Ha de ser Sant Joan. De tant en tant ens arriba alguna notícia que se surt dels marcs d’allò que és políticament correcte, i aquesta setmana m’he fet amb dues al preu d’una, per la qual cosa l’alegria em desborda tant com la sorpresa.

En la primera d’elles, em trobo que la ministra de Ciència i Innovació del Govern espanyol, Cristina Garmendia, l’única de tot el gabinet que pel seu nivell professional i el seu currículum no només no li cal fer ús de la quota feminista sinó que seria un insult aplicar-se-la, va afirmar a un grup de periodistes de l’agència EFE durant la clausura del 1r Fòrum TIC i Sostenibilitat que l’energia nuclear és una de les alternatives a la crisi energètica i que “cal estar oberts al debat”. Aquest és un altre cop per als ecologistes que ens consideren a vostè o a mi destructors del planeta perquè la nostra dutxa dura més de cinc minuts o perquè decidim tenir dues neveres i un aire condicionat: Greenpeace va acusar Espanya de ser un dels països que més s’allunya del compliment de Kyoto, un any després de l’entrada en vigor del protocol per frenar el famós escalfament global, estimant que les emissions del nostre país veí al 2005 podrien haver superat en el 50% els nivells de 1990, el triple del permès en l’objectiu per al 2012. Però de la mateixa manera que el criticat Bush, Rodríguez Zapatero sap que Kyoto és un atemptat a la competitivitat que comporta ínfims beneficis i, hostilitzat per la crisi i sense voler ni sentir a parlar de deslocalització industrial, començarà a obrir el joc cap a propostes serioses i eficients per a l’obtenció d’energia més barata i neta. Sent compradors d’energia nuclear francesa, l’Administració Zapatero sap que no pot seguir enganyant el públic molt temps més amb arguments a l’estil Joan Saura i que més aviat que tard haurà d’apostar per la producció nuclear, si vol satisfer la creixent demanda.

La segona brisa de coherència arriba a través de la vicerectora d’Afers Acadèmics de la Universitat Autònoma de Barcelona, Maria Dolors Riba, la qual ha manifestat que la UAB farà cas omís de l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya que exigeix als professors acreditar el domini del català per optar a una plaça de docent: “Les universitats han de triar els professors en funció del seu talent, i si exigim el català com a requisit per concursar a una plaça, estem reduint l’univers de professors amb talent que estaran disposats a venir”. La UAB ha pres aquesta decisió en considerar que aquesta mesura li dificultarà dur a terme la seva política d’incorporació de professors internacionals de nivell a la seva plantilla i no s’equivoquen: mentre el procés de Bolonya intenta optimitzar la possibilitat que tant alumnes com docents puguin intercanviar experiències universitàries en tot Europa, la Generalitat posa el seu gra de sorra per fer Catalunya una mica més provinciana i perifèrica i exigeix el nivell C de català a un bon professor, sigui aquest francès, americà o alemany, i dicti física, matemàtiques o filosofia. No importen les publicacions ni els mèrits, només la catalanitat. La situació ha de ser realment surrealista perquè l’Autònoma, una de les universitats més reivindicatives i procatalanistes, si no la que més, s’hagi queixat d’aquesta disposició del Consell, i és sa que des de la direcció mateixa d’aquesta casa d’estudis es neguin a pagar aquest tribut al nacionalisme.

Des del país del bonisme i del pensament únic, dues notícies porten la fresca i suau sensació del sentit comú. Ha de ser Sant Joan.

Els fets: la directora general de Política Lingüística de les Balears, Margalida Tous, envia una carta instant Air Berlin a utilitzar també el català en les comunicacions amb els seus clients. Joachim Hunold, director general de l’aerolínia, ja fart de ximpleries lingüístiques, va editorialitzar a la revista de bord que “la partició d’Espanya en nacionalismes regionals és una tornada als miniestats medievals” i que li semblava molt bé “que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s’organitzin programes culturals, però que una aerolínia internacional no pot parlar en una llengua regional”.

L’article es va publicar acompanyat d’una vinyeta en què es veu a un alemany que diu “si aquests catalans vinguessin a Baviera, haurien de parlar bavarès”. L’endemà passat, l’exdiputat d’ERC Joan Puig, famós per haver organitzat el 2005 un atac a la propietat de Pedro J. Ramírez a Mallorca i un ridícul encadenament de cinc militants a la seu de la COPE a Madrid, publica al seu bloc una crida a un boicot a Air Berlin, dient-los nazis, amb un fotomuntatge en què el seu logotip apareix amb una esvàstica. La reacció de l’aerolínia no es fa esperar (és molt greu acusar de nazi algú a Alemanya) i anuncia que iniciarà accions legals contra Joan Puig davant de la Unió Europea. Plataforma per la Llengua, associació subvencionada per la Generalitat, es va manifestar indignada i va publicar en el seu web alternatives per fer els vols a les destinacions d’Air Berlin per altres mitjans, oblidant o desconeixent que el client tipus de l’aerolínia és principalment centreeuropeu i que té vols directes des de Palma a 69 destinacions en els cinc continents, dels quals només un –Barcelona– està a Catalunya, sent aquesta iniciativa tan absurda com l’altra que duen a terme en aquests moments, en què recomanen comunicar-se amb gestos, a l’estil Marcel Marceau, abans que passar-se al castellà quan un estranger no parli català.
El Govern balear, acostumat, segurament, com el seu homòleg de Catalunya, que les empreses temin que les seves associacions satèl.lit les amenacin amb boicots, no esperava trobar-se amb una empresa que no acceptés el xantatge i que utilitzés la millor vacuna contra aquest tipus d’excés de l’Administració: el mercat. Els republicans, acostumats que amb Zapatero poden fer el que els rota i que els aplaudeixin totes les gràcies, van creure que per a excitació dels seus maulets podien anar més enllà i dir-li nazi a un alemany.

La seva esperada ignorància ha donat els seus fruits i avui a la UE els radicals quedaran retratats com el que són: radicals i ignorants. Queda clar que el director d’Air Berlin no és del PP ni està contra Catalunya. Amb aquest afer, simplement s’ha demostrat que és molt diferent malgastar milions d’euros en campanyes inútils a càrrec del contribuent que ficar-se en les polítiques comercials d’una empresa privada internacional, que té dret a manifestar-se en l’idioma que els seus clients considerin oportú. Els nacionalistes podran negar a Eduardo Mendoza el dret a representar a Catalunya en la Fira de Frankfurt per escriure en castellà, però difícilment puguin donar directives a un executiu alemany. Air Berlin s’ha convertit en pionera en revelar-se contra l’adoctrinament del nacionalisme i tan de bo que faci escola.
I per altra banda, en aquests temps mediàtics on per a alguns l’honor és quelcom que pot vulnerar-se de franc, els que ens congratulem en veure com Federico Jiménez Losantos va deixar de ser intocable després de les barbaritats que va dir de Ruiz-Gallardón, avui esperem que Joan Puig sigui sancionat tal com marquen les lleis per haver insultat gratuïtament, dient-li nazi, Joachim Hunold.

Diu el saber popular que el nacionalisme es guareix viatjant. Una bona forma és fer-lo amb Air Berlin.

En recompensa pel bon ús de les mateixes eines de màrqueting que van crear fenòmens mediàtics com ara la Ségolène Royal, els superdelegats del partit demòcrata americà van consagrar Barack Husein Obama com a candidat a la presidència dels Estats Units per a les eleccions de novembre.
Obama és un bon representant del típic polític mediàtic, model segle XXI: una imatge agradable que intenta minimitzar la inexperiència, grans aparells de propaganda a darrere, frases fetes i eslògans de iogurt dietètic, somriures marca Colgate i, tal com mana la tendència, cantants de moda i actors de catifa vermella (celebrities de pagament com ara la Scarlet Johansson, un més americà que mai Alejandro Sanz o la Susan Sarandon), que fins i tot li arriben a fer anuncis tal com ho van fer a aquestes latituds les nostres reserves intel.lectuals, entre d’altres, Jesús Vázquez o Concha Velasco.

Després de gairebé mig any de primàries, i gràcies a la insistència d’un veritable animal polític com ara Hillary Clinton, Obama arriba a la candidatura qüestionat i carregat de tones de crítiques generades tant des del bàndol republicà com, paradoxalment, des del seu propi partit, i haurà d’enfrontar-se a l’electorat amb preguntes per respondre.

¿Com es desmarcarà Obama de la promesa d’una immediata retirada de les tropes de l’infern iraquià? La resposta a les seves pròpies paraules: “(a l’Iraq, els americans) Hem de tenir tanta cura en la nostra retirada com la vam tenir a la nostra entrada”, assegura el candidat a les seves primeres manifestacions sobre el tema consagrat. ¿Què diran, ara, aquells que es pensaven que el demòcrata retiraria, en cas de que fos president, el seus soldats de la nit al dia, a l’estil Zapatero? Obama va assegurar també que si és elegit al novembre intentaria iniciar oficialment un diàleg amb Mahmud Ahmadinejad, el president de l’Iran. ¿Què opinarà el lobby jueu dels Estats Units sobre el fet de donar categoria d’interlocutor vàlid a un que nega de l’Holocaust que, per a més inri, va manifestar sota amenaça nuclear les seves intencions d’”esborrar Israel del mapa”?
Així mateix, el candidat demòcrata va assegurar, davant d’un grup de cubanoamericans, que flexibilitzaria el bloqueig a la dictadura castrista, l’infame Acta Helms-Burton, però que no l’aixecaria. ¿On està la prova que esgrimia la progressió local sobre les diferències morals entre Obama i George W. Bush i del seu incansable compromís humanista? Fins i tot per a aquells que s’omplien la boca dient que l’actual president és un radical religiós, cal recordar com el flamant candidat demòcrata va reaccionar, ràpidament i políticament, en defenestrar el seu propi assessor espiritual, Jeremiah Wright, l’incendiari predicador de Chicago que, a més de casar Obama, batejar les seves dues filles i ser artífex del seu infumable llibre L’audàcia de l’esperança, va declarar que els atemptats de Nova York i Washington de l’11 de setembre de 2001 es van produir als Estats Units a causa del seu paper en l’escena internacional i que al seu país els blancs continuen maltractant els negres. Déu no entén de política i Obama va entregar el cap del pastor quan van es va detectar que la fina línia que unia el discurs de Wright i la seva candidatura es notava cada cop més i que la sensible opinió pública americana començava a inquietar-se.

La campanya ja és aquí, Obama és candidat i això m’agrada. Perquè ja sense Hillary Clinton a l’escenari, hi haurà una possibilitat més manifesta, tal com diuen algunes enquestes publicades, que el 4-N John McCain es converteixi en el pròxim inquilí de la Casa Blanca.

Comencen a veure’s en l’horitzó popular les primeres escaramusses de la resistència, i així es van identificant millor els contrincants de tots dos bàndols després de les baixes de Zaplana, Acebes, San Gil, Ortega Lara i, fa escassos dies, Elorriaga.
Mariano Rajoy ja no sembla que està tan sol. En termes territorials, els barons del PP de Galícia, Andalusia, Catalunya, València, Múrcia, Madrid ciutat i probablement el que arribi després de María San Gil a Euskadi s’estan alineant o almenys no estan criticant públicament el maltractat líder.

¿S’està conformant, ara amb més força, el tan anunciat bàndol moderat? O bé aquests mateixos que enroquen avui Rajoy després del congrés el trairan a canvi d’una cadira?
Després de les malmeses convocatòries per SMS a les manifestacions a la seu del PP, patrocinades per periodistes com ara Federico Jiménez Losantos o Pedro J. Ramírez, tinc la sensació que si l’ala dura del PP no volia semblar tan dura de cara a l’opinió pública, és ara “més dura que mai” després d’arrepapar-se rere aquest intent de cop d’estat per aclamació (Telecinco es va encarregar de retransmetre fins al paroxisme durant el cap de setmana un home que cridava que a Rajoy calia fer-lo fora perquè “defensa l’eutanàsia”). Enric Juliana, subdirector de La Vanguardia, va editorialitzar sobre aquestes convocatòries catalogant-les d’error tàctic greu i comparant al sector crític dels populars amb la família Adams, conceptes amb els quals adhereixo plenament mentre suporto estoicament la felicitat que desborda per televisió un pletòric Zapatero, que amb aquest regal mediàtic del PP fins i tot es permet el luxe d’opinar sobre els problemes al carrer Gènova, minimitzant amb això l’exposició pública de la crisi econòmica.
Però per altra banda, i mirant cap al futur, escrivia Gabriel Elorriaga, l’últim que ha baixat del carro del gallec, en el seu polèmic article d’El Mundo, que “el debat en el congrés de València no serà ideològic, sinó estratègic, i en aquests termes és com s’ha d’analitzar”. Però si l’estratègia per arribar al palau de la Moncloa –a l’efecte de seduir el desitjat vot independent, el qual decideix una elecció– passa per moderar algunes posicions, l’ala conservadora haurà de cuidar la tàctica, a risc de quedar fora de joc, sobretot en el cas que del congrés de València surti endavant una iniciativa de primàries.
I ho dic perquè en cas d’haver-hi primàries, dubto que els 800.000 afiliats del PP vulguin veure fora Mariano Rajoy, que considerin Alberto Ruiz Gallardón un esquerrà i Soraya Sáenz de Santamaría una inepta. Però estic convençut que cadascun dels 800.000 van veure a les 200 persones que cridant a les portes del carrer Gènova la van convertir en un bastió resistent.

Avui el PP es juga molt més que la lògica rendició de comptes de la derrota electoral. Quan baixi la marea mediàtica, quan deixin de sentir-se aquests sobreactuats discurs que reivindiquen la puresa ideològica i els valors i principis innegociables i quan acabi finalment la desfilada de velles i noves figures en el que avui és el principal partit de l’oposició, al PP es jugaran el nom i les maneres del que en poc més de tres anys, quan el president Zapatero es quedi sense focs d’artifici ni gabinets feministes davant de la més que segura crisi, tingui moltes oportunitats de convertir-se en el pròxim president de Govern d’Espanya.

En el seu llibre Converses, quan el periodista Jordi Graupera pregunta a Xavier Sala-Martín per què les tasques d’Umbele (l’ONG que dirigeix) es feien mitjançant missioners i no pas a través de cooperants, l’economista li contesta “perquè alguns cooperants se’n van a Àfrica a passar dos mesos com si anessin a Disneylàndia, pugen a l’atracció de la pobresa i van a veure pobres. Després, quan tornen aquí, es posen les rastes i se’n van a Grècia a explicar-ho a tothom. Perquè el seu objectiu no és solucionar el problema, sinó sentir-se bé. Cadascú es distreu com vol, però a aquest cooperant jo no li donaré diners”.

Entre tant soroll d’escalfament global, d’una vicepresidenta escandalitzada per haver-se fet una foto amb un polígam i d’óssos panda als telenotícies de les nou, arriben fins a nosaltres testimonis de veritables drames humans, drames que ja no són notícia i que afecten homes i dones als quals només els queda poc més que les ganes de viure i de gestes veritables d’altres homes i dones que entreguen part de la seva vida per intentar mitigar el dolor aliè i la desesperança des de la primera línia de foc, amb el clar objectiu de solucionar el problema, com ara els membres de Metges sense Fronteres.
El capítol espanyol de Metges sense Fronteres publica aquests dies al seu web (www.msf.es) el dossier Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007, un material que mostra descarnadament com el bombardeig informatiu ens obliga, als que formem l’opinió pública, a passar pàgina quan els drames s’eclipsen els uns als altres, sense donar-nos temps, si més no, de descodificar-los i entendre’ls en tota la seva dimensió.
Somàlia, Zimbabwe, Sri Lanka, la República Democràtica del Congo, Colòmbia… Darrere cinc o sis noms de països molt fàcils de pronunciar, milions d’homes, dones i nens pateixen la immoralitat de la guerra i la incoherència de les devastadores pandèmies de malalties medievals. Tuberculosi, malària, signes inequívocs del tercermundisme més extrem que fan estralls en llocs on ni tan sols hi ha els mínims exigibles de llibertat política ni econòmica. Estremeix llegir en el dossier de MSF com, a més, s’arriben a presentar en aquells indrets hostilitats per part de les anomenades milícies d’alliberament contra les pròpies organitzacions humanitàries, arribant a l’extrem de l’assassinat al juny de 2007 d’un dels seus membres, la francesa de 27 anys Elsa Serfass, a la República Centreafricana.

Però encara hi ha una aresta més inquietant en aquest tipus de conflicte que es manifesta inequívocament en els apartats de Txetxènia –tristament cèlebre per la massacre de Beslán, en què 336 persones van morir a les mans d’un escamot suïcida musulmà– o en el de Myanmar –escenari de la revolució safrà del setembre del 2007–: quan totes les càmeres s’apaguen, quan els mitjans de comunicació marxen, quan el gran públic mira cap a un altre conflicte en una altra banda del Planeta, la seva població queda encara més a mercè del seu trist i fatal destí.

És tot allò que no volem veure: el document de MSF de “Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007 ens grava a foc en la consciència que a poques hores de vol de casa nostra hi viu la desesperança. I que, encara que ja no surtin en titulars, Metges sense Fronteres encara està allà.

Fa uns dies, ens vam llevar amb el cicló Nargis, que havia provocat ja entre 63.000 i 102.000 víctimes mortals, 220.000 persones desaparegudes i gairebé dos milions sense llar. ¿Quants titulars hauran de passar perquè també en passem pàgina?

Aquests dies, a les portes de les Olimpíades de Pequín, som testimonis d’una hipersensibilitat pública de característiques globals, amplificada pels mitjans, sobre el conflicte del Tibet i la repressió de l’exèrcit xinès en aquells indrets. Provi vostè mateix a preguntar en el seu lloc de treball, entre els seus amics o familiars, i segur que trobarà més d’un espontani tibetòleg que, amb els arguments típics de la cua del banc, de l’ascensor o de la fruiteria, exigirà la independència del Tibet, reivindicarà la dimensió política del Dalai Lama i, per descomptat, reclamarà el boicot a la olimpíades del pròxim estiu. ¿Qui està darrere de tot aquest tsunami mediàtic i quines són les raons que motiven aquesta gegantesca operació de propaganda, la qual ha pogut mobilitzar en la mateixa direcció sectors tan dispars com ara els globòfobs ultraesquerrans i el Congrés dels Estats Units?

El boicot a la olimpíada xinesa generada per les imatges de la repressió en el Tibet està carregada d’una hipocresia que hauria d’escandalitzar els seus propis mentors. Cap persona mitjanament informada, i molt menys encara els mandataris que amenacen ara amb no assistir a la cerimònia inaugural, pot al.legar que desconeixia que Xina és una dictadura des que Maó va arribar al poder a cop de comunisme, el 1949, i que allà no es respecten els més bàsics drets humans des d’aquells anys, ara ja més de mig segle enrere. Segons Amnesty Internacional, en la República Popular Xinesa s’executen més de 10.000 persones a l’any i es mantenen més de 250.000 presoners en camps d’internament en programes de reeducació per treball, eufemisme local de treballs forçats. La tortura a la Xina és, de forma extraoficial, part component del seu sistema policial, havent-hi així mateix milers de presos sense assistència lletrada i sense haver comparegut mai davant de cap tribunal. En l’àmbit social, en el gegant asiàtic no existeix la llibertat d’expressió ni la de culte, Internet està censurat i vigilat mentre se segueix portant a terme el control de la natalitat mitjançant la llei eugenèsica de només un fill, la qual ha donat lloc a milers de denúncies de infanticidis de nenes, avortaments forçats i sancions orwelianes a les quals se sotmet a les dones que no vulguin complir-la, com ara multes econòmiques i sessions de rentats de cervell, suspensió del fluid elèctric a les seves llars o acomiadament de les seves ocupacions a elles, als seus marits o als seus pares, tal com denuncia el Population Research Institute.

Però no passarà gens. Al dia d’avui, fins i tot el propi Dalai Lama dóna suport explícitament a la normal celebració dels jocs. Noruega, Jordània, els Estats Units, Alemanya… Dia rere dia, els països es van sumant al xou. Un mercat de mil cinc-cents milions de consumidors amb un PIB que creix anualment a dos dígits sosté qualsevol economia del món, sigui aquesta capitalista o socialista, democràtica o no, raó de pes per sufragar la indulgència internacional. La Xina, el país que avui ho pot comprar i fabricar tot, posseïdora dels dòlars que podrien esfondrar la malferida economia nord-americana i provocar una crisi financera mundial sense precedents, té un poder cinètic que el seu simple malestar incomoda el món.

El Comité Olímpic Internacional no va poder amb la pressió i va cedir-hi des d’un bon principi a l’agost del 2000, quan la Xina no hauria d’haver estat triada sinó exclosa de la selecció de països organitzadors, no només pel conflicte tibetà sinó per la seva condició dictatorial i pel seu permanent atropellament de les llibertats civils, inherent al seu sistema polític. Ara, vuit anys després, la Xina ha perdut la batalla de la imatge però tindrà els seus jocs. Sense res a fer, els polítics que avui es manifesten indignats només podran abaixar el cap mentre als simples ciutadans només ens quedarà dur el nostre boicot personal i les nostres denúncies per tot allò que la Xina va ser i és, o passar-ne olímpicament.

Bé s’observava diumenge passat en aquestes mateixes pàgines que els mitjans afins al PP, alguns dels quals semblen no haver digerit encara la derrota del 9-M, no han perdut temps a carregar des de les seves rotatives contra el president Zapatero, després de la famoses imatges on se’l veu sol i apartat durant un break de la cimera de l’OTAN a Bucarest, mentre la resta dels mandataris xerraven a les seves esquenes. És veritat que un lector desprevingut pot, per moments, no discernir si encara s’està en campanya, atès el to utilitzat pels mitjans quan ja ha passat gairebé un mes de les eleccions generals, però una vegada assumit que en aquesta legislatura a Espanya haurà molt foc creuat com aquest entre Govern i oposició, cal analitzar les circumstàncies en què van ser fetes la foto i el vídeo en les quals el president del Govern espanyol, tal com es veu a YouTube, fins i tot sembla adormir-se abans de fer el gest de posar-se dempeus i tornar a asseure’s, amagant-se dintre de la seva butaca, davant la mirada sorpresa d’Angela Merkel, en amena conversa amb George Bush.

Potser no només, tal com resava el seu eslògan, “solidaridaZ, igualdaZ i sensibilidaZ” s’escriguin amb Z de Zapatero, sinó també Zolitud. L’ecocomunista Joan Herrera pretenia atenuar l’efecte de les imatges dient que el president havia quedat aïllat en la reunió perquè “no sap anglès”, un argument de poca validesa per a qualsevol que sàpiga que entendre mínimament l’anglès, avui dia, se li exigeix al més ignot dels mileuristes i el president ha tingut quatre llargs anys per aprendre’l. Tampoc van ser feliços les explicacions de la vicepresidenta De la Vega, primer argumentant que l’”hola, hola, felicidades” en castellà de Bush podia considerar-se una trobada informal, i després dient que Zapatero s’havia quedat a la taula a causa del fet que es trobava malament, però que el més important era que el president “és un líder benvolgut i admirat per tothom” (sic).
Pretendre que quatre anys d’erràtica política exterior no deixin petjada només cap en el més il.lús dels pensaments. Anomenar públicament perdedora Angela Merkel quan encara no se sabien els resultats de les eleccions alemanyes va ser un acte amateur, insospitat pel president de Govern de la vuitena economia del món. No posar-se dempeus al pas de la bandera americana durant un acte del 12 d’octubre és atendible en un adolescent antiglobalització, però no en qui per aquell temps era cap de l’oposició. Dur endavant una política de legalitzacions massives d’immigrants il.legals sense consultar als seus socis de la UE, generant queixes al més alt nivell comunitari i un indubtable efecte trucada, no va fer més que posar Espanya en una situació incòmoda. Tot això sense aprofundir en l’intent de venda a Veneçuela d’armes amb tecnologia americana patentada, la forma de retirar les tropes de l’Iraq i la crida que la resta dels països ho fessin o la insistència que Turquia entri a la Unió Europea enfront de l’escepticisme de la resta dels líders europeus.
La foto de Bucarest ha deixat clar a Zapatero i als seus votants que no és el mateix un míting, amb banderes vermelles i figurants somrients, que una cimera de l’OTAN, i que no tot és tan fàcil on no arriben El País, Público, la Cadena Ser o la propaganda subvencionada d’Almodóvar, Bosé o Concha Velasco, amb o sense celles.

Jimenez Losantos exagera quan diu que Espanya està quedant aïllada perquè Espanya és molt mes que Rodríguez Zapatero, però és evident que si la foto de les Açores no va ser una bona idea, aquesta imatge de la Zolitud inquieta i preocupa a les portes d’una crisi d’abast global que necessitarà d’aliances i simpaties per poder sortir-hi amb les menors ferides possibles.

Dijous passat, després de molts intents de censura, es va estrenar a internet la provocadora pel.lícula Fitna. Emès per vegada primera gairebé clandestinament, el curtmetratge del diputat holandès Geert Wilders pretén demostrar que la relació entre l’Alcorà i la violència és inherent al propi text, sense l’existència de l’Islam moderat, i alerta mitjançant la projecció demogràfica, utilitzant la mateixa Holanda com a mostra sobre la possibilitat que en un futur proper els musulmans tinguin prou poder polític per afeblir les estructures sociològiques de l’Europa judeocristiana, creant canvis inquietants en la seva forma de vida.

La pel.lícula, clarament polèmica i feta per a l’escàndol tant per la cruesa de les seves imatges com pel seu missatge pla i sense eufemismes, en part populista, pot veure’s a YouTube i a centenars de blocs, després que Live-Leak, l’empresa britànica que va acceptar allotjar-la a la xarxa després de la negativa a televisar-la de totes les cadenes holandeses, va decidir suspendre la seva emissió després que alguns dels seus empleats fossin amenaçats de mort.

No mereix major anàlisi el curt en si, on després de les pàgines d’un Alcorà es veuen escenes dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres, d’una nena de tres anys que declara per a la televisió saudita que els jueus són porcs i micos, de la decapitació de Ken Bigley el 2004 i de clams a la guerra santa d’imams i del president de l’Iran. El que sí que exigeix un profund debat és fins a quin punt Occident decidirà, amb aquest precedent, limitar la llibertat d’expressió. No va sorprendre veure com la por als atemptats i la poca confiança en la força de les lleis i en l’eficàcia dels mecanismes de seguretat van fer amuntegar-se, tant en el si de la UE com als despatxos de l’ONU, a les seves primeres figures per demanar disculpes anticipades als musulmans, per si s’havien sentit ofesos, a manca d’hores per emetre el documental.

I em pregunto des del meu laïcisme militant: ¿per ventura algú de les Nacions Unides va demanar perdó als catòlics per l’estrena de L’última temptació de Crist o de Je vous salue, Marie o per l’emissió a l’MTV alemanya de Popetown, el dibuix animat produït per la BBC protagonitzat per un Papa boig i un cardenal corrupte? ¿Per ventura algú del Consell d’Europa va demanar perdó als jueus per l’estrena de La passió, de Mel Gibson? No, ningú no es va disculpar i tampoc hagués correspost: la llibertat d’opinió no pot estar supeditada a qüestions religioses, quelcom que Occident semblava haver superat fa sis segles.

Però rere els polítics molts ciutadans europeus mostren avui una paràlisi creixent apuntalada per un discurs, pretesament progressista i políticament correcte, que no només dóna als violents un rol d’interlocutors vàlids sinó que, fins i tot, considera que Occident ha de penedir-se i assumir-se culpable d’altres “suposades ofenses” que van des de les Croades fins a la guerra d’Iraq, arribant a l’extrem de responsabilitzar a qui són amenaçats de mort de provocar les seves pròpies amenaces, com ara a la diputada somaliholandesa Ayaan Hirsi Alí, a l’escriptor hindú Salman Rushdie o al dibuixant danès Kurt Westergaard, entre d’altres.

L’argument és sempre el mateix: si alguna cosa molesta als islamistes arribarà la violència, una violència que fins i tot està justificada, com reacció al nostre etnocentrisme. Aquest efecte acaba filtrant-se cap a la base de la societat i així, en lloc de sortir al carrer i reaccionar, els veïns d’Hirsi Alí van pressionar perquè marxés de l’edifici on residia, així com l’amo de l’hotel on vivia un dels dibuixants de les caricatures del periòdic Jyllands-Posten.

Escrivia Oriana Fallaci que qui en la guerra deia no tenir por era un imbècil o un cretí, i al dia d’avui el perill que Occident renunciï a les seves llibertats per por al terrorisme és real, un escenari que només agreujarà el xoc de civilitzacions que avui ja pocs poden negar.

Setanta quilos d’explosius detonats en el migdia riojà del Divendres Sant van posar una vegada més en evidència, en blanc sobre negre, que ETA està mes viva que mai i que un altre Isaías Carrasco és possible. Davant aquesta terrible perspectiva l’Estat, aquesta institució de dimensions difuses a la qual li deleguem la protecció de les nostres vides, la nostra llibertat i les nostres propietats, ha d’actuar amb la màxima força i celeritat.

Menteix o subestima la realitat el ministre en funcions Pérez Rubalcaba quan parla de la debilitat d’ETA: els únics etarres febles són l’etarra pres o l’etarra mort. Així com el terrorisme islamisme, que ancorat en el segle VII utilitza tecnologia del segle XXI per atacar a Occident, el terrorisme etarra utilitza a la mateixa democràcia espanyola per atacar-la des de dintre. Ara per ara, si alguna cosa els serveix com a drecera per a les seves finalitats és, justament, la lletra petita de la Constitució i de l’Estat de les autonomies, i una inquietant posició de l’Administració Zapatero que no tanca definitivament les portes a altre intent de negociació: ¿qui pot dubtar que per molt menys del que està passant a Espanya, el Regne Unit –país que pot vantar-se avui d’haver derrotat el seu terrorisme– ja hagués suspès, com ja ho ha fet moltes vegades, l’autonomia de l’Ulster, les seves institucions locals i hagués donat entrada a la seva Policia i al seu exèrcit, anticossos necessaris per a la lluita antiterrorista?

Diran que la solució policial no és suficient, i pot ser que així sigui; probablement la dificultat de posar fi a aquestes fantasies independentistes, mes o menys violentes, tingui també molt a veure amb la sobrevaloració que es dóna al concepte d’Espanya com a país federal amb el vell conte de la plurinacionalitat. Si no fos així, al lehendakari Ibarretxe se li faria difícil fonamentar discurssivament expressions com les d’aquest cap de setmana, quan, analitzant els resultats de les eleccions al País Basc, va dir que “Euskadi no és, ni serà mai, una part subordinada d’Espanya”, cosa que queda clara sabent que Euskadi és part component d’Espanya, com ho són Catalunya, Múrcia, Aragó i Andalusia.

L’oportunitat de dialogar, més allà dels seus defensors i detractors, fa temps que va caducar. Però el Govern Zapatero es nega a posar en funcionament el Pacte Antiterrorista, signat per ells mateixos quan estaven en l’oposició, i mareja la perdiu amb tecnicismes legals perdent un temps preciós i irrecuperable, quan encara es permet que ETA es financi a través dels seus testaferros, el PCTV i ANV, plenament en funcions mentre dura el procés de legalització mentre el PNB juga el seu joc i, encara perdedor com després del 9-M, pretén marcar posicions. O a la Llei de partits se la considera vigent, i s’hi aplica en conseqüència, o se l’anul.la assumint el seu cost polític. Zapatero ha guanyat les eleccions àmpliament i té a les seves mans, avui més que mai, deixar comatosa ETA mitjançant l’expulsió del seu entorn de les institucions i de l’enduriment de l’acció de les forces de seguretat o continuar amb la política del laissez faire amb suport dels seus mitjans addictes, que com a únic resultat deixen les permanents proves de força dels terroristes contra l’Estat de dret, com ara el cotxe bomba de la ciutat riojana de Calahorra.

Trist paper, el que han de fer els demòcrates del carrer, que són obligats a veure com el PP i el PSOE, representants de més de 23 milions d’espanyols, acaben sempre pidolant suports als nacionalistes de torn, incapaços de dur a terme polítiques d’Estat que, entre altres coses, tallin d’arrel la gangrena etarra i el seu còmplice entorn que ja fa quaranta anys que posa en escac la democràcia espanyola.

No són bons temps per treballar als Emirats Àrabs. El Gulf Cooperation Council, conglomerat format per Aràbia Saudita, Bahrain, Qatar, Oman, EAU i Kuwait, que tracta afers comuns referents a agricultura, indústria, seguretat i comerç, discutia el desembre passat a la cimera de Doha sobre la problemàtica de la immigració en aquells països i es va decidir estudiar la viabilitat de posar virtualment ordre d’expulsió a 14 milions de persones –l’equivalent a la tercera part de la població espanyola–, la majoria d’ells procedents de l’Índia, Bangla Desh, el Pakistan, Sri Lanka i la Xina. ¿El motiu? Erosió inacceptable de la cultura local o, tal com declarava el ministre de Treball de Bahrain, “la circumstància que en certes regions del golf no se sap ja si un està en un país àrab musulmà o en una regió asiàtica. Aquí no estem parlant de diversitat. Cap nació del planeta no pot acceptar l’erosió de la seva cultura en el seu propi territori”. Segons Tarik Al Maeena, cronista d’Arab News, el regne de Bahrain du endavant fins i tot una iniciativa de limitar a sis mesos la vigència dels permisos de treball expedits als estrangers que desitgin treballar al golf, ja que “la majoria dels treballadors estrangers provenen de mitjans culturals i socials que no es poden adaptar a les cultures locals”.
¿Què hi ha darrere d’aquesta draconiana política? ¿És només el fet cultural o tindrà a veure també que aquells treballadors estrangers que perceben salaris paupèrrims per jornades de 12 hores i més no són compatibles amb les astronòmiques taxes d’atur dels locals? No hauria de sorprendre’ns cap hipòtesi quan de l’estudi 2006 de la American University of Sharjah (EAU) n’emergeix que el 32,6% dels homes i el 47,7% de les dones dels països del golf estan desocupats i a la recerca de feina.

Així mateix, durant 2005, els 10 milions de treballadors immigrants en els països del golf van enviar als seus països 20.000 milions d’euros. Les propostes de la GCC no acaben en l’expulsió dels estrangers: els àrabs contemplen altres mesures com ara la reducció de les prestacions socials als desocupats que rebutgin les mesures d’ajuda de reinserció laboral, i la revisió i replantejament dels programes d’aprenentatge per donar als treballadors locals la formació que els permeti ocupar-se de les vacants deixades pels immigrants.
Les comparacions són odioses. Cada vegada que Europa, amb les garanties que dóna l’Estat de Dret inexistent en aquells emirats, es planteja un debat sobre la problemàtica de la immigració en termes econòmics i dels mínims exigibles als immigrants no occidentals per preservar i defensar els seus valors fonamentals, s’acusa els seus promotors de feixistes i d’islamòfobs. Quan s’intenten interpretar les conseqüències d’obrir les portes a una immigració descontrolada, aquells que ho intenten són titllats d’ultres i de xenòfobs. No obstant això, quan aquests regnes islàmics de dubtós tarannà progressista es plantegen com una decisió d’Estat l’expulsió d’immigrants per qüestions culturals o econòmiques els governs, els mitjans, els artistes i les ONG emmudeixen.

Deixant de costat que sense els drets civils que només garanteix la democràcia liberal no hi ha benestar econòmic per a la població en general, la necessitat de mantenir la pròpia identitat és comuna a tots els pobles del món, a més d’estar reconeguda per l’ONU. ¿Quan deixarà la seva defensa de ser un tabú a Occident?