Fernando Blanco publicat

Els fets: la directora general de Política Lingüística de les Balears, Margalida Tous, envia una carta instant Air Berlin a utilitzar també el català en les comunicacions amb els seus clients. Joachim Hunold, director general de l’aerolínia, ja fart de ximpleries lingüístiques, va editorialitzar a la revista de bord que “la partició d’Espanya en nacionalismes regionals és una tornada als miniestats medievals” i que li semblava molt bé “que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s’organitzin programes culturals, però que una aerolínia internacional no pot parlar en una llengua regional”.

L’article es va publicar acompanyat d’una vinyeta en què es veu a un alemany que diu “si aquests catalans vinguessin a Baviera, haurien de parlar bavarès”. L’endemà passat, l’exdiputat d’ERC Joan Puig, famós per haver organitzat el 2005 un atac a la propietat de Pedro J. Ramírez a Mallorca i un ridícul encadenament de cinc militants a la seu de la COPE a Madrid, publica al seu bloc una crida a un boicot a Air Berlin, dient-los nazis, amb un fotomuntatge en què el seu logotip apareix amb una esvàstica. La reacció de l’aerolínia no es fa esperar (és molt greu acusar de nazi algú a Alemanya) i anuncia que iniciarà accions legals contra Joan Puig davant de la Unió Europea. Plataforma per la Llengua, associació subvencionada per la Generalitat, es va manifestar indignada i va publicar en el seu web alternatives per fer els vols a les destinacions d’Air Berlin per altres mitjans, oblidant o desconeixent que el client tipus de l’aerolínia és principalment centreeuropeu i que té vols directes des de Palma a 69 destinacions en els cinc continents, dels quals només un –Barcelona– està a Catalunya, sent aquesta iniciativa tan absurda com l’altra que duen a terme en aquests moments, en què recomanen comunicar-se amb gestos, a l’estil Marcel Marceau, abans que passar-se al castellà quan un estranger no parli català.
El Govern balear, acostumat, segurament, com el seu homòleg de Catalunya, que les empreses temin que les seves associacions satèl.lit les amenacin amb boicots, no esperava trobar-se amb una empresa que no acceptés el xantatge i que utilitzés la millor vacuna contra aquest tipus d’excés de l’Administració: el mercat. Els republicans, acostumats que amb Zapatero poden fer el que els rota i que els aplaudeixin totes les gràcies, van creure que per a excitació dels seus maulets podien anar més enllà i dir-li nazi a un alemany.

La seva esperada ignorància ha donat els seus fruits i avui a la UE els radicals quedaran retratats com el que són: radicals i ignorants. Queda clar que el director d’Air Berlin no és del PP ni està contra Catalunya. Amb aquest afer, simplement s’ha demostrat que és molt diferent malgastar milions d’euros en campanyes inútils a càrrec del contribuent que ficar-se en les polítiques comercials d’una empresa privada internacional, que té dret a manifestar-se en l’idioma que els seus clients considerin oportú. Els nacionalistes podran negar a Eduardo Mendoza el dret a representar a Catalunya en la Fira de Frankfurt per escriure en castellà, però difícilment puguin donar directives a un executiu alemany. Air Berlin s’ha convertit en pionera en revelar-se contra l’adoctrinament del nacionalisme i tan de bo que faci escola.
I per altra banda, en aquests temps mediàtics on per a alguns l’honor és quelcom que pot vulnerar-se de franc, els que ens congratulem en veure com Federico Jiménez Losantos va deixar de ser intocable després de les barbaritats que va dir de Ruiz-Gallardón, avui esperem que Joan Puig sigui sancionat tal com marquen les lleis per haver insultat gratuïtament, dient-li nazi, Joachim Hunold.

Diu el saber popular que el nacionalisme es guareix viatjant. Una bona forma és fer-lo amb Air Berlin.

Dijous passat, després de molts intents de censura, es va estrenar a internet la provocadora pel.lícula Fitna. Emès per vegada primera gairebé clandestinament, el curtmetratge del diputat holandès Geert Wilders pretén demostrar que la relació entre l’Alcorà i la violència és inherent al propi text, sense l’existència de l’Islam moderat, i alerta mitjançant la projecció demogràfica, utilitzant la mateixa Holanda com a mostra sobre la possibilitat que en un futur proper els musulmans tinguin prou poder polític per afeblir les estructures sociològiques de l’Europa judeocristiana, creant canvis inquietants en la seva forma de vida.

La pel.lícula, clarament polèmica i feta per a l’escàndol tant per la cruesa de les seves imatges com pel seu missatge pla i sense eufemismes, en part populista, pot veure’s a YouTube i a centenars de blocs, després que Live-Leak, l’empresa britànica que va acceptar allotjar-la a la xarxa després de la negativa a televisar-la de totes les cadenes holandeses, va decidir suspendre la seva emissió després que alguns dels seus empleats fossin amenaçats de mort.

No mereix major anàlisi el curt en si, on després de les pàgines d’un Alcorà es veuen escenes dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres, d’una nena de tres anys que declara per a la televisió saudita que els jueus són porcs i micos, de la decapitació de Ken Bigley el 2004 i de clams a la guerra santa d’imams i del president de l’Iran. El que sí que exigeix un profund debat és fins a quin punt Occident decidirà, amb aquest precedent, limitar la llibertat d’expressió. No va sorprendre veure com la por als atemptats i la poca confiança en la força de les lleis i en l’eficàcia dels mecanismes de seguretat van fer amuntegar-se, tant en el si de la UE com als despatxos de l’ONU, a les seves primeres figures per demanar disculpes anticipades als musulmans, per si s’havien sentit ofesos, a manca d’hores per emetre el documental.

I em pregunto des del meu laïcisme militant: ¿per ventura algú de les Nacions Unides va demanar perdó als catòlics per l’estrena de L’última temptació de Crist o de Je vous salue, Marie o per l’emissió a l’MTV alemanya de Popetown, el dibuix animat produït per la BBC protagonitzat per un Papa boig i un cardenal corrupte? ¿Per ventura algú del Consell d’Europa va demanar perdó als jueus per l’estrena de La passió, de Mel Gibson? No, ningú no es va disculpar i tampoc hagués correspost: la llibertat d’opinió no pot estar supeditada a qüestions religioses, quelcom que Occident semblava haver superat fa sis segles.

Però rere els polítics molts ciutadans europeus mostren avui una paràlisi creixent apuntalada per un discurs, pretesament progressista i políticament correcte, que no només dóna als violents un rol d’interlocutors vàlids sinó que, fins i tot, considera que Occident ha de penedir-se i assumir-se culpable d’altres “suposades ofenses” que van des de les Croades fins a la guerra d’Iraq, arribant a l’extrem de responsabilitzar a qui són amenaçats de mort de provocar les seves pròpies amenaces, com ara a la diputada somaliholandesa Ayaan Hirsi Alí, a l’escriptor hindú Salman Rushdie o al dibuixant danès Kurt Westergaard, entre d’altres.

L’argument és sempre el mateix: si alguna cosa molesta als islamistes arribarà la violència, una violència que fins i tot està justificada, com reacció al nostre etnocentrisme. Aquest efecte acaba filtrant-se cap a la base de la societat i així, en lloc de sortir al carrer i reaccionar, els veïns d’Hirsi Alí van pressionar perquè marxés de l’edifici on residia, així com l’amo de l’hotel on vivia un dels dibuixants de les caricatures del periòdic Jyllands-Posten.

Escrivia Oriana Fallaci que qui en la guerra deia no tenir por era un imbècil o un cretí, i al dia d’avui el perill que Occident renunciï a les seves llibertats per por al terrorisme és real, un escenari que només agreujarà el xoc de civilitzacions que avui ja pocs poden negar.

Tot i que, per motius obvis, no tindrem encara un vaixell ple de whisky que arribi a les nostres muntanyes com fa el Nightology a les costes de Barcelona o València, podem confiar que les decisions preses la setmana passada pel Ministeri d’Economia i la Policia canviaran, ben portades, una part important d’Andorra: la nit. La posada en funcionament de la prova pilot del Bus Nocturn i la implementació de la campanya de controls preventius d’alcoholèmia a tota la xarxa viària del Principat seran, sense cap mena de dubte, eixos del desenvolupament i de la millora de l’activitat de l’oci nocturn, un sector que els darrers anys creixia a marxes forçades, una situació paradoxal en un país com el nostre, que es ven a l’exterior com un atractiu turístic, ja que no hi ha una ciutat turística que pugui créixer sense una oferta d’oci adequada i Andorra, més enllà del natural atractiu d’esquí, fins ara era considerada a tot arreu seriosa, culta i, m’atreviria a dir, avorrida… llevat dels pubs filoanglesos que hi ha Soldeu amunt i que tantes portades als periòdics van aconseguir en el seu moment.
Referent als control d’alcoholèmia, tal com ja van manifestar des de la majoria dels sectors involucrats, caldrà, a més a més de les campanyes d’informació respectives, fer una forta pedagogia en la formació de nens i adolescents a les escoles mitjançant l’educació viària, però la problemàtica de l’oci nocturn es presenta ara i serà prioritari un paper protagonista, clar i determinant del Servei de Policia, que haurà d’aplicar les sancions exemplars que calguin, sigui a qui sigui, sense abaixar la guàrdia: potser ens sorprendrà, però sabem per la taula debat organitzada aquest any a l’Associació de la Premsa de Madrid que a Espanya que és habitual que la gent avisi per SMS de la ubicació dels controls o que per internet es trobin mil i una trampes (la majoria, falses) per intentar enganyar l’alcoholímetre. Hem d’acceptar-ho: la cultura de l’alcohol està fermament establerta al nostre país, la Policia té mala premsa a tot arreu i no se la veu com a part de la solució (o de la prevenció) i la tasca més dura que tindrà l’Administració serà deslligar el concepte de consum responsable amb alcohol del de la conducció, ja que portat a l’extrem pel nombre de víctimes de cada cap de setmana s’haurà de fer entendre que l’única taxa d’alcohol segura per conduir és 0%.
I, quant al Bus Nocturn, ja hi ha veus que, amb la boca petita, comencen a qüestionar com es finançarà aquest servei; ja hi haurà temps per discutir-ho, però no crec que hi hagi ningú que pugui posar en dubte la importància capital del projecte.
Els restaurants i els locals d’oci nocturn també hauran de participar-hi activament i creativament: mirant els veïns, en alguns bons restaurants de La Rioja se sol reembotellar al buit l’ampolla perquè els comensals se l’acabin a casa i en algunes discos de Madrid es convida a la segona copa a qui demostri que arriba al lloc en transport públic. Moltes coses queden per fer i moltes són, a més a més, oportunitats clares de negoci.
Fins i tot el més ximple sap que a la disco serà més fàcil lligar amb una ampolla de bon cava a la glaçonera mentre es juga amb les claus del Cayenne, que no pas amb la targeta vermella del bus, però a les dues bandes ens hi estem jugant molt: la vida de turistes i habitants d’Andorra i el desenvolupament d’una indústria que podrà en poques temporades sumar més valor afegit a l’oferta turística d’aquest país.
I tant de bo que, quan les eleccions ja hagin passat i la Llei d’inversions estrangeres deixi de ser una arma contra el Govern, l’obertura econòmica –que es farà de totes maneres– ens doni l’oportunitat de gaudir, també, d’un oci de veritable nivell internacional. I potser aleshores, en una Andorra més competitiva, fins i tot arribarà un vaixell ple de whisky a les nostres muntanyes.

Ha tornat a passar: la miopia ideològica demostra, un cop més, que no té fronteres. El local de la cafeteria Starbucks a la Ciutat Prohibida de Pequín ha tancat després de mesos de protestes dels grups defensors de la cultura xinesa, liderats per Rui Chenggang, un popular presentador de la televisió local, protesta a la qual –fins i tot– es va afegir un parlamentari xinès (Jiang Hongbin), que va demanar la clausura argumentant que la cafeteria americana, de només 19 metres quadrats, “desafiava la cultura xinesa, en la qual tradicionalment es bevia te”. Segons l’agència estatal de notícies Xinhua, la direcció del conjunt històric va clausurar divendres passat el local i al seu lloc se n’instal.larà aviat un altre que oferirà “més varietat de begudes i menjar imperial”. Starbucks va descartar participar en aquest projecte.
Aquesta cafeteria va obrir l’any 2000 per invitació dels administradors del palau, que necessitaven recaptar diners per mantenir el complex de 72 hectàrees, l’atracció turística més visitada de la Xina, amb uns set milions de visitants anuals.
En el món en què vivim el debat sobre l’evolució de les marques globals es barreja sovint amb el discurs antiglobalització i arriba a un punt carregat d’esnobisme que no deixa veure el fons de les coses. Llegint alguns comentaris de lectors en periòdics catalans sobre el tancament de la cafeteria, me’ls imagino amb el seus kits antiglobalització comprats a les rebaixes (incloent-hi rastes, repulsió al sabó i còctel Molotov d’atrezzo): extrapolen la notícia al fet que a la Rambla de Barcelona no tan sols hi ha un Starbucks, sinó que també hi ha McDonald’s, Burger Kings i altres símbols del “neoliberalisme salvatge”, que rebaixen l’”autenticitat” de la ciutat, sense considerar que cadascun d’aquests locals no tan sols són projectes engegats per empresaris tan espanyols com ells, sinó que, a més a més, són generadors de feina i riquesa. Són aquells que no tan sols consideren que s’hauria de prohibir o controlar tot el que sigui americà, sinó que l’Estat, a més a més, hauria de subvencionar locals més autèntics, com ara algun de pa amb tomàquet delivery o d’escudella express i obligar els turistes que hi vagin (i, tal com volia el conseller Huguet, d’ERC, prohibir la venda de toros i nines flamenques en ser espanyolistes i anticatalanistes). Seria sa recordar als qui justifiquen el tancament de la cafeteria per “no autèntica” que amb el mateix criteri de puresa cultural s’hauria de prohibir la venda de qualsevol record a la Sagrada Família: difícilment Gaudí hauria consentit que es venguessin, només travessant la porta de l’edifici, clauers de plàstic mal acabats de la façana (fets a la Xina) o postals que diuen I love Spain sobre una foto de la catedral.
Vaig tenir l’oportunitat de visitar fa uns quants anys Antigua Guatemala, també patrimoni mundial de la Unesco, com la Ciutat Prohibida, on hi ha un Burger King que respecta al cent per cent els estrictes requeriments de criteri arquitectònic de tota la ciutat; de fet, l’hamburgueseria està situada dins d’una casa colonial i el logo exterior està fet de bronze sense pintar- i no passa res: qui vol una hamburguesa té el Burger King i qui vol un plat tradicional guatemalenc té un munt de locals per prendre-se’l, i ningú no se sent ni envaït ni insultat.
El tema, encara que es disfressi de fet cultural, és econòmic: estem presenciant les primeres resistències de la futura gran potència mundial al capitalisme occidental; un article d’opinió publicat aquest dissabte al diari Beijing Morning Post, citat per El Mundo, qüestiona la tradicional cultura xinesa de la tolerància davant del problema que ha plantejat aquest assumpte: “¿Per què alguns xinesos són tan hostils envers les companyies foranes que accedeixen a llocs històrics com la Ciutat Prohibida, però se senten tan orgullosos quan un empresari xinès compra un aeroport alemany? “, es pregunta el periòdic en referència a Pang Yuliang, que va comprar l’aeroport alemany de Parchim al maig.
Tot plegat, mirant-ho en perspectiva, al cap i a la fi no passa de ser una anècdota: Starbucks té més de 400 cafeteries a la Xina continental i 13.500 a tot el món, i el poder demogràfic dels 1.500 milions d’habitants xinesos ens determinarà, als occidentals, coses molt més importants que la marca del cafè.

“Són occidentals?”, va preguntar als parroquians abans de pujar al 4×4 i empotrar-lo, carregat d’explosius, contra el contingent d’espanyols que visitaven el temple de Saba.
Un cop més el turisme va ser víctima de la barbàrie i un cop més se senten els discursos bonistes de sempre (”és menys perillós anar de vacances a un país àrab que a Londres o a Madrid”, diuen), alhora que EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va publicar dijous passat que el principal manual militar d’Al-Qaida considera prioritari assassinar turistes occidentals, sobretot als països on hi hagi cèl.lules petites amb pocs mitjans com el Marroc, Egipte o… el Iemen.
Em pregunto, tal com es deia al bloc d’en Martin Varsavsky, quin sentit té anar de turista a un país que té el 60% d’analfabets i 60 milions d’armes per 20 milions d’habitants, que és el bressol d’Ussama Bin Laden, on la renda anual per càpita és igual a la de 15 dies de l’espanyol mitjà i on una part important de la població viu drogada consumint qat.
Independentment que hi hagi hagut precedents (l’any 1998 quatre occidentals van morir també al Iemen en intentar rescatar-los d’un segrest), ¿no és massa arribar a contractar excursions on s’hagi d’anar amb escorta militar, armada fins a les dents? ¿No devem haver perdut el focus que això és una guerra de debò, encara que no convencional i sense uniformes, i que ja n’hi ha prou de veure-la a través de la televisió?
Sorprèn veure gent que continua perdent temps debatent si els objectius eren espanyols infidels o estrangers infidels: la qüestió no crec que sigui aquesta sinó la barreja de pobresa, Alcorà i nacionalisme, que fan el còctel Molotov del terrorisme amb l’odi a Occident com a raó de ser, i que avui presentem com mai abans punts febles al turisme i als transports.
Les reaccions: el Departament de Seguretat Interior americà té previst instal.lar sistemes antimíssils en tots els avions comercials amb un cost que superarà els 800.000 euros per avió, mentre que el seu sistema de policies de l’aire ja supera els 750 milions d’euros, i el Govern britànic va declarar que els pròxims anys la cancel.lació de vols serà habitual i que els passatgers s’hauran d’acostumar a l’increment dels controls de seguretat. Però res d’això no podrà assegurar-nos del tot.
Cadascú juga el seu joc: mentre aquests països intenten atreure turistes (i divises), els radicals els ataquen i els atacaran, perquè saben que allà el turisme és una de les úniques formes d’acostar recursos econòmics a masses gegants de gent empobrida, ignorant i narcotitzada per la religió sota règims que, en molts casos, són d’una dubtosa legitimitat i, així, amb poblacions més empobrides i temoroses encara, cauran aquells governs que no apliquin la xaria “com Al.là mana”.
Al cap i a la fi, tot el problema es resumeix en un de socioeconòmic: segons un informe del think tank espanyol Real Instituto Elcano, la caiguda d’ingressos turístics a Egipte el 1998, després de la massacre de 58 turistes a Luxor un any abans, va ser d’uns mil milions d’euros; i al Iemen, entre el 2000 i el 2005, van ingressar prop de 60 milions d’euros anuals vinculats al turisme, que van afectar 500.000 famílies, i que va representar el 0,9% del PIB l’any 2000, segons l’informe Turisme i atenuació de la pobresa de l’OIT.
És clar que ja no es pot fer turisme en qualsevol lloc. Pot ser que el llistat publicat de països a evitar hagi estat exagerat, però això està passant i no és pas una pel.lícula. A títol personal, com el 81% de les persones que van votar a l’enquesta d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, en aquesta conjuntura no solament he canviat el destí de les meves vacances sinó que, a més a més, no trobo lògic visitar un país on hi hagi una mínima possibilitat de ser atacat per religió. Oriana Falacci escrivia a La ràbia i l’orgull que “qui en la guerra diu que no té por és un imbècil, un mentider”, i els que no esperem un paradís enlloc tenim dret a tenir por o, almenys, a ser prudents; pensar que no serem atacats perquè el nostre passaport no és d’un país bel.ligerant és suïcida.
Tot i així, la situació es presenta molt més complexa ja que encara que el nostre turisme es limiti a Miami Platja, ja ni així estaríem segurs, sobretot amb l’estat de bonisme imperant: aquests xicots, veient-nos debilitats i dividits, no dubtarien a enviar-nos la jihad delivery, com si fos una pizza a domicili. Despres de tot, Miami Platja és també Al-Andalus.