Un cadàver, nosaltres i el circ dels mitjans

El poble demanava carronya i la caixa tonta no podia defraudar. L’assassinat de la menor Marta del Castillo i l’obscena exposició del cas als mitjans, burlant totes les lleis de protecció al menor i del bon gust, ens despulla una altra vegada com a societat i ens torna a recordar la nostra cara menys amable. Que vostè, senyor lector, no és d’aquells als quals els interessen aquestes coses? Sabrà disculpar-me, però no el crec; és la revista que vostè llegeix setmana sí, setmana també, la qual destaca en paper couché i a quatre pàgines més portada que haurien tret el cadàver de la nena assegut en una cadira de rodes de la mare de l’assassí, morta temps enrere. Que vostè, senyora lectora, només veu a la televisió programació seriosa? Permeti’m dubtar. Són els mateixos telediaris que vostè sintonitza diàriament els quals disparen els audímetres d’audiència informant sobre el Oscar de la Penélope i, amb idèntic gest en el seu presentador després de dos minuts de publicitat, sobre els detalls del cas Marta en la pròpia veu d’algun menor que, per la seva edat, segurament mai s’ha afaitat encara (tot i què també podrà esperar al programa d’Ana Rosa, on veurà fins i tot a l’actual xicota de l’assassí, de 14 anys, venent la seva primera exclusiva de la mà de la seva mare, o viceversa.).

Benvinguts una vegada més, al circ de la mort. Ho estimem, ho desitgem. És impossible resistir-se a l’encant dels mass media, els únics que són capaços d’oferir-nos a l’hora del sopar la promiscuïtat extrema del detall, tal com deia Baudrillard quan els comparava amb la pornografia. Al capdavall, ¿oi que té molt de pornografia la recerca que es fa en els mitjans massius d’allò que diem no voler veure ni saber? ¿I oi que els devorem (de reüll) com més explícits són en els seus detalls, com a la pornografia? I oi que els consumim com si fos pornografia quan escoltem alguna cosa tan terriblement privat com ara els comiats dels que van morir atrapats a les Torres Bessones l’11-S o quan vam participar d’aquella patètica recerca del tresor global rere Madeleine McCain, joc finalment inconclús on els focus, a desgana, van haver d’apagar-se?

Tornant al cas Marta en si, Emilio Calatayud es pregunta en el seu bloc sobre què estem fent amb els nostres menors, cap a on anem, quina educació els estem donant i en què estem fallant. No descobriré Amèrica amb la meva resposta: avui dia s’han subvertit els valors i, sota la sacrosanta i repetida com un mantra tolerància, es van redefinir paraules com ara disciplina en repressió, pare en col.lega i calbot en maltractament, i és llavors quan l’acudit surrealista de Mafalda de fa 40 anys on explicava que un pare, davant una baixa qualificació del seu fill, no castigava el fill, sinó que anava a escola a castigar el mestre s’ha transformat avui en una sinistra ganyota de la nostra quotidianitat.

I al final del camí trobem famílies desestructurades i menors sense cultura ni formació, anàrquicament adoctrinats, sense il.lusions, amb la rebel.lia que els convertiria en adults narcotitzada a força de mòbils i Play Stations i uns mass media tan dolents o bons com ho van ser tota la vida, sense cap tipus de contenció, un marc ideal per a la gentada de totes les edats i estrats socials que s’amuntega aquests dies a les ribes del Guadalquivir buscant el cadàver de Marta del Castillo, com si es tractés d’un reality show, que, amb la seva absurda absència, destaca moltes de les nostres misèries col.lectives.

La debilitat del sistema

No puc estar més d’acord amb cada línia de De més verdes en maduren, el monumental article d’en Marcel Tuyet del diumenge passat en aquest mateix espai, mes enllà de les diferències ideològiques que segurament tenim. El fenomen Iniciativa per Catalunya avui sembla haver entrat en declivi, i aquesta és una bona notícia per a aquells que valorem la política de resultats al servei del ciutadà i rebutgem l’oportunisme i la pose, les quotes, el bonisme i els salts al buit de polítics inescrupulosos. ICV ha apostat sempre per un perfil fàcil de mobilitzar i de seduir, el típic progre que avui calla en veure els seus líders nedar entre els escàndols, com ara Joan Saura i els seus Mossos o la seva esposa i cinquena tinent d’alcalde de Barcelona, Imma Mayol, i els seus inquietants gestos antisistema.

Però la culpa la té la debilitat del sistema: analitzant en clau catalana, tant ICV com ERC, almenys tal com avui els coneixem, són productes típics d’un sistema polític com l’espanyol que permet el creixement de partits marginals que degeneren en immenses quotes de poder, que fins i tot els permeten bloquejar polítiques d’Estat, marcant paquet tal com va fer ERC amb aquella declaració de principis de Carod, la de “tenim la clau”. Vaig tenir l’oportunitat de conversar amb un polític socialista de Galícia que, off the record, em va confessar que governar amb BNG també era dormir amb l’enemic, i és evident que és això i molt més, donats els trists espectacles dels quals som testimonis dia a dia, com ara el debat inventat de la immersió lingüística, problemàtica artificial que ja no és monopoli exclusiu dels catalanistes sinó que també ara és l’arma llancívola de galleguistes i nacionalistes bascs. Qualsevol que tingui un mica de visió sap que després d’aquests programes d’immersió lingüística només hi haurà uns perjudicats: els infants, sempre que no puguin anar, com els fills de Montilla, a escolaritzar-se a una escola alemanya Aquests nens, que demà seran adults, seran els que, estudiant castellà com una llengua estrangera, tindran faltes d’ortografia i problemes de redacció i de comprensió en l’única llengua comuna del país i oficial en vint països més, gràcies a la fanfarronada d’ERC, que, amb la complicitat d’ICV i del PSC, bloquegen l’aplicació de la tercera hora (¡setmanal!) de castellà a l’escola.
El mateix que passa amb les absurdes iniciatives dels verds a favor de les caríssimes i ineficients energies renovables contra la més barata i segura energia nuclear. Qui tingui un alt poder adquisitiu, com algun d’aquests polítics ecologistes, no tindrà problemes a pagar el que calgui per tenir més aires condicionats, neveres i tot terrenys. Els de l’empobrida classe mitja són els que haurien de veure disminuïda la seva qualitat de vida per seguir els dictats d’aquests perdedors de la guerra freda, avui metamorfosats en fonamentalistes mediambientals. Serviran les manifestacions de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, sobre el fet que s’hauria d’obrir el debat nuclear o els xantatges parlamentaris dels ecologistes pesaran més?

N’és la realpolitik en el seu aspecte més fosc: cadires, poder i salaris milionaris en contraposició amb els drets i el futur de milions de persones. En temps present, estem acostumats als innombrables actes demagògics de l’administració Zapatero (els últims: les picades d’ullet als immigrants d’esquena a Europa), però hi ha molts altres gestos en els quals poden endevinar-se les marques del nerviosisme que genera la pressió d’aquells als quals se’ls ha promès massa, com única manera d’arribar al poder. ¿Per què, si no, l’andalús president de la Generalitat, José Montilla, critica el manifest per la defensa del dret a l’ús del castellà en termes propis d’un independentista català? ¿Serà per què la clau del seu Govern encara està en mans dels seus socis d’ERC?
És necessari un pacte d’Estat entre els dos grans partits més els dos més representatius dels autonòmics, CiU i PNB, de cara a establir les bases de polítiques serioses i de llarga durada, no permetent així que per les estranyes aritmètiques del sistema d’Hondt, un Govern autonòmic o el Govern nacional tingui les mans lligades per partits marginals. En aquest sentit, veig el sistema electoral francès o el nord-americà gairebé ideals, ja que han aconseguit establir uns mínims de seny a la pragmàtica política, dut finalment a la pràctica quotidiana la màxima de Jacques Rueff: “Sigueu liberals o sigueu socialistes, però no sigueu mentiders”.

De quina banda estan els nazis?

Els fets: la directora general de Política Lingüística de les Balears, Margalida Tous, envia una carta instant Air Berlin a utilitzar també el català en les comunicacions amb els seus clients. Joachim Hunold, director general de l’aerolínia, ja fart de ximpleries lingüístiques, va editorialitzar a la revista de bord que “la partició d’Espanya en nacionalismes regionals és una tornada als miniestats medievals” i que li semblava molt bé “que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s’organitzin programes culturals, però que una aerolínia internacional no pot parlar en una llengua regional”.

L’article es va publicar acompanyat d’una vinyeta en què es veu a un alemany que diu “si aquests catalans vinguessin a Baviera, haurien de parlar bavarès”. L’endemà passat, l’exdiputat d’ERC Joan Puig, famós per haver organitzat el 2005 un atac a la propietat de Pedro J. Ramírez a Mallorca i un ridícul encadenament de cinc militants a la seu de la COPE a Madrid, publica al seu bloc una crida a un boicot a Air Berlin, dient-los nazis, amb un fotomuntatge en què el seu logotip apareix amb una esvàstica. La reacció de l’aerolínia no es fa esperar (és molt greu acusar de nazi algú a Alemanya) i anuncia que iniciarà accions legals contra Joan Puig davant de la Unió Europea. Plataforma per la Llengua, associació subvencionada per la Generalitat, es va manifestar indignada i va publicar en el seu web alternatives per fer els vols a les destinacions d’Air Berlin per altres mitjans, oblidant o desconeixent que el client tipus de l’aerolínia és principalment centreeuropeu i que té vols directes des de Palma a 69 destinacions en els cinc continents, dels quals només un –Barcelona– està a Catalunya, sent aquesta iniciativa tan absurda com l’altra que duen a terme en aquests moments, en què recomanen comunicar-se amb gestos, a l’estil Marcel Marceau, abans que passar-se al castellà quan un estranger no parli català.
El Govern balear, acostumat, segurament, com el seu homòleg de Catalunya, que les empreses temin que les seves associacions satèl.lit les amenacin amb boicots, no esperava trobar-se amb una empresa que no acceptés el xantatge i que utilitzés la millor vacuna contra aquest tipus d’excés de l’Administració: el mercat. Els republicans, acostumats que amb Zapatero poden fer el que els rota i que els aplaudeixin totes les gràcies, van creure que per a excitació dels seus maulets podien anar més enllà i dir-li nazi a un alemany.

La seva esperada ignorància ha donat els seus fruits i avui a la UE els radicals quedaran retratats com el que són: radicals i ignorants. Queda clar que el director d’Air Berlin no és del PP ni està contra Catalunya. Amb aquest afer, simplement s’ha demostrat que és molt diferent malgastar milions d’euros en campanyes inútils a càrrec del contribuent que ficar-se en les polítiques comercials d’una empresa privada internacional, que té dret a manifestar-se en l’idioma que els seus clients considerin oportú. Els nacionalistes podran negar a Eduardo Mendoza el dret a representar a Catalunya en la Fira de Frankfurt per escriure en castellà, però difícilment puguin donar directives a un executiu alemany. Air Berlin s’ha convertit en pionera en revelar-se contra l’adoctrinament del nacionalisme i tan de bo que faci escola.
I per altra banda, en aquests temps mediàtics on per a alguns l’honor és quelcom que pot vulnerar-se de franc, els que ens congratulem en veure com Federico Jiménez Losantos va deixar de ser intocable després de les barbaritats que va dir de Ruiz-Gallardón, avui esperem que Joan Puig sigui sancionat tal com marquen les lleis per haver insultat gratuïtament, dient-li nazi, Joachim Hunold.

Diu el saber popular que el nacionalisme es guareix viatjant. Una bona forma és fer-lo amb Air Berlin.

El que es juga el Mariano

Comencen a veure’s en l’horitzó popular les primeres escaramusses de la resistència, i així es van identificant millor els contrincants de tots dos bàndols després de les baixes de Zaplana, Acebes, San Gil, Ortega Lara i, fa escassos dies, Elorriaga.
Mariano Rajoy ja no sembla que està tan sol. En termes territorials, els barons del PP de Galícia, Andalusia, Catalunya, València, Múrcia, Madrid ciutat i probablement el que arribi després de María San Gil a Euskadi s’estan alineant o almenys no estan criticant públicament el maltractat líder.

¿S’està conformant, ara amb més força, el tan anunciat bàndol moderat? O bé aquests mateixos que enroquen avui Rajoy després del congrés el trairan a canvi d’una cadira?
Després de les malmeses convocatòries per SMS a les manifestacions a la seu del PP, patrocinades per periodistes com ara Federico Jiménez Losantos o Pedro J. Ramírez, tinc la sensació que si l’ala dura del PP no volia semblar tan dura de cara a l’opinió pública, és ara “més dura que mai” després d’arrepapar-se rere aquest intent de cop d’estat per aclamació (Telecinco es va encarregar de retransmetre fins al paroxisme durant el cap de setmana un home que cridava que a Rajoy calia fer-lo fora perquè “defensa l’eutanàsia”). Enric Juliana, subdirector de La Vanguardia, va editorialitzar sobre aquestes convocatòries catalogant-les d’error tàctic greu i comparant al sector crític dels populars amb la família Adams, conceptes amb els quals adhereixo plenament mentre suporto estoicament la felicitat que desborda per televisió un pletòric Zapatero, que amb aquest regal mediàtic del PP fins i tot es permet el luxe d’opinar sobre els problemes al carrer Gènova, minimitzant amb això l’exposició pública de la crisi econòmica.
Però per altra banda, i mirant cap al futur, escrivia Gabriel Elorriaga, l’últim que ha baixat del carro del gallec, en el seu polèmic article d’El Mundo, que “el debat en el congrés de València no serà ideològic, sinó estratègic, i en aquests termes és com s’ha d’analitzar”. Però si l’estratègia per arribar al palau de la Moncloa –a l’efecte de seduir el desitjat vot independent, el qual decideix una elecció– passa per moderar algunes posicions, l’ala conservadora haurà de cuidar la tàctica, a risc de quedar fora de joc, sobretot en el cas que del congrés de València surti endavant una iniciativa de primàries.
I ho dic perquè en cas d’haver-hi primàries, dubto que els 800.000 afiliats del PP vulguin veure fora Mariano Rajoy, que considerin Alberto Ruiz Gallardón un esquerrà i Soraya Sáenz de Santamaría una inepta. Però estic convençut que cadascun dels 800.000 van veure a les 200 persones que cridant a les portes del carrer Gènova la van convertir en un bastió resistent.

Avui el PP es juga molt més que la lògica rendició de comptes de la derrota electoral. Quan baixi la marea mediàtica, quan deixin de sentir-se aquests sobreactuats discurs que reivindiquen la puresa ideològica i els valors i principis innegociables i quan acabi finalment la desfilada de velles i noves figures en el que avui és el principal partit de l’oposició, al PP es jugaran el nom i les maneres del que en poc més de tres anys, quan el president Zapatero es quedi sense focs d’artifici ni gabinets feministes davant de la més que segura crisi, tingui moltes oportunitats de convertir-se en el pròxim president de Govern d’Espanya.

Quan el drama ja no està en portada

En el seu llibre Converses, quan el periodista Jordi Graupera pregunta a Xavier Sala-Martín per què les tasques d’Umbele (l’ONG que dirigeix) es feien mitjançant missioners i no pas a través de cooperants, l’economista li contesta “perquè alguns cooperants se’n van a Àfrica a passar dos mesos com si anessin a Disneylàndia, pugen a l’atracció de la pobresa i van a veure pobres. Després, quan tornen aquí, es posen les rastes i se’n van a Grècia a explicar-ho a tothom. Perquè el seu objectiu no és solucionar el problema, sinó sentir-se bé. Cadascú es distreu com vol, però a aquest cooperant jo no li donaré diners”.

Entre tant soroll d’escalfament global, d’una vicepresidenta escandalitzada per haver-se fet una foto amb un polígam i d’óssos panda als telenotícies de les nou, arriben fins a nosaltres testimonis de veritables drames humans, drames que ja no són notícia i que afecten homes i dones als quals només els queda poc més que les ganes de viure i de gestes veritables d’altres homes i dones que entreguen part de la seva vida per intentar mitigar el dolor aliè i la desesperança des de la primera línia de foc, amb el clar objectiu de solucionar el problema, com ara els membres de Metges sense Fronteres.
El capítol espanyol de Metges sense Fronteres publica aquests dies al seu web (www.msf.es) el dossier Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007, un material que mostra descarnadament com el bombardeig informatiu ens obliga, als que formem l’opinió pública, a passar pàgina quan els drames s’eclipsen els uns als altres, sense donar-nos temps, si més no, de descodificar-los i entendre’ls en tota la seva dimensió.
Somàlia, Zimbabwe, Sri Lanka, la República Democràtica del Congo, Colòmbia… Darrere cinc o sis noms de països molt fàcils de pronunciar, milions d’homes, dones i nens pateixen la immoralitat de la guerra i la incoherència de les devastadores pandèmies de malalties medievals. Tuberculosi, malària, signes inequívocs del tercermundisme més extrem que fan estralls en llocs on ni tan sols hi ha els mínims exigibles de llibertat política ni econòmica. Estremeix llegir en el dossier de MSF com, a més, s’arriben a presentar en aquells indrets hostilitats per part de les anomenades milícies d’alliberament contra les pròpies organitzacions humanitàries, arribant a l’extrem de l’assassinat al juny de 2007 d’un dels seus membres, la francesa de 27 anys Elsa Serfass, a la República Centreafricana.

Però encara hi ha una aresta més inquietant en aquest tipus de conflicte que es manifesta inequívocament en els apartats de Txetxènia –tristament cèlebre per la massacre de Beslán, en què 336 persones van morir a les mans d’un escamot suïcida musulmà– o en el de Myanmar –escenari de la revolució safrà del setembre del 2007–: quan totes les càmeres s’apaguen, quan els mitjans de comunicació marxen, quan el gran públic mira cap a un altre conflicte en una altra banda del Planeta, la seva població queda encara més a mercè del seu trist i fatal destí.

És tot allò que no volem veure: el document de MSF de “Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007 ens grava a foc en la consciència que a poques hores de vol de casa nostra hi viu la desesperança. I que, encara que ja no surtin en titulars, Metges sense Fronteres encara està allà.

Fa uns dies, ens vam llevar amb el cicló Nargis, que havia provocat ja entre 63.000 i 102.000 víctimes mortals, 220.000 persones desaparegudes i gairebé dos milions sense llar. ¿Quants titulars hauran de passar perquè també en passem pàgina?