Fernando Blanco publicat

Ha de ser Sant Joan. De tant en tant ens arriba alguna notícia que se surt dels marcs d’allò que és políticament correcte, i aquesta setmana m’he fet amb dues al preu d’una, per la qual cosa l’alegria em desborda tant com la sorpresa.

En la primera d’elles, em trobo que la ministra de Ciència i Innovació del Govern espanyol, Cristina Garmendia, l’única de tot el gabinet que pel seu nivell professional i el seu currículum no només no li cal fer ús de la quota feminista sinó que seria un insult aplicar-se-la, va afirmar a un grup de periodistes de l’agència EFE durant la clausura del 1r Fòrum TIC i Sostenibilitat que l’energia nuclear és una de les alternatives a la crisi energètica i que “cal estar oberts al debat”. Aquest és un altre cop per als ecologistes que ens consideren a vostè o a mi destructors del planeta perquè la nostra dutxa dura més de cinc minuts o perquè decidim tenir dues neveres i un aire condicionat: Greenpeace va acusar Espanya de ser un dels països que més s’allunya del compliment de Kyoto, un any després de l’entrada en vigor del protocol per frenar el famós escalfament global, estimant que les emissions del nostre país veí al 2005 podrien haver superat en el 50% els nivells de 1990, el triple del permès en l’objectiu per al 2012. Però de la mateixa manera que el criticat Bush, Rodríguez Zapatero sap que Kyoto és un atemptat a la competitivitat que comporta ínfims beneficis i, hostilitzat per la crisi i sense voler ni sentir a parlar de deslocalització industrial, començarà a obrir el joc cap a propostes serioses i eficients per a l’obtenció d’energia més barata i neta. Sent compradors d’energia nuclear francesa, l’Administració Zapatero sap que no pot seguir enganyant el públic molt temps més amb arguments a l’estil Joan Saura i que més aviat que tard haurà d’apostar per la producció nuclear, si vol satisfer la creixent demanda.

La segona brisa de coherència arriba a través de la vicerectora d’Afers Acadèmics de la Universitat Autònoma de Barcelona, Maria Dolors Riba, la qual ha manifestat que la UAB farà cas omís de l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya que exigeix als professors acreditar el domini del català per optar a una plaça de docent: “Les universitats han de triar els professors en funció del seu talent, i si exigim el català com a requisit per concursar a una plaça, estem reduint l’univers de professors amb talent que estaran disposats a venir”. La UAB ha pres aquesta decisió en considerar que aquesta mesura li dificultarà dur a terme la seva política d’incorporació de professors internacionals de nivell a la seva plantilla i no s’equivoquen: mentre el procés de Bolonya intenta optimitzar la possibilitat que tant alumnes com docents puguin intercanviar experiències universitàries en tot Europa, la Generalitat posa el seu gra de sorra per fer Catalunya una mica més provinciana i perifèrica i exigeix el nivell C de català a un bon professor, sigui aquest francès, americà o alemany, i dicti física, matemàtiques o filosofia. No importen les publicacions ni els mèrits, només la catalanitat. La situació ha de ser realment surrealista perquè l’Autònoma, una de les universitats més reivindicatives i procatalanistes, si no la que més, s’hagi queixat d’aquesta disposició del Consell, i és sa que des de la direcció mateixa d’aquesta casa d’estudis es neguin a pagar aquest tribut al nacionalisme.

Des del país del bonisme i del pensament únic, dues notícies porten la fresca i suau sensació del sentit comú. Ha de ser Sant Joan.

Els fets: la directora general de Política Lingüística de les Balears, Margalida Tous, envia una carta instant Air Berlin a utilitzar també el català en les comunicacions amb els seus clients. Joachim Hunold, director general de l’aerolínia, ja fart de ximpleries lingüístiques, va editorialitzar a la revista de bord que “la partició d’Espanya en nacionalismes regionals és una tornada als miniestats medievals” i que li semblava molt bé “que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s’organitzin programes culturals, però que una aerolínia internacional no pot parlar en una llengua regional”.

L’article es va publicar acompanyat d’una vinyeta en què es veu a un alemany que diu “si aquests catalans vinguessin a Baviera, haurien de parlar bavarès”. L’endemà passat, l’exdiputat d’ERC Joan Puig, famós per haver organitzat el 2005 un atac a la propietat de Pedro J. Ramírez a Mallorca i un ridícul encadenament de cinc militants a la seu de la COPE a Madrid, publica al seu bloc una crida a un boicot a Air Berlin, dient-los nazis, amb un fotomuntatge en què el seu logotip apareix amb una esvàstica. La reacció de l’aerolínia no es fa esperar (és molt greu acusar de nazi algú a Alemanya) i anuncia que iniciarà accions legals contra Joan Puig davant de la Unió Europea. Plataforma per la Llengua, associació subvencionada per la Generalitat, es va manifestar indignada i va publicar en el seu web alternatives per fer els vols a les destinacions d’Air Berlin per altres mitjans, oblidant o desconeixent que el client tipus de l’aerolínia és principalment centreeuropeu i que té vols directes des de Palma a 69 destinacions en els cinc continents, dels quals només un –Barcelona– està a Catalunya, sent aquesta iniciativa tan absurda com l’altra que duen a terme en aquests moments, en què recomanen comunicar-se amb gestos, a l’estil Marcel Marceau, abans que passar-se al castellà quan un estranger no parli català.
El Govern balear, acostumat, segurament, com el seu homòleg de Catalunya, que les empreses temin que les seves associacions satèl.lit les amenacin amb boicots, no esperava trobar-se amb una empresa que no acceptés el xantatge i que utilitzés la millor vacuna contra aquest tipus d’excés de l’Administració: el mercat. Els republicans, acostumats que amb Zapatero poden fer el que els rota i que els aplaudeixin totes les gràcies, van creure que per a excitació dels seus maulets podien anar més enllà i dir-li nazi a un alemany.

La seva esperada ignorància ha donat els seus fruits i avui a la UE els radicals quedaran retratats com el que són: radicals i ignorants. Queda clar que el director d’Air Berlin no és del PP ni està contra Catalunya. Amb aquest afer, simplement s’ha demostrat que és molt diferent malgastar milions d’euros en campanyes inútils a càrrec del contribuent que ficar-se en les polítiques comercials d’una empresa privada internacional, que té dret a manifestar-se en l’idioma que els seus clients considerin oportú. Els nacionalistes podran negar a Eduardo Mendoza el dret a representar a Catalunya en la Fira de Frankfurt per escriure en castellà, però difícilment puguin donar directives a un executiu alemany. Air Berlin s’ha convertit en pionera en revelar-se contra l’adoctrinament del nacionalisme i tan de bo que faci escola.
I per altra banda, en aquests temps mediàtics on per a alguns l’honor és quelcom que pot vulnerar-se de franc, els que ens congratulem en veure com Federico Jiménez Losantos va deixar de ser intocable després de les barbaritats que va dir de Ruiz-Gallardón, avui esperem que Joan Puig sigui sancionat tal com marquen les lleis per haver insultat gratuïtament, dient-li nazi, Joachim Hunold.

Diu el saber popular que el nacionalisme es guareix viatjant. Una bona forma és fer-lo amb Air Berlin.

En recompensa pel bon ús de les mateixes eines de màrqueting que van crear fenòmens mediàtics com ara la Ségolène Royal, els superdelegats del partit demòcrata americà van consagrar Barack Husein Obama com a candidat a la presidència dels Estats Units per a les eleccions de novembre.
Obama és un bon representant del típic polític mediàtic, model segle XXI: una imatge agradable que intenta minimitzar la inexperiència, grans aparells de propaganda a darrere, frases fetes i eslògans de iogurt dietètic, somriures marca Colgate i, tal com mana la tendència, cantants de moda i actors de catifa vermella (celebrities de pagament com ara la Scarlet Johansson, un més americà que mai Alejandro Sanz o la Susan Sarandon), que fins i tot li arriben a fer anuncis tal com ho van fer a aquestes latituds les nostres reserves intel.lectuals, entre d’altres, Jesús Vázquez o Concha Velasco.

Després de gairebé mig any de primàries, i gràcies a la insistència d’un veritable animal polític com ara Hillary Clinton, Obama arriba a la candidatura qüestionat i carregat de tones de crítiques generades tant des del bàndol republicà com, paradoxalment, des del seu propi partit, i haurà d’enfrontar-se a l’electorat amb preguntes per respondre.

¿Com es desmarcarà Obama de la promesa d’una immediata retirada de les tropes de l’infern iraquià? La resposta a les seves pròpies paraules: “(a l’Iraq, els americans) Hem de tenir tanta cura en la nostra retirada com la vam tenir a la nostra entrada”, assegura el candidat a les seves primeres manifestacions sobre el tema consagrat. ¿Què diran, ara, aquells que es pensaven que el demòcrata retiraria, en cas de que fos president, el seus soldats de la nit al dia, a l’estil Zapatero? Obama va assegurar també que si és elegit al novembre intentaria iniciar oficialment un diàleg amb Mahmud Ahmadinejad, el president de l’Iran. ¿Què opinarà el lobby jueu dels Estats Units sobre el fet de donar categoria d’interlocutor vàlid a un que nega de l’Holocaust que, per a més inri, va manifestar sota amenaça nuclear les seves intencions d’”esborrar Israel del mapa”?
Així mateix, el candidat demòcrata va assegurar, davant d’un grup de cubanoamericans, que flexibilitzaria el bloqueig a la dictadura castrista, l’infame Acta Helms-Burton, però que no l’aixecaria. ¿On està la prova que esgrimia la progressió local sobre les diferències morals entre Obama i George W. Bush i del seu incansable compromís humanista? Fins i tot per a aquells que s’omplien la boca dient que l’actual president és un radical religiós, cal recordar com el flamant candidat demòcrata va reaccionar, ràpidament i políticament, en defenestrar el seu propi assessor espiritual, Jeremiah Wright, l’incendiari predicador de Chicago que, a més de casar Obama, batejar les seves dues filles i ser artífex del seu infumable llibre L’audàcia de l’esperança, va declarar que els atemptats de Nova York i Washington de l’11 de setembre de 2001 es van produir als Estats Units a causa del seu paper en l’escena internacional i que al seu país els blancs continuen maltractant els negres. Déu no entén de política i Obama va entregar el cap del pastor quan van es va detectar que la fina línia que unia el discurs de Wright i la seva candidatura es notava cada cop més i que la sensible opinió pública americana començava a inquietar-se.

La campanya ja és aquí, Obama és candidat i això m’agrada. Perquè ja sense Hillary Clinton a l’escenari, hi haurà una possibilitat més manifesta, tal com diuen algunes enquestes publicades, que el 4-N John McCain es converteixi en el pròxim inquilí de la Casa Blanca.

Comencen a veure’s en l’horitzó popular les primeres escaramusses de la resistència, i així es van identificant millor els contrincants de tots dos bàndols després de les baixes de Zaplana, Acebes, San Gil, Ortega Lara i, fa escassos dies, Elorriaga.
Mariano Rajoy ja no sembla que està tan sol. En termes territorials, els barons del PP de Galícia, Andalusia, Catalunya, València, Múrcia, Madrid ciutat i probablement el que arribi després de María San Gil a Euskadi s’estan alineant o almenys no estan criticant públicament el maltractat líder.

¿S’està conformant, ara amb més força, el tan anunciat bàndol moderat? O bé aquests mateixos que enroquen avui Rajoy després del congrés el trairan a canvi d’una cadira?
Després de les malmeses convocatòries per SMS a les manifestacions a la seu del PP, patrocinades per periodistes com ara Federico Jiménez Losantos o Pedro J. Ramírez, tinc la sensació que si l’ala dura del PP no volia semblar tan dura de cara a l’opinió pública, és ara “més dura que mai” després d’arrepapar-se rere aquest intent de cop d’estat per aclamació (Telecinco es va encarregar de retransmetre fins al paroxisme durant el cap de setmana un home que cridava que a Rajoy calia fer-lo fora perquè “defensa l’eutanàsia”). Enric Juliana, subdirector de La Vanguardia, va editorialitzar sobre aquestes convocatòries catalogant-les d’error tàctic greu i comparant al sector crític dels populars amb la família Adams, conceptes amb els quals adhereixo plenament mentre suporto estoicament la felicitat que desborda per televisió un pletòric Zapatero, que amb aquest regal mediàtic del PP fins i tot es permet el luxe d’opinar sobre els problemes al carrer Gènova, minimitzant amb això l’exposició pública de la crisi econòmica.
Però per altra banda, i mirant cap al futur, escrivia Gabriel Elorriaga, l’últim que ha baixat del carro del gallec, en el seu polèmic article d’El Mundo, que “el debat en el congrés de València no serà ideològic, sinó estratègic, i en aquests termes és com s’ha d’analitzar”. Però si l’estratègia per arribar al palau de la Moncloa –a l’efecte de seduir el desitjat vot independent, el qual decideix una elecció– passa per moderar algunes posicions, l’ala conservadora haurà de cuidar la tàctica, a risc de quedar fora de joc, sobretot en el cas que del congrés de València surti endavant una iniciativa de primàries.
I ho dic perquè en cas d’haver-hi primàries, dubto que els 800.000 afiliats del PP vulguin veure fora Mariano Rajoy, que considerin Alberto Ruiz Gallardón un esquerrà i Soraya Sáenz de Santamaría una inepta. Però estic convençut que cadascun dels 800.000 van veure a les 200 persones que cridant a les portes del carrer Gènova la van convertir en un bastió resistent.

Avui el PP es juga molt més que la lògica rendició de comptes de la derrota electoral. Quan baixi la marea mediàtica, quan deixin de sentir-se aquests sobreactuats discurs que reivindiquen la puresa ideològica i els valors i principis innegociables i quan acabi finalment la desfilada de velles i noves figures en el que avui és el principal partit de l’oposició, al PP es jugaran el nom i les maneres del que en poc més de tres anys, quan el president Zapatero es quedi sense focs d’artifici ni gabinets feministes davant de la més que segura crisi, tingui moltes oportunitats de convertir-se en el pròxim president de Govern d’Espanya.

En el seu llibre Converses, quan el periodista Jordi Graupera pregunta a Xavier Sala-Martín per què les tasques d’Umbele (l’ONG que dirigeix) es feien mitjançant missioners i no pas a través de cooperants, l’economista li contesta “perquè alguns cooperants se’n van a Àfrica a passar dos mesos com si anessin a Disneylàndia, pugen a l’atracció de la pobresa i van a veure pobres. Després, quan tornen aquí, es posen les rastes i se’n van a Grècia a explicar-ho a tothom. Perquè el seu objectiu no és solucionar el problema, sinó sentir-se bé. Cadascú es distreu com vol, però a aquest cooperant jo no li donaré diners”.

Entre tant soroll d’escalfament global, d’una vicepresidenta escandalitzada per haver-se fet una foto amb un polígam i d’óssos panda als telenotícies de les nou, arriben fins a nosaltres testimonis de veritables drames humans, drames que ja no són notícia i que afecten homes i dones als quals només els queda poc més que les ganes de viure i de gestes veritables d’altres homes i dones que entreguen part de la seva vida per intentar mitigar el dolor aliè i la desesperança des de la primera línia de foc, amb el clar objectiu de solucionar el problema, com ara els membres de Metges sense Fronteres.
El capítol espanyol de Metges sense Fronteres publica aquests dies al seu web (www.msf.es) el dossier Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007, un material que mostra descarnadament com el bombardeig informatiu ens obliga, als que formem l’opinió pública, a passar pàgina quan els drames s’eclipsen els uns als altres, sense donar-nos temps, si més no, de descodificar-los i entendre’ls en tota la seva dimensió.
Somàlia, Zimbabwe, Sri Lanka, la República Democràtica del Congo, Colòmbia… Darrere cinc o sis noms de països molt fàcils de pronunciar, milions d’homes, dones i nens pateixen la immoralitat de la guerra i la incoherència de les devastadores pandèmies de malalties medievals. Tuberculosi, malària, signes inequívocs del tercermundisme més extrem que fan estralls en llocs on ni tan sols hi ha els mínims exigibles de llibertat política ni econòmica. Estremeix llegir en el dossier de MSF com, a més, s’arriben a presentar en aquells indrets hostilitats per part de les anomenades milícies d’alliberament contra les pròpies organitzacions humanitàries, arribant a l’extrem de l’assassinat al juny de 2007 d’un dels seus membres, la francesa de 27 anys Elsa Serfass, a la República Centreafricana.

Però encara hi ha una aresta més inquietant en aquest tipus de conflicte que es manifesta inequívocament en els apartats de Txetxènia –tristament cèlebre per la massacre de Beslán, en què 336 persones van morir a les mans d’un escamot suïcida musulmà– o en el de Myanmar –escenari de la revolució safrà del setembre del 2007–: quan totes les càmeres s’apaguen, quan els mitjans de comunicació marxen, quan el gran públic mira cap a un altre conflicte en una altra banda del Planeta, la seva població queda encara més a mercè del seu trist i fatal destí.

És tot allò que no volem veure: el document de MSF de “Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007 ens grava a foc en la consciència que a poques hores de vol de casa nostra hi viu la desesperança. I que, encara que ja no surtin en titulars, Metges sense Fronteres encara està allà.

Fa uns dies, ens vam llevar amb el cicló Nargis, que havia provocat ja entre 63.000 i 102.000 víctimes mortals, 220.000 persones desaparegudes i gairebé dos milions sense llar. ¿Quants titulars hauran de passar perquè també en passem pàgina?