Un cadàver, nosaltres i el circ dels mitjans

El poble demanava carronya i la caixa tonta no podia defraudar. L’assassinat de la menor Marta del Castillo i l’obscena exposició del cas als mitjans, burlant totes les lleis de protecció al menor i del bon gust, ens despulla una altra vegada com a societat i ens torna a recordar la nostra cara menys amable. Que vostè, senyor lector, no és d’aquells als quals els interessen aquestes coses? Sabrà disculpar-me, però no el crec; és la revista que vostè llegeix setmana sí, setmana també, la qual destaca en paper couché i a quatre pàgines més portada que haurien tret el cadàver de la nena assegut en una cadira de rodes de la mare de l’assassí, morta temps enrere. Que vostè, senyora lectora, només veu a la televisió programació seriosa? Permeti’m dubtar. Són els mateixos telediaris que vostè sintonitza diàriament els quals disparen els audímetres d’audiència informant sobre el Oscar de la Penélope i, amb idèntic gest en el seu presentador després de dos minuts de publicitat, sobre els detalls del cas Marta en la pròpia veu d’algun menor que, per la seva edat, segurament mai s’ha afaitat encara (tot i què també podrà esperar al programa d’Ana Rosa, on veurà fins i tot a l’actual xicota de l’assassí, de 14 anys, venent la seva primera exclusiva de la mà de la seva mare, o viceversa.).

Benvinguts una vegada més, al circ de la mort. Ho estimem, ho desitgem. És impossible resistir-se a l’encant dels mass media, els únics que són capaços d’oferir-nos a l’hora del sopar la promiscuïtat extrema del detall, tal com deia Baudrillard quan els comparava amb la pornografia. Al capdavall, ¿oi que té molt de pornografia la recerca que es fa en els mitjans massius d’allò que diem no voler veure ni saber? ¿I oi que els devorem (de reüll) com més explícits són en els seus detalls, com a la pornografia? I oi que els consumim com si fos pornografia quan escoltem alguna cosa tan terriblement privat com ara els comiats dels que van morir atrapats a les Torres Bessones l’11-S o quan vam participar d’aquella patètica recerca del tresor global rere Madeleine McCain, joc finalment inconclús on els focus, a desgana, van haver d’apagar-se?

Tornant al cas Marta en si, Emilio Calatayud es pregunta en el seu bloc sobre què estem fent amb els nostres menors, cap a on anem, quina educació els estem donant i en què estem fallant. No descobriré Amèrica amb la meva resposta: avui dia s’han subvertit els valors i, sota la sacrosanta i repetida com un mantra tolerància, es van redefinir paraules com ara disciplina en repressió, pare en col.lega i calbot en maltractament, i és llavors quan l’acudit surrealista de Mafalda de fa 40 anys on explicava que un pare, davant una baixa qualificació del seu fill, no castigava el fill, sinó que anava a escola a castigar el mestre s’ha transformat avui en una sinistra ganyota de la nostra quotidianitat.

I al final del camí trobem famílies desestructurades i menors sense cultura ni formació, anàrquicament adoctrinats, sense il.lusions, amb la rebel.lia que els convertiria en adults narcotitzada a força de mòbils i Play Stations i uns mass media tan dolents o bons com ho van ser tota la vida, sense cap tipus de contenció, un marc ideal per a la gentada de totes les edats i estrats socials que s’amuntega aquests dies a les ribes del Guadalquivir buscant el cadàver de Marta del Castillo, com si es tractés d’un reality show, que, amb la seva absurda absència, destaca moltes de les nostres misèries col.lectives.

Amb o sense llengua

Exagera Federico Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Catalunya, Galícia i Euskadi. Així és la política i el “menteix, menteix, que alguna cosa quedarà” sempre està en la caixa d’eines de qualsevol formador d’opinió. El problema del castellà a Catalunya no és social (més ara que ERC va en caiguda lliure) sinó polític i, sobretodo, econòmic. Com ja vaig dir en algun article, l’absurda decisió del tripartit de boicotejar l’ensenyament del castellà, deixant-lo amb una càrrega horària escolar similar a qualsevol assignatura menor, només generarà problemes futurs en part de la força laboral espanyola, paradoxalment en l’educada a Catalunya, quan es trobin sense el mateix nivell de comprensió lectora, redacció i ortografia en castellà de la resta del país. No cal ser expert en educació per saber que qui “l’aprenguin en l’esbarjo”, argument dels nacionalistes, com a molt parlaran com el Neng.

Les llengües són dinàmiques. Diu David Boaz en Liberalismo, una aproximación (Ed. Gota a Gota, 2007) que ningú va ensenyar els anglesos a parlar en anglès, i amb aquesta màxima el vicepresident del Cato Institute, involuntària i dramàticament, deixa al descobert les contradiccions dels carísims i inútils programes de normalització lingüística del català que només deixen a les clares el declivi natural del seu ús, de vegades de manera ridícula com quan la subvencionada Plataforma per la Llengua va suggerir que a qui no entengués el català se li havia de parlar per senyals abans que en espanyol. Aquest declivi, un fet sentimentalment dramàtic per a molts, és més fàcil d’assumir si pensem que va haver una vegada que fins i tot el llatí també va entrar en aquest procés, i que no hi ha res que pugui frenar l’avanç de l’espanyol, el mandarín, el rus i l’anglès. De les més de sis mil llengües que en l’actualitat es parlen al món, la meitat està en risc de desaparèixer en aquest segle a un ritme de fins a dos per setmana, d’acord amb estudis recents de la UNESCO. Afectarà això a la vida quotidiana de cadascú dels membres d’aquestes comunitats en el seu conjunt? Aposto que no. Les llengües -com els pobles- es mestizen lentament al llarg del temps i acaba predominant la més forta, pel que res es pot fer per una llengua sinó seduir al potencial parlant i no intentar alarmar. Mentre no se sedueixi a la població per a l’ús quotidià d’una llengua minoritària i se la hi intenti forçar, aquesta quedarà enquistada com a molt com a llengua del poder o, pitjor encara, de l’administració, una trista destinació final per a qualsevol idioma.

Però qui creiem que és un abús en tota regla que la Generalitat malgasti milions d’euros en seleccions esportives, que multi o adverteixi a qui no retoli en català o que segueixi donant suport a la deficitària i propagandística Corporació de Mitjans Audiovisuals ens trobem, sense més opcions, enfront del Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, el qual a pesar d’haver estat signat per intel·lectuals de la talla de Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espasa i Fernando Savater segurament serà utilitzat com arma llencívola per sectors reaccionaris, realment anti-catalans i no simplement crítics amb el catalanisme excloent, avui en el govern autonòmic.

Com deia abans, exagera Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Espanya, servint per a refutació les declaracions de Pere Gimferrer, membre de la RAE i crític amb el Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, qui diu avui en La Vanguardia que “la llengua catalana també és part del patrimoni espanyol”. Però flaco favor se li està fent a les llengües regionals no entenent el context mundial, quedant cada dia més clar que més enllà del teatre romàntic de la reivindicació queden, en temps present, moltes plataformes subvencionades, negocis captius i interessos polítics per protegir. Com sempre, a càrrec del contribuent.

De quina banda estan els nazis?

Els fets: la directora general de Política Lingüística de les Balears, Margalida Tous, envia una carta instant Air Berlin a utilitzar també el català en les comunicacions amb els seus clients. Joachim Hunold, director general de l’aerolínia, ja fart de ximpleries lingüístiques, va editorialitzar a la revista de bord que “la partició d’Espanya en nacionalismes regionals és una tornada als miniestats medievals” i que li semblava molt bé “que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s’organitzin programes culturals, però que una aerolínia internacional no pot parlar en una llengua regional”.

L’article es va publicar acompanyat d’una vinyeta en què es veu a un alemany que diu “si aquests catalans vinguessin a Baviera, haurien de parlar bavarès”. L’endemà passat, l’exdiputat d’ERC Joan Puig, famós per haver organitzat el 2005 un atac a la propietat de Pedro J. Ramírez a Mallorca i un ridícul encadenament de cinc militants a la seu de la COPE a Madrid, publica al seu bloc una crida a un boicot a Air Berlin, dient-los nazis, amb un fotomuntatge en què el seu logotip apareix amb una esvàstica. La reacció de l’aerolínia no es fa esperar (és molt greu acusar de nazi algú a Alemanya) i anuncia que iniciarà accions legals contra Joan Puig davant de la Unió Europea. Plataforma per la Llengua, associació subvencionada per la Generalitat, es va manifestar indignada i va publicar en el seu web alternatives per fer els vols a les destinacions d’Air Berlin per altres mitjans, oblidant o desconeixent que el client tipus de l’aerolínia és principalment centreeuropeu i que té vols directes des de Palma a 69 destinacions en els cinc continents, dels quals només un –Barcelona– està a Catalunya, sent aquesta iniciativa tan absurda com l’altra que duen a terme en aquests moments, en què recomanen comunicar-se amb gestos, a l’estil Marcel Marceau, abans que passar-se al castellà quan un estranger no parli català.
El Govern balear, acostumat, segurament, com el seu homòleg de Catalunya, que les empreses temin que les seves associacions satèl.lit les amenacin amb boicots, no esperava trobar-se amb una empresa que no acceptés el xantatge i que utilitzés la millor vacuna contra aquest tipus d’excés de l’Administració: el mercat. Els republicans, acostumats que amb Zapatero poden fer el que els rota i que els aplaudeixin totes les gràcies, van creure que per a excitació dels seus maulets podien anar més enllà i dir-li nazi a un alemany.

La seva esperada ignorància ha donat els seus fruits i avui a la UE els radicals quedaran retratats com el que són: radicals i ignorants. Queda clar que el director d’Air Berlin no és del PP ni està contra Catalunya. Amb aquest afer, simplement s’ha demostrat que és molt diferent malgastar milions d’euros en campanyes inútils a càrrec del contribuent que ficar-se en les polítiques comercials d’una empresa privada internacional, que té dret a manifestar-se en l’idioma que els seus clients considerin oportú. Els nacionalistes podran negar a Eduardo Mendoza el dret a representar a Catalunya en la Fira de Frankfurt per escriure en castellà, però difícilment puguin donar directives a un executiu alemany. Air Berlin s’ha convertit en pionera en revelar-se contra l’adoctrinament del nacionalisme i tan de bo que faci escola.
I per altra banda, en aquests temps mediàtics on per a alguns l’honor és quelcom que pot vulnerar-se de franc, els que ens congratulem en veure com Federico Jiménez Losantos va deixar de ser intocable després de les barbaritats que va dir de Ruiz-Gallardón, avui esperem que Joan Puig sigui sancionat tal com marquen les lleis per haver insultat gratuïtament, dient-li nazi, Joachim Hunold.

Diu el saber popular que el nacionalisme es guareix viatjant. Una bona forma és fer-lo amb Air Berlin.

Fitna, entre la por i la llibertat d’opinió

Dijous passat, després de molts intents de censura, es va estrenar a internet la provocadora pel.lícula Fitna. Emès per vegada primera gairebé clandestinament, el curtmetratge del diputat holandès Geert Wilders pretén demostrar que la relació entre l’Alcorà i la violència és inherent al propi text, sense l’existència de l’Islam moderat, i alerta mitjançant la projecció demogràfica, utilitzant la mateixa Holanda com a mostra sobre la possibilitat que en un futur proper els musulmans tinguin prou poder polític per afeblir les estructures sociològiques de l’Europa judeocristiana, creant canvis inquietants en la seva forma de vida.

La pel.lícula, clarament polèmica i feta per a l’escàndol tant per la cruesa de les seves imatges com pel seu missatge pla i sense eufemismes, en part populista, pot veure’s a YouTube i a centenars de blocs, després que Live-Leak, l’empresa britànica que va acceptar allotjar-la a la xarxa després de la negativa a televisar-la de totes les cadenes holandeses, va decidir suspendre la seva emissió després que alguns dels seus empleats fossin amenaçats de mort.

No mereix major anàlisi el curt en si, on després de les pàgines d’un Alcorà es veuen escenes dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres, d’una nena de tres anys que declara per a la televisió saudita que els jueus són porcs i micos, de la decapitació de Ken Bigley el 2004 i de clams a la guerra santa d’imams i del president de l’Iran. El que sí que exigeix un profund debat és fins a quin punt Occident decidirà, amb aquest precedent, limitar la llibertat d’expressió. No va sorprendre veure com la por als atemptats i la poca confiança en la força de les lleis i en l’eficàcia dels mecanismes de seguretat van fer amuntegar-se, tant en el si de la UE com als despatxos de l’ONU, a les seves primeres figures per demanar disculpes anticipades als musulmans, per si s’havien sentit ofesos, a manca d’hores per emetre el documental.

I em pregunto des del meu laïcisme militant: ¿per ventura algú de les Nacions Unides va demanar perdó als catòlics per l’estrena de L’última temptació de Crist o de Je vous salue, Marie o per l’emissió a l’MTV alemanya de Popetown, el dibuix animat produït per la BBC protagonitzat per un Papa boig i un cardenal corrupte? ¿Per ventura algú del Consell d’Europa va demanar perdó als jueus per l’estrena de La passió, de Mel Gibson? No, ningú no es va disculpar i tampoc hagués correspost: la llibertat d’opinió no pot estar supeditada a qüestions religioses, quelcom que Occident semblava haver superat fa sis segles.

Però rere els polítics molts ciutadans europeus mostren avui una paràlisi creixent apuntalada per un discurs, pretesament progressista i políticament correcte, que no només dóna als violents un rol d’interlocutors vàlids sinó que, fins i tot, considera que Occident ha de penedir-se i assumir-se culpable d’altres “suposades ofenses” que van des de les Croades fins a la guerra d’Iraq, arribant a l’extrem de responsabilitzar a qui són amenaçats de mort de provocar les seves pròpies amenaces, com ara a la diputada somaliholandesa Ayaan Hirsi Alí, a l’escriptor hindú Salman Rushdie o al dibuixant danès Kurt Westergaard, entre d’altres.

L’argument és sempre el mateix: si alguna cosa molesta als islamistes arribarà la violència, una violència que fins i tot està justificada, com reacció al nostre etnocentrisme. Aquest efecte acaba filtrant-se cap a la base de la societat i així, en lloc de sortir al carrer i reaccionar, els veïns d’Hirsi Alí van pressionar perquè marxés de l’edifici on residia, així com l’amo de l’hotel on vivia un dels dibuixants de les caricatures del periòdic Jyllands-Posten.

Escrivia Oriana Fallaci que qui en la guerra deia no tenir por era un imbècil o un cretí, i al dia d’avui el perill que Occident renunciï a les seves llibertats per por al terrorisme és real, un escenari que només agreujarà el xoc de civilitzacions que avui ja pocs poden negar.

Nightology

Tot i que, per motius obvis, no tindrem encara un vaixell ple de whisky que arribi a les nostres muntanyes com fa el Nightology a les costes de Barcelona o València, podem confiar que les decisions preses la setmana passada pel Ministeri d’Economia i la Policia canviaran, ben portades, una part important d’Andorra: la nit. La posada en funcionament de la prova pilot del Bus Nocturn i la implementació de la campanya de controls preventius d’alcoholèmia a tota la xarxa viària del Principat seran, sense cap mena de dubte, eixos del desenvolupament i de la millora de l’activitat de l’oci nocturn, un sector que els darrers anys creixia a marxes forçades, una situació paradoxal en un país com el nostre, que es ven a l’exterior com un atractiu turístic, ja que no hi ha una ciutat turística que pugui créixer sense una oferta d’oci adequada i Andorra, més enllà del natural atractiu d’esquí, fins ara era considerada a tot arreu seriosa, culta i, m’atreviria a dir, avorrida… llevat dels pubs filoanglesos que hi ha Soldeu amunt i que tantes portades als periòdics van aconseguir en el seu moment.
Referent als control d’alcoholèmia, tal com ja van manifestar des de la majoria dels sectors involucrats, caldrà, a més a més de les campanyes d’informació respectives, fer una forta pedagogia en la formació de nens i adolescents a les escoles mitjançant l’educació viària, però la problemàtica de l’oci nocturn es presenta ara i serà prioritari un paper protagonista, clar i determinant del Servei de Policia, que haurà d’aplicar les sancions exemplars que calguin, sigui a qui sigui, sense abaixar la guàrdia: potser ens sorprendrà, però sabem per la taula debat organitzada aquest any a l’Associació de la Premsa de Madrid que a Espanya que és habitual que la gent avisi per SMS de la ubicació dels controls o que per internet es trobin mil i una trampes (la majoria, falses) per intentar enganyar l’alcoholímetre. Hem d’acceptar-ho: la cultura de l’alcohol està fermament establerta al nostre país, la Policia té mala premsa a tot arreu i no se la veu com a part de la solució (o de la prevenció) i la tasca més dura que tindrà l’Administració serà deslligar el concepte de consum responsable amb alcohol del de la conducció, ja que portat a l’extrem pel nombre de víctimes de cada cap de setmana s’haurà de fer entendre que l’única taxa d’alcohol segura per conduir és 0%.
I, quant al Bus Nocturn, ja hi ha veus que, amb la boca petita, comencen a qüestionar com es finançarà aquest servei; ja hi haurà temps per discutir-ho, però no crec que hi hagi ningú que pugui posar en dubte la importància capital del projecte.
Els restaurants i els locals d’oci nocturn també hauran de participar-hi activament i creativament: mirant els veïns, en alguns bons restaurants de La Rioja se sol reembotellar al buit l’ampolla perquè els comensals se l’acabin a casa i en algunes discos de Madrid es convida a la segona copa a qui demostri que arriba al lloc en transport públic. Moltes coses queden per fer i moltes són, a més a més, oportunitats clares de negoci.
Fins i tot el més ximple sap que a la disco serà més fàcil lligar amb una ampolla de bon cava a la glaçonera mentre es juga amb les claus del Cayenne, que no pas amb la targeta vermella del bus, però a les dues bandes ens hi estem jugant molt: la vida de turistes i habitants d’Andorra i el desenvolupament d’una indústria que podrà en poques temporades sumar més valor afegit a l’oferta turística d’aquest país.
I tant de bo que, quan les eleccions ja hagin passat i la Llei d’inversions estrangeres deixi de ser una arma contra el Govern, l’obertura econòmica –que es farà de totes maneres– ens doni l’oportunitat de gaudir, també, d’un oci de veritable nivell internacional. I potser aleshores, en una Andorra més competitiva, fins i tot arribarà un vaixell ple de whisky a les nostres muntanyes.