Desvirtualització a Andorra

Des que l’home és home i que va començar a aglutinar-se en comunitats, la seva obsessió i la raó de ser del seu creixement va ser socialitzar-se, la capacitat de comunicar-nos simbòlicament ens va permetre modificar el nostre entorn i amb això dominar el món. Ha passat molt temps i avui ja no només disposem de la comunicació un a un; havent superat i qüestionat fins i tot la comunicació un a molts dels mitjans massius, i immersos en la tan remanida societat de la informació, els éssers humans avui podem comunicar-nos en forma de xarxa, de tots a tots, gairebé sense límits.

Homes, dones, estudiants, professionals, treballadors i empresaris, d’esquerres i de dretes, més rics i més pobres, heterosexuals i homosexuals, joves i adults… tots plegats, compartint inquietuds, polemitzant, recomanant productes i serveis, fent activisme, democratitzant la informació i el coneixement. Quan es parla de Facebook, l’eina de la web social més utilitzada avui a escala mundial, es diu que si fos un país, seria el cinquè més poblat, ja que té la vertiginosa quantitat de 200 milions d’usuaris. Twitter, l’estrella d’aquests moments en el món 2.0, ja gaudeix de 7.000.000 d’usuaris en continu creixement. Segons l’informe Internet España 2008, de Bitacoras.com, el 50% dels bloggers utilitza una o més eines socials.

Però era necessària la desvirtualització: aquesta nova capacitat de generar relacions o de recuperar d’antigues en el món digital exigia la possibilitat de tornar al contacte original de l’home de les primeres comunitats. Molts usuaris de plataformes socials, com ara les mencionades Twitter, Facebook o Flickr, han creat petites comunitats entorn d’aquests sistemes, que han arribat a materialitzar-se en el món real, com és el cas a Espanya dels Twittdays o Cava&Twitts. Usuaris d’una mateixa ciutat, les que ja arriben a 20, realitzen reunions mensuals en què, a més de conèixer-se, intercanvien opinions, aficions i moltes altres coses més.

Actualment també és realitza algun que altre esdeveniment que no solament comporta socialitzar, sinó també el fet de fomentar, comunicar i difondre el seu ús, com ara la més important, Cava&Twitts, que reuneix en cadascuna de les seves edicions a Barcelona més de 200 persones i a on és convida periòdicament a un orador professional en activitat per que que faci alguna ponència o, fins i tot, s’hi organitzen taules rodones. Vaig tenir l’oportunitat de ser convidat a algunes d’aquestes desvirtualitzacions a Barcelona i a Madrid i puc assegurar que els resultats no poden ser més interessants, al punt tal que ja hi ha empreses que hi participen, perquè només hi ha una cosa que queda clara: en un moment com aquest en que els mitjans, els polítics, les marques i la publicitat pateixen d’uns nivells de credibilitat sota mínims, les empreses no podien permetre’s el luxe de no atendre i escoltar a aquest públic que s’agrupa ara en una nova (o no tan nova) manera; menys homogenis i amb menys contacte que els grups tradicionalment entesos, pot ser, però amb un poder d’opinió i una capacitat de fer circular la informació impossible de controlar, però sí encara interpretable.

Demà mateix farem una prova de desvirtualització en aquesta Andorra de vegades tan resistent als canvis. Ens hem convidat, via internet, tots aquells usuaris de xarxes socials i bloggers del Principat a la primera trobada a la qual vam batejar Twittand, i continuem convidant tothom el que estigui interessat en aquest aspecte. Si tu n’ets un, només hauràs de visitar el web www.twittand.com o passar per Plaça de les Arcades des de les vuit del vespre. Sigues-ne part.

Andorra “u-punt-sis”, o “set”

Si hi ha una cosa que segurament va sorprendre a qualsevol que, com ara jo mateix, visqui a Andorra i sigui dins d’aquest món de les xarxes socials va ser el creixement exponencial d’usuaris locals de Facebook en concordança amb les eleccions generals, fet que va convertir aquesta plataforma inicialment d’oci i contactes en un dels mitjans més utilitzats pels partits a l’hora de fer arribar propostes a la ciutadania.
De cop i volta allò d’escriure, com diu el seu leitmotiv, el que et passa pel cap va deixar de ser cosa d’adolescents per esdevenir un fenomen transversal i d’ús massiu, tal com ho demostra la grandària de la “xarxa Andorra” de Facebook que avui mateix té 6.476 usuaris registrats (incloent-hi trolls), gairebé el 8% de la població total amb un grau de confiança del 90%.

Si palem dels blocs, la més coneguda i actual de les plataformes 2.0, n’hi ha 25 fetes a Andorra segons l’afegidor Blocaires del Pirineu (del qual formo part amb el blog polític www.anclaos.com i ara amb el de xarxes socials i comunicació www.inuvol.cat), les quals, sumades a d’altres que apareixen als buscadors Cercabloc i a Andorramania, no haurien de superar les 50, representant un nombre escàs de bloggers si considerem que al llistat s’inclouen els blocs personals, polítics, periodístics, educatius i institucionals. Ho trobo sorprenent, ja que no cal recordar que muntar un bloc és gratuït i tan fàcil com fer cinc clics.
Però la mancança a Andorra que més em sorprèn és la de la baixíssima quantitat d’usuaris de Twitter (www.twitter.com), el gran fenomen 2.0 dels últims dos anys a tot el món (i probable pròxima adquisició de Google). Aquesta aplicació gratuïta, que mitjançant missatges tan curts com ara un SMS crea converses d’una complexitat de vertigen, està gairebé absent a l’escenari andorrà (el buscador Twellow hi troba només 30 usuaris, amb 10 com mínim de dubtosos) quan per la seva simplicitat ha estat un èxit a tot arreu, fins i tot com eina comercial, tal com ho explica Enrique Dans al seu propi bloc. Entre altres avantatges, aquesta aplicació gaudeix d’una insuperable immediatesa, alhora que mentre escric aquest article m’assabento pels meus 573 followers (tal com es diuen els seguidors a Twitter) de més detalls de la crisi de la febre porcina mexicana, en temps real, que pels mateixos mitjans en línia.

Què li falta a Andorra per accedir massivament al ple ús de les xarxes socials, considerant que té un grau de penetració d’internet per sobre la mitjana i un més que interessant parc al carrer de smartphones i dispositius aptes per connectar-se a tot arreu? Probablement al nostre país li cal viralitat, component indispensable per a la propagació social d’aquestes aplicacions.
Sabent que avui en dia l’ús massiu de les TIC es condició sine qua non en el desenvolupament d’un país, els que som usuaris habituals d’aquestes eines podríem proposarnos revitalitzar Andorra, fent pedagogia i aconseguir que el nostre país passi del món 1.7, per dir-ho d’alguna manera, al 2.0, i quedar així en igualtat de condicions que la resta a les portes de la pròxima web semàntica. Aposto que podem fer-ho.

Censura moral a la Madrid liberal

Els autobusos de Madrid, la publicitat dels quals gestiona l’empresa PubliSistemas, no exhibiran els cartells de la pel.lícula Diario de una ninfómana, del director Christian Molina. Tampoc inclourà els seus anuncis ni en parlarà la cadena Cope, de la mateixa manera que tampoc ho farà la cadena autonòmica Telemadrid ni les marquesines gestionades per l’empresa Cemusa podran exhibir els cartells del film.

A això se li diu censura, cosa que, segons l’Enciclopèdia Catalana, es defineix com “l’acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establerts d’ordre moral, polític, religiós, etc.”.

Els éssers humans –definició genèrica que inclou homes, dones, la nimfòmana en qüestió i Esperanza Aguirre– comencen a explorar el seu cos i a tocar-se buscant plaer des dels dos anys d’edat, de manera molt similar a la dona del cartell. Aquest fet, que forma part del desenvolupament social, sexual i afectiu de la persona, no solament és sa, sinó que no és de cap manera censurable. I de la mateixa manera que no hem de detenir-nos en la denúncia de l’adoctrinament socialista mitjançant l’assignatura Educación para la Ciudadania, no hem de trigar a protestar per aquest absurd intent d’implantació de moralitat, paradoxalment avalat per un Govern que s’autoanomena liberal.

Encerten el director, que va dir en roda de premsa que termes com ara “dubtosa legalitat” o “gratuïtament provocativa” recorden els informes de la censura franquista i Valerie Tasso, autora del llibre, que va afirmar que si l’obra s’hagués titulat Diari d’un assassí, segurament no hagués hagut cap problema. Per la seva banda, José Molinero, director de comunicació de l’EMT (Empresa Municipal de Transportes), ha posat enmig de la polèmica el fosc organisme Autocontrol de la Publicidad, que diu englobar publicistes de tota Espanya, però que no és més que una altra forma de moral oficial i de lobbistes a la carta, que ha manifestat haver estimat que el cartell no presentava cap problema sempre que s’hi especifiqués el públic al qual va destinada la pel.lícula.

I em pregunto: en aquell cartell de Travis Fimmel per a Calvin Klein, on suggeria uns més que envejables atributs masculins, ¿oi que no deia al públic a què anaven destinats els calçotets? S’ha de recordar que la pel.lícula té el certificat oficial del Ministeri de Cultura per a majors de 13 anys i no pas de 18.

No m’arriscaria a apostar que la pel.lícula sigui bona; de fet, imagino que no ho serà, però el que puc assegurar és que gràcies a aquesta campanya, el film tindrà uns centenars d’espectadors més i molta més repercussió mediàtica que si l’hagués tractat igual que a qualsevol de les Saw, per dir alguna cosa, que en els seus cartells a les parades d’autobusos no mostraven una calceta sensual, però sí primers plànols de membres amputats, d’una cara escorxada o d’un cap tallat en una balança.

L’economista Xavier Sala-Martín bé diu que “l’Estat, ni a la bragueta ni a la cartera”. Estaria bé que el Govern de Madrid prengués nota d’aquest fet: liberalisme no és només deixar obrir els comerços tots els diumenges, i hauria d’inquietar-nos una mica a tots, i sobretot als que ens considerem liberals, aquest acte de censura que fa tanta pudor de moral oficial.

Amb o sense llengua

Exagera Federico Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Catalunya, Galícia i Euskadi. Així és la política i el “menteix, menteix, que alguna cosa quedarà” sempre està en la caixa d’eines de qualsevol formador d’opinió. El problema del castellà a Catalunya no és social (més ara que ERC va en caiguda lliure) sinó polític i, sobretodo, econòmic. Com ja vaig dir en algun article, l’absurda decisió del tripartit de boicotejar l’ensenyament del castellà, deixant-lo amb una càrrega horària escolar similar a qualsevol assignatura menor, només generarà problemes futurs en part de la força laboral espanyola, paradoxalment en l’educada a Catalunya, quan es trobin sense el mateix nivell de comprensió lectora, redacció i ortografia en castellà de la resta del país. No cal ser expert en educació per saber que qui “l’aprenguin en l’esbarjo”, argument dels nacionalistes, com a molt parlaran com el Neng.

Les llengües són dinàmiques. Diu David Boaz en Liberalismo, una aproximación (Ed. Gota a Gota, 2007) que ningú va ensenyar els anglesos a parlar en anglès, i amb aquesta màxima el vicepresident del Cato Institute, involuntària i dramàticament, deixa al descobert les contradiccions dels carísims i inútils programes de normalització lingüística del català que només deixen a les clares el declivi natural del seu ús, de vegades de manera ridícula com quan la subvencionada Plataforma per la Llengua va suggerir que a qui no entengués el català se li havia de parlar per senyals abans que en espanyol. Aquest declivi, un fet sentimentalment dramàtic per a molts, és més fàcil d’assumir si pensem que va haver una vegada que fins i tot el llatí també va entrar en aquest procés, i que no hi ha res que pugui frenar l’avanç de l’espanyol, el mandarín, el rus i l’anglès. De les més de sis mil llengües que en l’actualitat es parlen al món, la meitat està en risc de desaparèixer en aquest segle a un ritme de fins a dos per setmana, d’acord amb estudis recents de la UNESCO. Afectarà això a la vida quotidiana de cadascú dels membres d’aquestes comunitats en el seu conjunt? Aposto que no. Les llengües -com els pobles- es mestizen lentament al llarg del temps i acaba predominant la més forta, pel que res es pot fer per una llengua sinó seduir al potencial parlant i no intentar alarmar. Mentre no se sedueixi a la població per a l’ús quotidià d’una llengua minoritària i se la hi intenti forçar, aquesta quedarà enquistada com a molt com a llengua del poder o, pitjor encara, de l’administració, una trista destinació final per a qualsevol idioma.

Però qui creiem que és un abús en tota regla que la Generalitat malgasti milions d’euros en seleccions esportives, que multi o adverteixi a qui no retoli en català o que segueixi donant suport a la deficitària i propagandística Corporació de Mitjans Audiovisuals ens trobem, sense més opcions, enfront del Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, el qual a pesar d’haver estat signat per intel·lectuals de la talla de Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espasa i Fernando Savater segurament serà utilitzat com arma llencívola per sectors reaccionaris, realment anti-catalans i no simplement crítics amb el catalanisme excloent, avui en el govern autonòmic.

Com deia abans, exagera Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Espanya, servint per a refutació les declaracions de Pere Gimferrer, membre de la RAE i crític amb el Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, qui diu avui en La Vanguardia que “la llengua catalana també és part del patrimoni espanyol”. Però flaco favor se li està fent a les llengües regionals no entenent el context mundial, quedant cada dia més clar que més enllà del teatre romàntic de la reivindicació queden, en temps present, moltes plataformes subvencionades, negocis captius i interessos polítics per protegir. Com sempre, a càrrec del contribuent.

La debilitat del sistema

No puc estar més d’acord amb cada línia de De més verdes en maduren, el monumental article d’en Marcel Tuyet del diumenge passat en aquest mateix espai, mes enllà de les diferències ideològiques que segurament tenim. El fenomen Iniciativa per Catalunya avui sembla haver entrat en declivi, i aquesta és una bona notícia per a aquells que valorem la política de resultats al servei del ciutadà i rebutgem l’oportunisme i la pose, les quotes, el bonisme i els salts al buit de polítics inescrupulosos. ICV ha apostat sempre per un perfil fàcil de mobilitzar i de seduir, el típic progre que avui calla en veure els seus líders nedar entre els escàndols, com ara Joan Saura i els seus Mossos o la seva esposa i cinquena tinent d’alcalde de Barcelona, Imma Mayol, i els seus inquietants gestos antisistema.

Però la culpa la té la debilitat del sistema: analitzant en clau catalana, tant ICV com ERC, almenys tal com avui els coneixem, són productes típics d’un sistema polític com l’espanyol que permet el creixement de partits marginals que degeneren en immenses quotes de poder, que fins i tot els permeten bloquejar polítiques d’Estat, marcant paquet tal com va fer ERC amb aquella declaració de principis de Carod, la de “tenim la clau”. Vaig tenir l’oportunitat de conversar amb un polític socialista de Galícia que, off the record, em va confessar que governar amb BNG també era dormir amb l’enemic, i és evident que és això i molt més, donats els trists espectacles dels quals som testimonis dia a dia, com ara el debat inventat de la immersió lingüística, problemàtica artificial que ja no és monopoli exclusiu dels catalanistes sinó que també ara és l’arma llancívola de galleguistes i nacionalistes bascs. Qualsevol que tingui un mica de visió sap que després d’aquests programes d’immersió lingüística només hi haurà uns perjudicats: els infants, sempre que no puguin anar, com els fills de Montilla, a escolaritzar-se a una escola alemanya Aquests nens, que demà seran adults, seran els que, estudiant castellà com una llengua estrangera, tindran faltes d’ortografia i problemes de redacció i de comprensió en l’única llengua comuna del país i oficial en vint països més, gràcies a la fanfarronada d’ERC, que, amb la complicitat d’ICV i del PSC, bloquegen l’aplicació de la tercera hora (¡setmanal!) de castellà a l’escola.
El mateix que passa amb les absurdes iniciatives dels verds a favor de les caríssimes i ineficients energies renovables contra la més barata i segura energia nuclear. Qui tingui un alt poder adquisitiu, com algun d’aquests polítics ecologistes, no tindrà problemes a pagar el que calgui per tenir més aires condicionats, neveres i tot terrenys. Els de l’empobrida classe mitja són els que haurien de veure disminuïda la seva qualitat de vida per seguir els dictats d’aquests perdedors de la guerra freda, avui metamorfosats en fonamentalistes mediambientals. Serviran les manifestacions de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, sobre el fet que s’hauria d’obrir el debat nuclear o els xantatges parlamentaris dels ecologistes pesaran més?

N’és la realpolitik en el seu aspecte més fosc: cadires, poder i salaris milionaris en contraposició amb els drets i el futur de milions de persones. En temps present, estem acostumats als innombrables actes demagògics de l’administració Zapatero (els últims: les picades d’ullet als immigrants d’esquena a Europa), però hi ha molts altres gestos en els quals poden endevinar-se les marques del nerviosisme que genera la pressió d’aquells als quals se’ls ha promès massa, com única manera d’arribar al poder. ¿Per què, si no, l’andalús president de la Generalitat, José Montilla, critica el manifest per la defensa del dret a l’ús del castellà en termes propis d’un independentista català? ¿Serà per què la clau del seu Govern encara està en mans dels seus socis d’ERC?
És necessari un pacte d’Estat entre els dos grans partits més els dos més representatius dels autonòmics, CiU i PNB, de cara a establir les bases de polítiques serioses i de llarga durada, no permetent així que per les estranyes aritmètiques del sistema d’Hondt, un Govern autonòmic o el Govern nacional tingui les mans lligades per partits marginals. En aquest sentit, veig el sistema electoral francès o el nord-americà gairebé ideals, ja que han aconseguit establir uns mínims de seny a la pragmàtica política, dut finalment a la pràctica quotidiana la màxima de Jacques Rueff: “Sigueu liberals o sigueu socialistes, però no sigueu mentiders”.