresos, gallecs i canaris. Queda clar que la primera hipòtesi garanteix l’entrada d’Espanya en aigües mes tranquil·les.

Podran fer-se innombrables lectures sobre la revalidació de l’Administració Zapatero, però el que ha quedat en blanc sobre negre és que, afortunadament, els nacionalismes en general han perdut influència i poder. Els catalans, bascos i gallecs aquest diumenge han fet callar d’una vegada per sempre a aquells que tant parlen d’aquest fantasma inexistent anomenat “nacionalisme espanyol”, definint-se tots ells, alt i clar, com espanyols. Dóna testimoniatge d’això que 32 dels 47 escons catalans, 21 dels 23 gallecs i 12 dels 18 bascos representaran forces estatals, més enllà de les sigles. L’altra bona notícia, no tant per als nacionalistes, és l’entrada a l’hemicicle de UPD i de Rosa Díez.

A Catalunya era sabut que el PSC guanyaria encara que presentessin un cactus com cap de llista: els catalans no s’han curat encara de la síndrome d’Estocolm i van tornar a premiar als polítics que més els han mentit. L’estratègia de la por al PP va servir en una comunitat on els conservadors són, amb prou feines, tercera força i, des d’avui el PSC, factótum de la victòria de Zapatero a Madrid, és mes part component i imprescindible del PSOE que mai i Montilla ho farà valer. Ha cridat l’atenció també a Catalunya l’excusa de la polarització i el bipartidisme presentat tant per ERC com per IC-V davant els seus fracassos estrepitosos. En idèntic escenari CIU ha sabut mantenir el seu lloc, i fins i tot guanyar un escó, a força d’un programa basat a tendir ponts cap a Madrid i no amb fantasies d’autodeterminació o amb campanyes més pròpies de Greenpeace que d’un partit de gestió. Tanta bicicleta, bon rotllo, papers per tothom i avortament gratuït i tant compte enrera cap a la independència ha escombrat amb aquests partits, i això és bo en un moment que els problemes que acorralen al ciutadà no li permeten donar-se el luxe de prestar un vot a organitzacions com aquestes que fins i tot, en el clímax de la desorientació, van pretendre minimitzar el propi desastre amb un espectacle tan penós com la celebració de la no-victòria presidencial del PP.

Ara vindran les rendicions de comptes. Probablement Rajoy tindrà, més aviat que tard, el seu exili daurat en el PP de Galícia mentre la figura d’Esperanza Aguirre creix inexorablement, sent una immillorable pre-candidata per al 2012 després del 49,2% amb que s’ha lluït ahir. En Catalunya la tempesta que s’acosta a ERC i el tsunami que s’enportarà amb moltes de les seves figures serà per llogar-hi cadires. I amb Llamazares dimitit i amb la solitud de Joan Herrera en el Congrés als comunistes també els cal el camí de la reflexió si el que pretenen és no desaparèixer.

Mentrestant, a Mondragón, hi ha altra família destruïda en nom de la pàtria basca. Quan acabin els festejos, i amb el nou escenari a la vista, potser el reelegit president de tots els espanyols entengui que la via del diàleg no és possible i que avui, mes que mai amb la victòria socialista a Euskadi, és necessari aprofundir la solució policial.

L’oasi català mai defrauda. Per un veto dels representants de CIU, ERC i IC-V en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals la televisió autonòmica, pagada amb fons públics, no va emetre el primer debat de campanya entre Mariano Rajoy i Jose Luis Rodriguez Zapatero. En comptes de televisar el primer cara a cara de dos candidats presidencials espanyols en quinze anys, Televisió de Catalunya ha decidit mantenir a TV3 la sèrie Zoo amb un capítol en el que “després de l’incident amb el goril·la, Diana està més deprimida que mai” i al 33 el concurs Filmets de Badalona.

No els falta raó a qui diuen que la Catalunya oficial s’està transformant en un món semblant a Matrix: aquests polítics catalans, especialistes en tapar el sol de la realitat amb la má i carregats d’un provincianisme tan penós com demagògic, continuen utilitzant els diners dels impostos per jugar als estadistes i a l’enginyeria social. I aquests polítics de Matrix, en aquest cas, van considerar un acte patriòtic no emetre el debat dels dos candidats, un dels quals serà el proper president del govern del país del que, li agradi a qui li agradi, forma part Catalunya. Un amic em deia, amb molt criteri, que aquesta política de negar-se a programar el debat, de presentar els “pronòstics meteorològics dels països catalans” i d’utilitzar l’expressió estat espanyol als mitjans de comunicació públics catalans s’assembla cada cop més a la política de la Newspeak, la llengua imaginada per George Orwell a la seva novel·la 1984, on se suprimia les paraules inconvenients per als objectius de l’Estat. I així com a la Newspeak se suprimia la paraula llibertat per a que el poble no desitgés ni penses en la llibertat, a la Catalunya oficial creuen que si ningú no diu Espanya o si a TV3 s’evita qualsevol apel·lació a Espanya, aleshores, Espanya no existirà i tothom es convertirà en independentista, i si en comptes del debat Rajoy-Zapatero es televisa un infumable culebró de veterinaris barcelonins tothom votarà a CiU, a ERC o a IC-V. Dels republicans i dels verds no pots sorprendre’ns, no només fan el ridícul quan parlen d’economia, però que ens queda d’aquell CiU que es reivindicava com portaveu del sentit comú…

Que més de 30 televisions hagin contactat 22.500.000 ciutadans, arribant al 62,5% de quota de pantalla, demostren a la llarga la importància que va tindre el debat. Al moment en que Rajoy explicava la seva política d’immigració la meitat d’Espanya, incloent-hi nadons, estava front al televisor. El debat Zapatero-Rajoy va ser el quart programa més vist des de que a Espanya hi ha medicions d’audiències.

¿Que tampoc van emetre el debat Antena 3 i Telecinco? Totes dues són empreses privades i els responsables donaran les raons de no haver-s’hi sumat a llurs accionistes. Perquè no estem parlant d’una travesura dels nacionalistes, estem parlant de com s’utilitza com una joguina un mitjà públic regional amb incertes pretensions de cadena global, finançat amb fons públics, que arrossega un forat financer de gairebé 2.000 milions d’euros, xifra semblant al PIB d’Andorra, segons fonts ben informades. Una joguina política d’un cost excessiu a càrrec d’un contribuent que paga, indefens, de la seva butxaca.

Tot i així, les desventures del goril·la barceloní i dels enginyers socials de CiU, ERC i IC-V no van desvelar l’audiència: el comandament a distància mana i el debat Zapatero-Rajoy va tenir més d’un 50% de quota de pantalla a Catalunya.

Va tornar a passar. El periòdic digital e-notícies va denunciar la setmana passada que Carme Chacón, la candidata del PSC per Barcelona per a les pròximes eleccions generals, es va inflar el currículum amb un inventat Doctorat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, quan solament hauria fet part dels cursos. Tal com era lògic d’esperar, fonts oficials del PSC van trobar un cap de turc en la típica secretària dient que “simplement va ser un error de la persona que va agafar les dades”, encara que no van comptar amb l’arxiu: no només el periòdic va rescatar les dues versions de la web oficial de la candidata, la primera i la corregida, sinó que a més a més hi ha articles, un d’ells publicat a La Vanguardia el 6 de juliol passat i d’accés públic a la xarxa, en què, a banda d’esmentar el doctorat en qüestió, es diu que va estar qualificat cum laude, a més de la versió anglesa de la l’encilopèdia virtual Viquipèdia, en la qual també figurava com a doctora.

Aquestes sospites surten a la llum quan falta menys d’un mes per a les eleccions i quan encara ressonen ecos del cas de José Montilla, quan César Vidal va fer una denúncia sobre uns suposats estudis en Economia i Dret que van acabar sent només del primer any de carrera o del de Carmen Figueres, consellera de Benestar Social del tripartit i dona del secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, que en el seu bloc deia (i diu, encara) ser Diplomada en Ciències Físiques per la Universitat de Barcelona, titulació inexistent almenys en aquesta alta casa d’estudis.

També el currículum de l’ecocomunista Joan Saura va ser objecte de discusió en alguns mitjans, pero quan la premsa va començar a acostar-se als dubtosos estudis del president Montilla,, el verd, que a seques es declarava enginyer químic, va passar de puntetes a ser algú que va estudiar a l’Escola d’Enginyeria Tècnica, especialitat química industrial. Cal assenyalar que, segons el periodista José García Dominguez, aquest aclariment ni tan sols acostaria Saura a la universitat, ja que a final dels anys seixanta l’Escola d’Enginyeria Tècnica de Barcelona encara es deia Escola Industrial (la va crear la Mancomunitat de Prat de la Riba) i la majoria dels seus alumnes aprenien allà els molt dignes oficis de mecànic, fresador o l’especialitat d’auxiliar tècnic de la indústria química.

Quatre casos fets públics en quatre anys donen la pauta que la sospita d’exageració o, almenys, el permanent aclariment de currículums professionals són moneda corrent en el tripartit català. Serà a causa de l’Aliança de Civilitzacions, però l’actual Govern de Catalunya s’està assemblant cada vegada mes al de l’Iraq, en què centenars d’alts responsables d’aquell país esten acusats de falsificar el seu expedient escolar i universitari, i molts manquen fins i tot d’estudis secundaris per ascendir als seus actuals llocs. Segons un membre del Comitè d’Integritat iraquiana, dedicat a desvetllar aquests fraus i entrevistat per El Mundo, gairebé mil responsables del Govern estan sent investigats per aquest motiu i molts ja han estat denunciats davant els jutges.

Tornant a Catalunya, el tema no es tracta de tenir o no tenir títols universitaris (Bill Gates, una de les personalitats més influents del món, és, tècnicament, una persona que va abandonar els seus estudis), aquí del que es tracta és de no mentir i de no posar a prova la confiança del ciutadà, perque al cap i a la fi ser parlamentari és un feina com qualsevol altra i acabo aquesta columna preguntant-me: ¿què passaria si en una selecció de personal descobriexen que un candidat a un lloc de treball s’inventa part del seu currículum?

Sóc immigrant, cosa que vol dir simplement i únicament que vaig néixer en un país diferent del país on resideixo. Mai no he volgut que aquest fet em diferenciés dels locals: ni dels espanyols, quan vaig viure a Barcelona, ni dels andorrans, ara que visc al Principat. Mai no he reivindicat ser part d’una minoria ni he exigit avantatges, perquè considero que cada persona, de fet, és part d’una minoria o d’una altra, i penso que exigir un tractament especial per ser part d’una minoria, en aquest cas de la dels immigrants, no suporta la més mínima anàlisi ètica ni estètica.
Em trobo a les portades dels periòdics la història d’aquest lumpen que va agredir la noia equatoriana al tren de rodalies de Barcelona i la d’un metge cubà, afroamericà (tal com indica el llenguatge políticament correcte que s’ha de dir a les persones americanes de pell negra), que va considerar ser discriminat perquè li van demanar (justament a ell, afroamericà) el bitllet en un tren també de rodalies; tot això, acompanyat de titulars que venen el vell conte dels brots racistes a Barcelona.
És clar que a la primera història l’única víctima va ser la noia agredida i no queda res més per dir, esperant que la justícia actuï exemplarment com si d’una espanyola o d’una sueca es tractés, però no tan sols n’és responsable l’agressor, que, begut o no, va guanyar-se els seus pobres quinze minuts de glòria sent filmat per les càmeres de Renfe; són també responsables d’aquesta i de totes aquestes manifestacions tots i cadascun dels defensors i promotors d’accions demagògiques com els papers per a tothom o les legalitzacions massives d’immigrants, així com de tots els programes de discriminació positiva, com ara les ajudes econòmiques exclusives per a immigrants o les quotes exclusives per a immigrants en l’educació pública, programes que queda palès que acaben sent socialment contraproduents, justament, per als mateixos interessats.
No existeix la solidaritat obligatòria. Quan els polítics juguen a l’enginyeria social i promouen la solidaritat per decret el que estan fent és crear un brou de cultiu ideal perquè energúmens com l’agressor de la noia argumentin els seus actes dient que reaccionen ressentits perquè “les ajudes són totes per als immigrants” o que es facin comentaris com els que fa un amic meu, català de Girona, que fa broma dient que si no troba plaça al col.legi per a sa filla “la pintarà de negre”. ¿No és hora d’acceptar que la immigració en part d’Europa no es treballa com cal? Si aquest fenomen avui en dia és present als mitjans i si en qualsevol enquesta surt com una de les principals preocupacions dels ciutadans, queda clar que és perquè, menyscabada, va ser incorporada en la retòrica del bonisme, la doctrina de la qual Miquel Porta Perales diu que és l’opi de la política. Els immigrants no necessitem privilegis sinó igualtat d’oportunitats: serà l’única manera d’integrar-nos. Només tenir les mateixes obligacions que qualsevol ciutadà ens donarà drets; la resta és tot mentides electorals.
Al metge cubà li diria que no es preocupi, que només amb el numeret que va muntar ja en té prou per ser tertulià habitual del programa de Josep Cuní. I al revisor li diria que la pròxima vegada que hagi de fer la seva feina miri bé abans si aquesta feina no anirà en contra del decàleg políticament correcte.
Tal com deia Sarkozy durant la campanya presidencial, Europa creixerà amb la immigració desitjada i no pas amb la desesperada; i, mentre que a Espanya hi ha polítics que es barallen per veure qui és més progre i bonista, a França les dues cambres del Parlament han aprovat la famosa Llei de les proves d’ADN, una llei que no per tenir polèmica deixa de tenir coherència, una característica necessària perquè el fenomen de la immigració sigui beneficiós per a tothom.