Fernando Blanco publicat

Els fets: la directora general de Política Lingüística de les Balears, Margalida Tous, envia una carta instant Air Berlin a utilitzar també el català en les comunicacions amb els seus clients. Joachim Hunold, director general de l’aerolínia, ja fart de ximpleries lingüístiques, va editorialitzar a la revista de bord que “la partició d’Espanya en nacionalismes regionals és una tornada als miniestats medievals” i que li semblava molt bé “que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s’organitzin programes culturals, però que una aerolínia internacional no pot parlar en una llengua regional”.

L’article es va publicar acompanyat d’una vinyeta en què es veu a un alemany que diu “si aquests catalans vinguessin a Baviera, haurien de parlar bavarès”. L’endemà passat, l’exdiputat d’ERC Joan Puig, famós per haver organitzat el 2005 un atac a la propietat de Pedro J. Ramírez a Mallorca i un ridícul encadenament de cinc militants a la seu de la COPE a Madrid, publica al seu bloc una crida a un boicot a Air Berlin, dient-los nazis, amb un fotomuntatge en què el seu logotip apareix amb una esvàstica. La reacció de l’aerolínia no es fa esperar (és molt greu acusar de nazi algú a Alemanya) i anuncia que iniciarà accions legals contra Joan Puig davant de la Unió Europea. Plataforma per la Llengua, associació subvencionada per la Generalitat, es va manifestar indignada i va publicar en el seu web alternatives per fer els vols a les destinacions d’Air Berlin per altres mitjans, oblidant o desconeixent que el client tipus de l’aerolínia és principalment centreeuropeu i que té vols directes des de Palma a 69 destinacions en els cinc continents, dels quals només un –Barcelona– està a Catalunya, sent aquesta iniciativa tan absurda com l’altra que duen a terme en aquests moments, en què recomanen comunicar-se amb gestos, a l’estil Marcel Marceau, abans que passar-se al castellà quan un estranger no parli català.
El Govern balear, acostumat, segurament, com el seu homòleg de Catalunya, que les empreses temin que les seves associacions satèl.lit les amenacin amb boicots, no esperava trobar-se amb una empresa que no acceptés el xantatge i que utilitzés la millor vacuna contra aquest tipus d’excés de l’Administració: el mercat. Els republicans, acostumats que amb Zapatero poden fer el que els rota i que els aplaudeixin totes les gràcies, van creure que per a excitació dels seus maulets podien anar més enllà i dir-li nazi a un alemany.

La seva esperada ignorància ha donat els seus fruits i avui a la UE els radicals quedaran retratats com el que són: radicals i ignorants. Queda clar que el director d’Air Berlin no és del PP ni està contra Catalunya. Amb aquest afer, simplement s’ha demostrat que és molt diferent malgastar milions d’euros en campanyes inútils a càrrec del contribuent que ficar-se en les polítiques comercials d’una empresa privada internacional, que té dret a manifestar-se en l’idioma que els seus clients considerin oportú. Els nacionalistes podran negar a Eduardo Mendoza el dret a representar a Catalunya en la Fira de Frankfurt per escriure en castellà, però difícilment puguin donar directives a un executiu alemany. Air Berlin s’ha convertit en pionera en revelar-se contra l’adoctrinament del nacionalisme i tan de bo que faci escola.
I per altra banda, en aquests temps mediàtics on per a alguns l’honor és quelcom que pot vulnerar-se de franc, els que ens congratulem en veure com Federico Jiménez Losantos va deixar de ser intocable després de les barbaritats que va dir de Ruiz-Gallardón, avui esperem que Joan Puig sigui sancionat tal com marquen les lleis per haver insultat gratuïtament, dient-li nazi, Joachim Hunold.

Diu el saber popular que el nacionalisme es guareix viatjant. Una bona forma és fer-lo amb Air Berlin.

Comencen a veure’s en l’horitzó popular les primeres escaramusses de la resistència, i així es van identificant millor els contrincants de tots dos bàndols després de les baixes de Zaplana, Acebes, San Gil, Ortega Lara i, fa escassos dies, Elorriaga.
Mariano Rajoy ja no sembla que està tan sol. En termes territorials, els barons del PP de Galícia, Andalusia, Catalunya, València, Múrcia, Madrid ciutat i probablement el que arribi després de María San Gil a Euskadi s’estan alineant o almenys no estan criticant públicament el maltractat líder.

¿S’està conformant, ara amb més força, el tan anunciat bàndol moderat? O bé aquests mateixos que enroquen avui Rajoy després del congrés el trairan a canvi d’una cadira?
Després de les malmeses convocatòries per SMS a les manifestacions a la seu del PP, patrocinades per periodistes com ara Federico Jiménez Losantos o Pedro J. Ramírez, tinc la sensació que si l’ala dura del PP no volia semblar tan dura de cara a l’opinió pública, és ara “més dura que mai” després d’arrepapar-se rere aquest intent de cop d’estat per aclamació (Telecinco es va encarregar de retransmetre fins al paroxisme durant el cap de setmana un home que cridava que a Rajoy calia fer-lo fora perquè “defensa l’eutanàsia”). Enric Juliana, subdirector de La Vanguardia, va editorialitzar sobre aquestes convocatòries catalogant-les d’error tàctic greu i comparant al sector crític dels populars amb la família Adams, conceptes amb els quals adhereixo plenament mentre suporto estoicament la felicitat que desborda per televisió un pletòric Zapatero, que amb aquest regal mediàtic del PP fins i tot es permet el luxe d’opinar sobre els problemes al carrer Gènova, minimitzant amb això l’exposició pública de la crisi econòmica.
Però per altra banda, i mirant cap al futur, escrivia Gabriel Elorriaga, l’últim que ha baixat del carro del gallec, en el seu polèmic article d’El Mundo, que “el debat en el congrés de València no serà ideològic, sinó estratègic, i en aquests termes és com s’ha d’analitzar”. Però si l’estratègia per arribar al palau de la Moncloa –a l’efecte de seduir el desitjat vot independent, el qual decideix una elecció– passa per moderar algunes posicions, l’ala conservadora haurà de cuidar la tàctica, a risc de quedar fora de joc, sobretot en el cas que del congrés de València surti endavant una iniciativa de primàries.
I ho dic perquè en cas d’haver-hi primàries, dubto que els 800.000 afiliats del PP vulguin veure fora Mariano Rajoy, que considerin Alberto Ruiz Gallardón un esquerrà i Soraya Sáenz de Santamaría una inepta. Però estic convençut que cadascun dels 800.000 van veure a les 200 persones que cridant a les portes del carrer Gènova la van convertir en un bastió resistent.

Avui el PP es juga molt més que la lògica rendició de comptes de la derrota electoral. Quan baixi la marea mediàtica, quan deixin de sentir-se aquests sobreactuats discurs que reivindiquen la puresa ideològica i els valors i principis innegociables i quan acabi finalment la desfilada de velles i noves figures en el que avui és el principal partit de l’oposició, al PP es jugaran el nom i les maneres del que en poc més de tres anys, quan el president Zapatero es quedi sense focs d’artifici ni gabinets feministes davant de la més que segura crisi, tingui moltes oportunitats de convertir-se en el pròxim president de Govern d’Espanya.

En el seu llibre Converses, quan el periodista Jordi Graupera pregunta a Xavier Sala-Martín per què les tasques d’Umbele (l’ONG que dirigeix) es feien mitjançant missioners i no pas a través de cooperants, l’economista li contesta “perquè alguns cooperants se’n van a Àfrica a passar dos mesos com si anessin a Disneylàndia, pugen a l’atracció de la pobresa i van a veure pobres. Després, quan tornen aquí, es posen les rastes i se’n van a Grècia a explicar-ho a tothom. Perquè el seu objectiu no és solucionar el problema, sinó sentir-se bé. Cadascú es distreu com vol, però a aquest cooperant jo no li donaré diners”.

Entre tant soroll d’escalfament global, d’una vicepresidenta escandalitzada per haver-se fet una foto amb un polígam i d’óssos panda als telenotícies de les nou, arriben fins a nosaltres testimonis de veritables drames humans, drames que ja no són notícia i que afecten homes i dones als quals només els queda poc més que les ganes de viure i de gestes veritables d’altres homes i dones que entreguen part de la seva vida per intentar mitigar el dolor aliè i la desesperança des de la primera línia de foc, amb el clar objectiu de solucionar el problema, com ara els membres de Metges sense Fronteres.
El capítol espanyol de Metges sense Fronteres publica aquests dies al seu web (www.msf.es) el dossier Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007, un material que mostra descarnadament com el bombardeig informatiu ens obliga, als que formem l’opinió pública, a passar pàgina quan els drames s’eclipsen els uns als altres, sense donar-nos temps, si més no, de descodificar-los i entendre’ls en tota la seva dimensió.
Somàlia, Zimbabwe, Sri Lanka, la República Democràtica del Congo, Colòmbia… Darrere cinc o sis noms de països molt fàcils de pronunciar, milions d’homes, dones i nens pateixen la immoralitat de la guerra i la incoherència de les devastadores pandèmies de malalties medievals. Tuberculosi, malària, signes inequívocs del tercermundisme més extrem que fan estralls en llocs on ni tan sols hi ha els mínims exigibles de llibertat política ni econòmica. Estremeix llegir en el dossier de MSF com, a més, s’arriben a presentar en aquells indrets hostilitats per part de les anomenades milícies d’alliberament contra les pròpies organitzacions humanitàries, arribant a l’extrem de l’assassinat al juny de 2007 d’un dels seus membres, la francesa de 27 anys Elsa Serfass, a la República Centreafricana.

Però encara hi ha una aresta més inquietant en aquest tipus de conflicte que es manifesta inequívocament en els apartats de Txetxènia –tristament cèlebre per la massacre de Beslán, en què 336 persones van morir a les mans d’un escamot suïcida musulmà– o en el de Myanmar –escenari de la revolució safrà del setembre del 2007–: quan totes les càmeres s’apaguen, quan els mitjans de comunicació marxen, quan el gran públic mira cap a un altre conflicte en una altra banda del Planeta, la seva població queda encara més a mercè del seu trist i fatal destí.

És tot allò que no volem veure: el document de MSF de “Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007 ens grava a foc en la consciència que a poques hores de vol de casa nostra hi viu la desesperança. I que, encara que ja no surtin en titulars, Metges sense Fronteres encara està allà.

Fa uns dies, ens vam llevar amb el cicló Nargis, que havia provocat ja entre 63.000 i 102.000 víctimes mortals, 220.000 persones desaparegudes i gairebé dos milions sense llar. ¿Quants titulars hauran de passar perquè també en passem pàgina?

Aquests dies, a les portes de les Olimpíades de Pequín, som testimonis d’una hipersensibilitat pública de característiques globals, amplificada pels mitjans, sobre el conflicte del Tibet i la repressió de l’exèrcit xinès en aquells indrets. Provi vostè mateix a preguntar en el seu lloc de treball, entre els seus amics o familiars, i segur que trobarà més d’un espontani tibetòleg que, amb els arguments típics de la cua del banc, de l’ascensor o de la fruiteria, exigirà la independència del Tibet, reivindicarà la dimensió política del Dalai Lama i, per descomptat, reclamarà el boicot a la olimpíades del pròxim estiu. ¿Qui està darrere de tot aquest tsunami mediàtic i quines són les raons que motiven aquesta gegantesca operació de propaganda, la qual ha pogut mobilitzar en la mateixa direcció sectors tan dispars com ara els globòfobs ultraesquerrans i el Congrés dels Estats Units?

El boicot a la olimpíada xinesa generada per les imatges de la repressió en el Tibet està carregada d’una hipocresia que hauria d’escandalitzar els seus propis mentors. Cap persona mitjanament informada, i molt menys encara els mandataris que amenacen ara amb no assistir a la cerimònia inaugural, pot al.legar que desconeixia que Xina és una dictadura des que Maó va arribar al poder a cop de comunisme, el 1949, i que allà no es respecten els més bàsics drets humans des d’aquells anys, ara ja més de mig segle enrere. Segons Amnesty Internacional, en la República Popular Xinesa s’executen més de 10.000 persones a l’any i es mantenen més de 250.000 presoners en camps d’internament en programes de reeducació per treball, eufemisme local de treballs forçats. La tortura a la Xina és, de forma extraoficial, part component del seu sistema policial, havent-hi així mateix milers de presos sense assistència lletrada i sense haver comparegut mai davant de cap tribunal. En l’àmbit social, en el gegant asiàtic no existeix la llibertat d’expressió ni la de culte, Internet està censurat i vigilat mentre se segueix portant a terme el control de la natalitat mitjançant la llei eugenèsica de només un fill, la qual ha donat lloc a milers de denúncies de infanticidis de nenes, avortaments forçats i sancions orwelianes a les quals se sotmet a les dones que no vulguin complir-la, com ara multes econòmiques i sessions de rentats de cervell, suspensió del fluid elèctric a les seves llars o acomiadament de les seves ocupacions a elles, als seus marits o als seus pares, tal com denuncia el Population Research Institute.

Però no passarà gens. Al dia d’avui, fins i tot el propi Dalai Lama dóna suport explícitament a la normal celebració dels jocs. Noruega, Jordània, els Estats Units, Alemanya… Dia rere dia, els països es van sumant al xou. Un mercat de mil cinc-cents milions de consumidors amb un PIB que creix anualment a dos dígits sosté qualsevol economia del món, sigui aquesta capitalista o socialista, democràtica o no, raó de pes per sufragar la indulgència internacional. La Xina, el país que avui ho pot comprar i fabricar tot, posseïdora dels dòlars que podrien esfondrar la malferida economia nord-americana i provocar una crisi financera mundial sense precedents, té un poder cinètic que el seu simple malestar incomoda el món.

El Comité Olímpic Internacional no va poder amb la pressió i va cedir-hi des d’un bon principi a l’agost del 2000, quan la Xina no hauria d’haver estat triada sinó exclosa de la selecció de països organitzadors, no només pel conflicte tibetà sinó per la seva condició dictatorial i pel seu permanent atropellament de les llibertats civils, inherent al seu sistema polític. Ara, vuit anys després, la Xina ha perdut la batalla de la imatge però tindrà els seus jocs. Sense res a fer, els polítics que avui es manifesten indignats només podran abaixar el cap mentre als simples ciutadans només ens quedarà dur el nostre boicot personal i les nostres denúncies per tot allò que la Xina va ser i és, o passar-ne olímpicament.

Bé s’observava diumenge passat en aquestes mateixes pàgines que els mitjans afins al PP, alguns dels quals semblen no haver digerit encara la derrota del 9-M, no han perdut temps a carregar des de les seves rotatives contra el president Zapatero, després de la famoses imatges on se’l veu sol i apartat durant un break de la cimera de l’OTAN a Bucarest, mentre la resta dels mandataris xerraven a les seves esquenes. És veritat que un lector desprevingut pot, per moments, no discernir si encara s’està en campanya, atès el to utilitzat pels mitjans quan ja ha passat gairebé un mes de les eleccions generals, però una vegada assumit que en aquesta legislatura a Espanya haurà molt foc creuat com aquest entre Govern i oposició, cal analitzar les circumstàncies en què van ser fetes la foto i el vídeo en les quals el president del Govern espanyol, tal com es veu a YouTube, fins i tot sembla adormir-se abans de fer el gest de posar-se dempeus i tornar a asseure’s, amagant-se dintre de la seva butaca, davant la mirada sorpresa d’Angela Merkel, en amena conversa amb George Bush.

Potser no només, tal com resava el seu eslògan, “solidaridaZ, igualdaZ i sensibilidaZ” s’escriguin amb Z de Zapatero, sinó també Zolitud. L’ecocomunista Joan Herrera pretenia atenuar l’efecte de les imatges dient que el president havia quedat aïllat en la reunió perquè “no sap anglès”, un argument de poca validesa per a qualsevol que sàpiga que entendre mínimament l’anglès, avui dia, se li exigeix al més ignot dels mileuristes i el president ha tingut quatre llargs anys per aprendre’l. Tampoc van ser feliços les explicacions de la vicepresidenta De la Vega, primer argumentant que l’”hola, hola, felicidades” en castellà de Bush podia considerar-se una trobada informal, i després dient que Zapatero s’havia quedat a la taula a causa del fet que es trobava malament, però que el més important era que el president “és un líder benvolgut i admirat per tothom” (sic).
Pretendre que quatre anys d’erràtica política exterior no deixin petjada només cap en el més il.lús dels pensaments. Anomenar públicament perdedora Angela Merkel quan encara no se sabien els resultats de les eleccions alemanyes va ser un acte amateur, insospitat pel president de Govern de la vuitena economia del món. No posar-se dempeus al pas de la bandera americana durant un acte del 12 d’octubre és atendible en un adolescent antiglobalització, però no en qui per aquell temps era cap de l’oposició. Dur endavant una política de legalitzacions massives d’immigrants il.legals sense consultar als seus socis de la UE, generant queixes al més alt nivell comunitari i un indubtable efecte trucada, no va fer més que posar Espanya en una situació incòmoda. Tot això sense aprofundir en l’intent de venda a Veneçuela d’armes amb tecnologia americana patentada, la forma de retirar les tropes de l’Iraq i la crida que la resta dels països ho fessin o la insistència que Turquia entri a la Unió Europea enfront de l’escepticisme de la resta dels líders europeus.
La foto de Bucarest ha deixat clar a Zapatero i als seus votants que no és el mateix un míting, amb banderes vermelles i figurants somrients, que una cimera de l’OTAN, i que no tot és tan fàcil on no arriben El País, Público, la Cadena Ser o la propaganda subvencionada d’Almodóvar, Bosé o Concha Velasco, amb o sense celles.

Jimenez Losantos exagera quan diu que Espanya està quedant aïllada perquè Espanya és molt mes que Rodríguez Zapatero, però és evident que si la foto de les Açores no va ser una bona idea, aquesta imatge de la Zolitud inquieta i preocupa a les portes d’una crisi d’abast global que necessitarà d’aliances i simpaties per poder sortir-hi amb les menors ferides possibles.