Fernando Blanco publicat

Dijous passat, després de molts intents de censura, es va estrenar a internet la provocadora pel.lícula Fitna. Emès per vegada primera gairebé clandestinament, el curtmetratge del diputat holandès Geert Wilders pretén demostrar que la relació entre l’Alcorà i la violència és inherent al propi text, sense l’existència de l’Islam moderat, i alerta mitjançant la projecció demogràfica, utilitzant la mateixa Holanda com a mostra sobre la possibilitat que en un futur proper els musulmans tinguin prou poder polític per afeblir les estructures sociològiques de l’Europa judeocristiana, creant canvis inquietants en la seva forma de vida.

La pel.lícula, clarament polèmica i feta per a l’escàndol tant per la cruesa de les seves imatges com pel seu missatge pla i sense eufemismes, en part populista, pot veure’s a YouTube i a centenars de blocs, després que Live-Leak, l’empresa britànica que va acceptar allotjar-la a la xarxa després de la negativa a televisar-la de totes les cadenes holandeses, va decidir suspendre la seva emissió després que alguns dels seus empleats fossin amenaçats de mort.

No mereix major anàlisi el curt en si, on després de les pàgines d’un Alcorà es veuen escenes dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres, d’una nena de tres anys que declara per a la televisió saudita que els jueus són porcs i micos, de la decapitació de Ken Bigley el 2004 i de clams a la guerra santa d’imams i del president de l’Iran. El que sí que exigeix un profund debat és fins a quin punt Occident decidirà, amb aquest precedent, limitar la llibertat d’expressió. No va sorprendre veure com la por als atemptats i la poca confiança en la força de les lleis i en l’eficàcia dels mecanismes de seguretat van fer amuntegar-se, tant en el si de la UE com als despatxos de l’ONU, a les seves primeres figures per demanar disculpes anticipades als musulmans, per si s’havien sentit ofesos, a manca d’hores per emetre el documental.

I em pregunto des del meu laïcisme militant: ¿per ventura algú de les Nacions Unides va demanar perdó als catòlics per l’estrena de L’última temptació de Crist o de Je vous salue, Marie o per l’emissió a l’MTV alemanya de Popetown, el dibuix animat produït per la BBC protagonitzat per un Papa boig i un cardenal corrupte? ¿Per ventura algú del Consell d’Europa va demanar perdó als jueus per l’estrena de La passió, de Mel Gibson? No, ningú no es va disculpar i tampoc hagués correspost: la llibertat d’opinió no pot estar supeditada a qüestions religioses, quelcom que Occident semblava haver superat fa sis segles.

Però rere els polítics molts ciutadans europeus mostren avui una paràlisi creixent apuntalada per un discurs, pretesament progressista i políticament correcte, que no només dóna als violents un rol d’interlocutors vàlids sinó que, fins i tot, considera que Occident ha de penedir-se i assumir-se culpable d’altres “suposades ofenses” que van des de les Croades fins a la guerra d’Iraq, arribant a l’extrem de responsabilitzar a qui són amenaçats de mort de provocar les seves pròpies amenaces, com ara a la diputada somaliholandesa Ayaan Hirsi Alí, a l’escriptor hindú Salman Rushdie o al dibuixant danès Kurt Westergaard, entre d’altres.

L’argument és sempre el mateix: si alguna cosa molesta als islamistes arribarà la violència, una violència que fins i tot està justificada, com reacció al nostre etnocentrisme. Aquest efecte acaba filtrant-se cap a la base de la societat i així, en lloc de sortir al carrer i reaccionar, els veïns d’Hirsi Alí van pressionar perquè marxés de l’edifici on residia, així com l’amo de l’hotel on vivia un dels dibuixants de les caricatures del periòdic Jyllands-Posten.

Escrivia Oriana Fallaci que qui en la guerra deia no tenir por era un imbècil o un cretí, i al dia d’avui el perill que Occident renunciï a les seves llibertats per por al terrorisme és real, un escenari que només agreujarà el xoc de civilitzacions que avui ja pocs poden negar.

No són bons temps per treballar als Emirats Àrabs. El Gulf Cooperation Council, conglomerat format per Aràbia Saudita, Bahrain, Qatar, Oman, EAU i Kuwait, que tracta afers comuns referents a agricultura, indústria, seguretat i comerç, discutia el desembre passat a la cimera de Doha sobre la problemàtica de la immigració en aquells països i es va decidir estudiar la viabilitat de posar virtualment ordre d’expulsió a 14 milions de persones –l’equivalent a la tercera part de la població espanyola–, la majoria d’ells procedents de l’Índia, Bangla Desh, el Pakistan, Sri Lanka i la Xina. ¿El motiu? Erosió inacceptable de la cultura local o, tal com declarava el ministre de Treball de Bahrain, “la circumstància que en certes regions del golf no se sap ja si un està en un país àrab musulmà o en una regió asiàtica. Aquí no estem parlant de diversitat. Cap nació del planeta no pot acceptar l’erosió de la seva cultura en el seu propi territori”. Segons Tarik Al Maeena, cronista d’Arab News, el regne de Bahrain du endavant fins i tot una iniciativa de limitar a sis mesos la vigència dels permisos de treball expedits als estrangers que desitgin treballar al golf, ja que “la majoria dels treballadors estrangers provenen de mitjans culturals i socials que no es poden adaptar a les cultures locals”.
¿Què hi ha darrere d’aquesta draconiana política? ¿És només el fet cultural o tindrà a veure també que aquells treballadors estrangers que perceben salaris paupèrrims per jornades de 12 hores i més no són compatibles amb les astronòmiques taxes d’atur dels locals? No hauria de sorprendre’ns cap hipòtesi quan de l’estudi 2006 de la American University of Sharjah (EAU) n’emergeix que el 32,6% dels homes i el 47,7% de les dones dels països del golf estan desocupats i a la recerca de feina.

Així mateix, durant 2005, els 10 milions de treballadors immigrants en els països del golf van enviar als seus països 20.000 milions d’euros. Les propostes de la GCC no acaben en l’expulsió dels estrangers: els àrabs contemplen altres mesures com ara la reducció de les prestacions socials als desocupats que rebutgin les mesures d’ajuda de reinserció laboral, i la revisió i replantejament dels programes d’aprenentatge per donar als treballadors locals la formació que els permeti ocupar-se de les vacants deixades pels immigrants.
Les comparacions són odioses. Cada vegada que Europa, amb les garanties que dóna l’Estat de Dret inexistent en aquells emirats, es planteja un debat sobre la problemàtica de la immigració en termes econòmics i dels mínims exigibles als immigrants no occidentals per preservar i defensar els seus valors fonamentals, s’acusa els seus promotors de feixistes i d’islamòfobs. Quan s’intenten interpretar les conseqüències d’obrir les portes a una immigració descontrolada, aquells que ho intenten són titllats d’ultres i de xenòfobs. No obstant això, quan aquests regnes islàmics de dubtós tarannà progressista es plantegen com una decisió d’Estat l’expulsió d’immigrants per qüestions culturals o econòmiques els governs, els mitjans, els artistes i les ONG emmudeixen.

Deixant de costat que sense els drets civils que només garanteix la democràcia liberal no hi ha benestar econòmic per a la població en general, la necessitat de mantenir la pròpia identitat és comuna a tots els pobles del món, a més d’estar reconeguda per l’ONU. ¿Quan deixarà la seva defensa de ser un tabú a Occident?

Em pregunto què opinaran el nostres polítics, els que competiran d’aquí a poques setmanes per administrar els nostres comuns i els ministres que prenen decisions sobre el nostre dia a dia sobre la decisió del ministeri d’Educació espanyol d’obligar el col.legi Severo Ochoa de Ceuta a acceptar dues alumnes amb hijab. La problemàtica del vel i el més que evident significat d’inferioritat de la dona que connota és latent també a França, el Regne Unit, Itàlia i Holanda, però és només a Espanya on els fets s’estan manifestant de forma cada cop més regressiva alhora que, de cara a la galeria, l’administració Zapatero es mostra orgullosa de la famosa i mediàtica Llei d’igualtat, la que evidentment no arriba en plena forma a aquestes nenes. França ha prohibit el vel musulmà i altres vestimentes religioses a les escoles públiques mentre que el Regne Unit discuteix com limita l’ús del vel facial complet o nikab.
Itàlia té una llei des de fa dècades que no permet cobrir-se la cara en públic i alguns polítics han demanat que aquesta mesura s’apliqui contra alguns tipus de vels. Mentre el govern liberal de Tunísia ha començat aquesta setmana una campanya contra el vel islàmic (el ministre d’Afers Exteriors, Abdelwahab Abdallah, ha afirmat que el seu ús està sent estimulat per una minoria política que vol frenar la democratització del país) al Marroc la direcció de les línies aèries estatals ha decidit prohibir al personal femení que tracta amb el públic l’ús del hijab, així com desaconsella el dejuni durant el Ramadà als seus empleats ja que les persones que dejunen perden capacitat de reacció durant una emergència. Tornant al tema del mocador a Espanya, Pedro Zerolo (PSOE), que semblaria per la candidesa de les seves declaracions ignorar que als homosexuals se’ls penja o se’ls empresona a la majoria dels països musulmans, es va limitar a dir que “l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania promourà que les nenes musulmanes es treguin el vel”. Daniel Sirera, del PPC, ha manifestat que “els immigrants han d’acatar les normes i tradicions d’Espanya” i que les directrius del centre educatiu “han de ser d’igual compliment per a tothom”. Artur Mas (CiU), per la seva part, va ser més taxatiu que mai a llançar un missatge dirigit als pares de la nena de Girona en el sentit que “la seva primera obligació és dur als seus fills a l’escola, per sobre de qüestions secundàries com ara si se’ls permet dur el mocador o no al col.legi”.
És clar que el mocador serà el principi: si acceptem avui debatre i negociar la plena igualtat de les dones, encara que sigui per una simple peça de vestir, demà haurem de debatre i negociar una altra cosa i d’aquí a poc temps- més val no pensar-hi. Probablement nosaltres, els occidentals, que erròniament creiem que les llibertats no solament són gratuïtes sinó que també són una cosa tan natural com l’aire que respirem, hauríem d’aprendre de les dones turques, les que saben que l’amenaça conviu amb elles i que no accepten discutir sobre els seus drets ni accepten punts de vista sobre la laïcitat del seu país i desconfien de les reformes que promet el Govern islamista.
És per tot això que passa i que està passant que Andorra ha d’entendre que està al mig d’un món globalitzat, un món que casualment és un mocador i qui voti en les properes eleccions tenen una bona oportunitat de preguntar als polítics de tots els partits. Per això cal demanar: ¿Què us comprometeu a fer, com a andorrans i com a occidentals, per defensar el nostre estil de vida i la plena igualtat de drets dels habitants d’aquest país?

“Són occidentals?”, va preguntar als parroquians abans de pujar al 4×4 i empotrar-lo, carregat d’explosius, contra el contingent d’espanyols que visitaven el temple de Saba.
Un cop més el turisme va ser víctima de la barbàrie i un cop més se senten els discursos bonistes de sempre (”és menys perillós anar de vacances a un país àrab que a Londres o a Madrid”, diuen), alhora que EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va publicar dijous passat que el principal manual militar d’Al-Qaida considera prioritari assassinar turistes occidentals, sobretot als països on hi hagi cèl.lules petites amb pocs mitjans com el Marroc, Egipte o… el Iemen.
Em pregunto, tal com es deia al bloc d’en Martin Varsavsky, quin sentit té anar de turista a un país que té el 60% d’analfabets i 60 milions d’armes per 20 milions d’habitants, que és el bressol d’Ussama Bin Laden, on la renda anual per càpita és igual a la de 15 dies de l’espanyol mitjà i on una part important de la població viu drogada consumint qat.
Independentment que hi hagi hagut precedents (l’any 1998 quatre occidentals van morir també al Iemen en intentar rescatar-los d’un segrest), ¿no és massa arribar a contractar excursions on s’hagi d’anar amb escorta militar, armada fins a les dents? ¿No devem haver perdut el focus que això és una guerra de debò, encara que no convencional i sense uniformes, i que ja n’hi ha prou de veure-la a través de la televisió?
Sorprèn veure gent que continua perdent temps debatent si els objectius eren espanyols infidels o estrangers infidels: la qüestió no crec que sigui aquesta sinó la barreja de pobresa, Alcorà i nacionalisme, que fan el còctel Molotov del terrorisme amb l’odi a Occident com a raó de ser, i que avui presentem com mai abans punts febles al turisme i als transports.
Les reaccions: el Departament de Seguretat Interior americà té previst instal.lar sistemes antimíssils en tots els avions comercials amb un cost que superarà els 800.000 euros per avió, mentre que el seu sistema de policies de l’aire ja supera els 750 milions d’euros, i el Govern britànic va declarar que els pròxims anys la cancel.lació de vols serà habitual i que els passatgers s’hauran d’acostumar a l’increment dels controls de seguretat. Però res d’això no podrà assegurar-nos del tot.
Cadascú juga el seu joc: mentre aquests països intenten atreure turistes (i divises), els radicals els ataquen i els atacaran, perquè saben que allà el turisme és una de les úniques formes d’acostar recursos econòmics a masses gegants de gent empobrida, ignorant i narcotitzada per la religió sota règims que, en molts casos, són d’una dubtosa legitimitat i, així, amb poblacions més empobrides i temoroses encara, cauran aquells governs que no apliquin la xaria “com Al.là mana”.
Al cap i a la fi, tot el problema es resumeix en un de socioeconòmic: segons un informe del think tank espanyol Real Instituto Elcano, la caiguda d’ingressos turístics a Egipte el 1998, després de la massacre de 58 turistes a Luxor un any abans, va ser d’uns mil milions d’euros; i al Iemen, entre el 2000 i el 2005, van ingressar prop de 60 milions d’euros anuals vinculats al turisme, que van afectar 500.000 famílies, i que va representar el 0,9% del PIB l’any 2000, segons l’informe Turisme i atenuació de la pobresa de l’OIT.
És clar que ja no es pot fer turisme en qualsevol lloc. Pot ser que el llistat publicat de països a evitar hagi estat exagerat, però això està passant i no és pas una pel.lícula. A títol personal, com el 81% de les persones que van votar a l’enquesta d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, en aquesta conjuntura no solament he canviat el destí de les meves vacances sinó que, a més a més, no trobo lògic visitar un país on hi hagi una mínima possibilitat de ser atacat per religió. Oriana Falacci escrivia a La ràbia i l’orgull que “qui en la guerra diu que no té por és un imbècil, un mentider”, i els que no esperem un paradís enlloc tenim dret a tenir por o, almenys, a ser prudents; pensar que no serem atacats perquè el nostre passaport no és d’un país bel.ligerant és suïcida.
Tot i així, la situació es presenta molt més complexa ja que encara que el nostre turisme es limiti a Miami Platja, ja ni així estaríem segurs, sobretot amb l’estat de bonisme imperant: aquests xicots, veient-nos debilitats i dividits, no dubtarien a enviar-nos la jihad delivery, com si fos una pizza a domicili. Despres de tot, Miami Platja és també Al-Andalus.

Benvinguts a un viatge al.lucinant a les fondàries de l’esser humà. Benvinguts a MemriTV (www.memritv.org), la que podem anomenar des d’ara “la tele de l’Aliança de Civilitzacions”, on vostès podran comprobar que tot allò que es diu que es diu a aquelles llunyanes terres, de veritat que es diu (i deu n’hi do de quina manera es diu!)
L’Institut d’Investigacions de Mitjans de l’Orient Mitjà (Middle East Media Research Institute, Memri), segons cita la seva pàgina web, “tendeix un pont sobre el buit de la llengua que hi ha entre Occident i Orient Mitjà, proporcionant traduccions de mitjans àrabs, iranians i turcs”. Fundat al febrer de 1998 per informar sobre la política dels Estats Units a l’Orient Mitjà, Memri te avuí oficines a Washington, Berlin, Londres, Tòquio i Jerusalem.
Per començar el nostre tour només cal entrar a Internet, a www.memritv.org/search.asp, i ficar a la part de “clip” el número corresponent o fer una recerca temàtica. Però sabent que els temps no sobra, deixem-nos asssesorar pel nostre guia…
Només cal que a la finestra de recerca escrigui el número 1401 i podra veure en Al-Aqsa TV, la televisió de Palestina, el pare d’un suïcida palestí que el 6 de març d’aquest any va declarar que el seu fill va veure durant l’atac suïcida que li va costar la vida les verges d’ulls negres que li esperaven al paradis i que els sionistes diuen que els màrtirs són gent desesperada, però que n’és mentida, que els màrtirs com el seu fill tenen llars i diners i que no tenen mancances de res, per si vosté tenia algun dubte. Ara si li agraden les emocions fortes només provi el 1398 i gaudeixi, a la mateixa cadena, de les declaracions de dos germanets de no més de deu anys que expliquen al periodista, entre poemes i contes, com “la mama (quan va immolar-se) va matar sis jueus i ara és al paradis”
En cas de que vulgui saber quina és l’opinió dels estaments oficials, amb el número 1287 tindrà, via Al-Jazeera TV de Qatar, l’explicació del Dr. Muhammad Salim Al-Awa, Secretari General de la Unió Internacional d’Erudits Musulmans que el 3 d’octubre del 2006 va dir que “lamentava que algunes mares (a Gaza) evitaven que les seves filles fòssin al martiri per temor a que cometèssin pecat (perque Al.lah deia que la dóna havia estat creada per quedar embaraçada)” i es preguntava “que és més important?: la liberació dels pobles o el dret de les dones a casar-se i tenir fills?”
Per descomptat que té un paper protagònic a MemriTV el president de l’Iran, Mahmoud Ahmadineyad. Al clip 782 de la televisió pública iraniana ell ens deixarà clar quina és la seva idea de l’art i cap a on anem: “L’art arriva a la perfecció quan retrata la millor vida i la millor mort (…), aquesta és l’esència de l’art ¿Hi ha un art més maco, més diví i més etern que l’art del martiri? Una nació amb martiri no sap de cautiveri (…) El missatge de la revolució (islàmica) és global, i no es restringeix a un lloc o a un moment específic. És un missatge humà, i es tirarà endavant. No tinguin cap dubte… Si Al.lah vol, conquistarem totes les muntanyes del món” (Channel 1, 25 de juliol de 2005)
Tenim un Especial-Zerolo al clip 517. A un debat de la televisió saudí del 27 de gener de 2005, un mestre de la mesquita Al-Nabawi de Medina ens explicarà que hi ha tres coses que es poden fer amb els homosexuals: o s’assota a l’actiu i es lapida al passiu o ben be es decapita a tots dos, sels fica dins d’un taüt i se’ls crema o se’ls desbarranca des de la muntanya més alta, com Al.lah va fer amb Sodoma i Gomorra. Interesant en aquest sentit és també la declaració de principis que ens fa el ministre de dotacions religioses de Síria al clip 846 sobre la propagació de la SIDA (Syrian TV, 30 d’agost de 2005): “el món sencer, dels EEUU al país més llunyà, reconeix que si haguèssin lapidat als fornicadors i previngut l’abominable, les coses haguèssin anat molt millor”.
La programació que hi ha a MemriTV no oblida als més petits de la família: als clips 1442 i 1446 (un cop més d’Al-AqsaTV, la televisió palestina) els seus fills podran aprendre, de la má d’un fals-Mickey de força mala qualitat, com fer la resistència, estimular l’odi a Israel, cantar cançons que parlen del rifle d’assalt AK-47 Kalashnikov i moltes coses més, pròpies de la seva edat.
Després de visitar a la secció cultural els clips 902 a 905 del programa de SaharTV de Teheràn “Holo Causte” (on es nega “esa mentida jueva de les cameres de gas”) donem per acabat aquest viatge fascinant, agraïnt el seu interés i esperant una pròxima i més llarga visita, sense deixar d’advertir-vos que Memri-TV i tot el que hi ha dins no és virtual ni és fruit de la fantasia de ningú, sino que n’és real, molt real…