Un cadàver, nosaltres i el circ dels mitjans

El poble demanava carronya i la caixa tonta no podia defraudar. L’assassinat de la menor Marta del Castillo i l’obscena exposició del cas als mitjans, burlant totes les lleis de protecció al menor i del bon gust, ens despulla una altra vegada com a societat i ens torna a recordar la nostra cara menys amable. Que vostè, senyor lector, no és d’aquells als quals els interessen aquestes coses? Sabrà disculpar-me, però no el crec; és la revista que vostè llegeix setmana sí, setmana també, la qual destaca en paper couché i a quatre pàgines més portada que haurien tret el cadàver de la nena assegut en una cadira de rodes de la mare de l’assassí, morta temps enrere. Que vostè, senyora lectora, només veu a la televisió programació seriosa? Permeti’m dubtar. Són els mateixos telediaris que vostè sintonitza diàriament els quals disparen els audímetres d’audiència informant sobre el Oscar de la Penélope i, amb idèntic gest en el seu presentador després de dos minuts de publicitat, sobre els detalls del cas Marta en la pròpia veu d’algun menor que, per la seva edat, segurament mai s’ha afaitat encara (tot i què també podrà esperar al programa d’Ana Rosa, on veurà fins i tot a l’actual xicota de l’assassí, de 14 anys, venent la seva primera exclusiva de la mà de la seva mare, o viceversa.).

Benvinguts una vegada més, al circ de la mort. Ho estimem, ho desitgem. És impossible resistir-se a l’encant dels mass media, els únics que són capaços d’oferir-nos a l’hora del sopar la promiscuïtat extrema del detall, tal com deia Baudrillard quan els comparava amb la pornografia. Al capdavall, ¿oi que té molt de pornografia la recerca que es fa en els mitjans massius d’allò que diem no voler veure ni saber? ¿I oi que els devorem (de reüll) com més explícits són en els seus detalls, com a la pornografia? I oi que els consumim com si fos pornografia quan escoltem alguna cosa tan terriblement privat com ara els comiats dels que van morir atrapats a les Torres Bessones l’11-S o quan vam participar d’aquella patètica recerca del tresor global rere Madeleine McCain, joc finalment inconclús on els focus, a desgana, van haver d’apagar-se?

Tornant al cas Marta en si, Emilio Calatayud es pregunta en el seu bloc sobre què estem fent amb els nostres menors, cap a on anem, quina educació els estem donant i en què estem fallant. No descobriré Amèrica amb la meva resposta: avui dia s’han subvertit els valors i, sota la sacrosanta i repetida com un mantra tolerància, es van redefinir paraules com ara disciplina en repressió, pare en col.lega i calbot en maltractament, i és llavors quan l’acudit surrealista de Mafalda de fa 40 anys on explicava que un pare, davant una baixa qualificació del seu fill, no castigava el fill, sinó que anava a escola a castigar el mestre s’ha transformat avui en una sinistra ganyota de la nostra quotidianitat.

I al final del camí trobem famílies desestructurades i menors sense cultura ni formació, anàrquicament adoctrinats, sense il.lusions, amb la rebel.lia que els convertiria en adults narcotitzada a força de mòbils i Play Stations i uns mass media tan dolents o bons com ho van ser tota la vida, sense cap tipus de contenció, un marc ideal per a la gentada de totes les edats i estrats socials que s’amuntega aquests dies a les ribes del Guadalquivir buscant el cadàver de Marta del Castillo, com si es tractés d’un reality show, que, amb la seva absurda absència, destaca moltes de les nostres misèries col.lectives.

Censura moral a la Madrid liberal

Els autobusos de Madrid, la publicitat dels quals gestiona l’empresa PubliSistemas, no exhibiran els cartells de la pel.lícula Diario de una ninfómana, del director Christian Molina. Tampoc inclourà els seus anuncis ni en parlarà la cadena Cope, de la mateixa manera que tampoc ho farà la cadena autonòmica Telemadrid ni les marquesines gestionades per l’empresa Cemusa podran exhibir els cartells del film.

A això se li diu censura, cosa que, segons l’Enciclopèdia Catalana, es defineix com “l’acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establerts d’ordre moral, polític, religiós, etc.”.

Els éssers humans –definició genèrica que inclou homes, dones, la nimfòmana en qüestió i Esperanza Aguirre– comencen a explorar el seu cos i a tocar-se buscant plaer des dels dos anys d’edat, de manera molt similar a la dona del cartell. Aquest fet, que forma part del desenvolupament social, sexual i afectiu de la persona, no solament és sa, sinó que no és de cap manera censurable. I de la mateixa manera que no hem de detenir-nos en la denúncia de l’adoctrinament socialista mitjançant l’assignatura Educación para la Ciudadania, no hem de trigar a protestar per aquest absurd intent d’implantació de moralitat, paradoxalment avalat per un Govern que s’autoanomena liberal.

Encerten el director, que va dir en roda de premsa que termes com ara “dubtosa legalitat” o “gratuïtament provocativa” recorden els informes de la censura franquista i Valerie Tasso, autora del llibre, que va afirmar que si l’obra s’hagués titulat Diari d’un assassí, segurament no hagués hagut cap problema. Per la seva banda, José Molinero, director de comunicació de l’EMT (Empresa Municipal de Transportes), ha posat enmig de la polèmica el fosc organisme Autocontrol de la Publicidad, que diu englobar publicistes de tota Espanya, però que no és més que una altra forma de moral oficial i de lobbistes a la carta, que ha manifestat haver estimat que el cartell no presentava cap problema sempre que s’hi especifiqués el públic al qual va destinada la pel.lícula.

I em pregunto: en aquell cartell de Travis Fimmel per a Calvin Klein, on suggeria uns més que envejables atributs masculins, ¿oi que no deia al públic a què anaven destinats els calçotets? S’ha de recordar que la pel.lícula té el certificat oficial del Ministeri de Cultura per a majors de 13 anys i no pas de 18.

No m’arriscaria a apostar que la pel.lícula sigui bona; de fet, imagino que no ho serà, però el que puc assegurar és que gràcies a aquesta campanya, el film tindrà uns centenars d’espectadors més i molta més repercussió mediàtica que si l’hagués tractat igual que a qualsevol de les Saw, per dir alguna cosa, que en els seus cartells a les parades d’autobusos no mostraven una calceta sensual, però sí primers plànols de membres amputats, d’una cara escorxada o d’un cap tallat en una balança.

L’economista Xavier Sala-Martín bé diu que “l’Estat, ni a la bragueta ni a la cartera”. Estaria bé que el Govern de Madrid prengués nota d’aquest fet: liberalisme no és només deixar obrir els comerços tots els diumenges, i hauria d’inquietar-nos una mica a tots, i sobretot als que ens considerem liberals, aquest acte de censura que fa tanta pudor de moral oficial.

Mirar i admirar l’Algarve

Acabo de tornar de les meves segones vacances a l’Algarve impressionat pel model de turisme a clares vistes veritablement sostenible que duu endavant el Govern portuguès en aquesta regió, i que demostra de forma eloqüent que el turisme d’entrepà que estem acostumats a veure i patir no és l’única solució en època de crisi.

Havent aquest any recorregut des de Praia da Luz, poble costaner tristament cèlebre després de la desaparició de Madelaine McCann, fins a l’entrada a l’Alentejo, passant per l’extrem atlàntic de Sagres, m’adono de quina manera Portugal ha encertat atraient a l’Algarve un públic bàsicament familiar, culte i de classe mitjana, molts d’ells anglesos i alemanys, havent convertit molts punts de la regió en una destinació de residència permanent per a membres d’aquestes comunitats, però amb una particularitat: moltes d’aquestes persones estan en activitat i no hi busquen el seu lloc de retir, per la qual cosa el govern lusità els va seduir a fi que instal.lessin els seus propis negocis orientats al seu turisme, convertint-se així en el millor filtre del públic cutre que busca només marxa salvatge, un públic que ells mateixos no accepten fins i tot en els seus països d’origen. Aquesta imatge contrasta, malauradament, amb el que ha resultat de difondre i promocionar internacionalment el model d’aerolínia low cost, festa i alcohol barat, que tan fàcil resulta trobar en la franja de la Costa Brava que va des de Lloret de Mar fins a gairebé el començament de l’Alt Empordà, en la costa de Sant Antoni a Eivissa, a Salou i la seva zona d’influència i en molts punts de les illes Canàries. La integració d’aquest col.lectiu a l’Algarve és de tal dimensió que a Praia da Luz, per citar un exemple, dels 5500 habitants permanents la meitat són residents britànics.

Estimulant les petites empreses, la posada en pràctica del small is beautiful i la idea de segmentació, Portugal ha sabut, en els no més de 160 km d’extensió de l’Algarve, rellançar el seu turisme buscant varietat i alt valor afegit mitjançant turisme rural i petits hotels i restaurants de platja, des de Lagos cap a l’oest, en concordança amb complexos de luxe i camps de golf de prestigi internacional, sobretot a la regió cèntrica de Vilamoura, juntament a espectacles esportius i culturals d’envergadura –com ara el Festival Internacional de Jazz de l’Algarve. Amb tot plegat, s’ha aconseguit una relació cost benefici ideal que s’ha vist reflectida en un important increment de visitants en els últims anys, un bàlsam per a una economia que pateix algunes dificultats endèmiques similars a les d’Espanya o Andorra, sense el component destructiu que comporta el turisme massificat de baix cost.

Tot i sabent que els preus de Portugal són dels mes baixos d’Europa, enlloc es ven com a destinació barata, i els diferencials de preus no es destaquen més en la cervesa que en el golf. Les bones infraestructures, la difusió de la gastronomia local, l’oci per a tots els gustos, preus per a tots les butxaques i una visió realment cosmopolita fan de l’Algarve portuguès un bon exemple per a les administracions catalana, balear o canària, que semblen no haver entès que no cal crear zones botellón, vendre barrets mexicans o subhastar pensions completes als hotels per atreure el turisme. A més, és molt més sostenible que 1.000 famílies gastin 5.000 euros que no pas 50.000 hooligans en gastin 100, encara que per atreure aquest turisme de qualitat, l’empresari ha de fer alguns ajustaments…

Amb o sense llengua

Exagera Federico Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Catalunya, Galícia i Euskadi. Així és la política i el “menteix, menteix, que alguna cosa quedarà” sempre està en la caixa d’eines de qualsevol formador d’opinió. El problema del castellà a Catalunya no és social (més ara que ERC va en caiguda lliure) sinó polític i, sobretodo, econòmic. Com ja vaig dir en algun article, l’absurda decisió del tripartit de boicotejar l’ensenyament del castellà, deixant-lo amb una càrrega horària escolar similar a qualsevol assignatura menor, només generarà problemes futurs en part de la força laboral espanyola, paradoxalment en l’educada a Catalunya, quan es trobin sense el mateix nivell de comprensió lectora, redacció i ortografia en castellà de la resta del país. No cal ser expert en educació per saber que qui “l’aprenguin en l’esbarjo”, argument dels nacionalistes, com a molt parlaran com el Neng.

Les llengües són dinàmiques. Diu David Boaz en Liberalismo, una aproximación (Ed. Gota a Gota, 2007) que ningú va ensenyar els anglesos a parlar en anglès, i amb aquesta màxima el vicepresident del Cato Institute, involuntària i dramàticament, deixa al descobert les contradiccions dels carísims i inútils programes de normalització lingüística del català que només deixen a les clares el declivi natural del seu ús, de vegades de manera ridícula com quan la subvencionada Plataforma per la Llengua va suggerir que a qui no entengués el català se li havia de parlar per senyals abans que en espanyol. Aquest declivi, un fet sentimentalment dramàtic per a molts, és més fàcil d’assumir si pensem que va haver una vegada que fins i tot el llatí també va entrar en aquest procés, i que no hi ha res que pugui frenar l’avanç de l’espanyol, el mandarín, el rus i l’anglès. De les més de sis mil llengües que en l’actualitat es parlen al món, la meitat està en risc de desaparèixer en aquest segle a un ritme de fins a dos per setmana, d’acord amb estudis recents de la UNESCO. Afectarà això a la vida quotidiana de cadascú dels membres d’aquestes comunitats en el seu conjunt? Aposto que no. Les llengües -com els pobles- es mestizen lentament al llarg del temps i acaba predominant la més forta, pel que res es pot fer per una llengua sinó seduir al potencial parlant i no intentar alarmar. Mentre no se sedueixi a la població per a l’ús quotidià d’una llengua minoritària i se la hi intenti forçar, aquesta quedarà enquistada com a molt com a llengua del poder o, pitjor encara, de l’administració, una trista destinació final per a qualsevol idioma.

Però qui creiem que és un abús en tota regla que la Generalitat malgasti milions d’euros en seleccions esportives, que multi o adverteixi a qui no retoli en català o que segueixi donant suport a la deficitària i propagandística Corporació de Mitjans Audiovisuals ens trobem, sense més opcions, enfront del Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, el qual a pesar d’haver estat signat per intel·lectuals de la talla de Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espasa i Fernando Savater segurament serà utilitzat com arma llencívola per sectors reaccionaris, realment anti-catalans i no simplement crítics amb el catalanisme excloent, avui en el govern autonòmic.

Com deia abans, exagera Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Espanya, servint per a refutació les declaracions de Pere Gimferrer, membre de la RAE i crític amb el Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, qui diu avui en La Vanguardia que “la llengua catalana també és part del patrimoni espanyol”. Però flaco favor se li està fent a les llengües regionals no entenent el context mundial, quedant cada dia més clar que més enllà del teatre romàntic de la reivindicació queden, en temps present, moltes plataformes subvencionades, negocis captius i interessos polítics per protegir. Com sempre, a càrrec del contribuent.

La debilitat del sistema

No puc estar més d’acord amb cada línia de De més verdes en maduren, el monumental article d’en Marcel Tuyet del diumenge passat en aquest mateix espai, mes enllà de les diferències ideològiques que segurament tenim. El fenomen Iniciativa per Catalunya avui sembla haver entrat en declivi, i aquesta és una bona notícia per a aquells que valorem la política de resultats al servei del ciutadà i rebutgem l’oportunisme i la pose, les quotes, el bonisme i els salts al buit de polítics inescrupulosos. ICV ha apostat sempre per un perfil fàcil de mobilitzar i de seduir, el típic progre que avui calla en veure els seus líders nedar entre els escàndols, com ara Joan Saura i els seus Mossos o la seva esposa i cinquena tinent d’alcalde de Barcelona, Imma Mayol, i els seus inquietants gestos antisistema.

Però la culpa la té la debilitat del sistema: analitzant en clau catalana, tant ICV com ERC, almenys tal com avui els coneixem, són productes típics d’un sistema polític com l’espanyol que permet el creixement de partits marginals que degeneren en immenses quotes de poder, que fins i tot els permeten bloquejar polítiques d’Estat, marcant paquet tal com va fer ERC amb aquella declaració de principis de Carod, la de “tenim la clau”. Vaig tenir l’oportunitat de conversar amb un polític socialista de Galícia que, off the record, em va confessar que governar amb BNG també era dormir amb l’enemic, i és evident que és això i molt més, donats els trists espectacles dels quals som testimonis dia a dia, com ara el debat inventat de la immersió lingüística, problemàtica artificial que ja no és monopoli exclusiu dels catalanistes sinó que també ara és l’arma llancívola de galleguistes i nacionalistes bascs. Qualsevol que tingui un mica de visió sap que després d’aquests programes d’immersió lingüística només hi haurà uns perjudicats: els infants, sempre que no puguin anar, com els fills de Montilla, a escolaritzar-se a una escola alemanya Aquests nens, que demà seran adults, seran els que, estudiant castellà com una llengua estrangera, tindran faltes d’ortografia i problemes de redacció i de comprensió en l’única llengua comuna del país i oficial en vint països més, gràcies a la fanfarronada d’ERC, que, amb la complicitat d’ICV i del PSC, bloquegen l’aplicació de la tercera hora (¡setmanal!) de castellà a l’escola.
El mateix que passa amb les absurdes iniciatives dels verds a favor de les caríssimes i ineficients energies renovables contra la més barata i segura energia nuclear. Qui tingui un alt poder adquisitiu, com algun d’aquests polítics ecologistes, no tindrà problemes a pagar el que calgui per tenir més aires condicionats, neveres i tot terrenys. Els de l’empobrida classe mitja són els que haurien de veure disminuïda la seva qualitat de vida per seguir els dictats d’aquests perdedors de la guerra freda, avui metamorfosats en fonamentalistes mediambientals. Serviran les manifestacions de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, sobre el fet que s’hauria d’obrir el debat nuclear o els xantatges parlamentaris dels ecologistes pesaran més?

N’és la realpolitik en el seu aspecte més fosc: cadires, poder i salaris milionaris en contraposició amb els drets i el futur de milions de persones. En temps present, estem acostumats als innombrables actes demagògics de l’administració Zapatero (els últims: les picades d’ullet als immigrants d’esquena a Europa), però hi ha molts altres gestos en els quals poden endevinar-se les marques del nerviosisme que genera la pressió d’aquells als quals se’ls ha promès massa, com única manera d’arribar al poder. ¿Per què, si no, l’andalús president de la Generalitat, José Montilla, critica el manifest per la defensa del dret a l’ús del castellà en termes propis d’un independentista català? ¿Serà per què la clau del seu Govern encara està en mans dels seus socis d’ERC?
És necessari un pacte d’Estat entre els dos grans partits més els dos més representatius dels autonòmics, CiU i PNB, de cara a establir les bases de polítiques serioses i de llarga durada, no permetent així que per les estranyes aritmètiques del sistema d’Hondt, un Govern autonòmic o el Govern nacional tingui les mans lligades per partits marginals. En aquest sentit, veig el sistema electoral francès o el nord-americà gairebé ideals, ja que han aconseguit establir uns mínims de seny a la pragmàtica política, dut finalment a la pràctica quotidiana la màxima de Jacques Rueff: “Sigueu liberals o sigueu socialistes, però no sigueu mentiders”.