Homes, dones, estudiants, professionals, treballadors i empresaris, d’esquerres i de dretes, més rics i més pobres, heterosexuals i homosexuals, joves i adults… tots plegats, compartint inquietuds, polemitzant, recomanant productes i serveis, fent activisme, democratitzant la informació i el coneixement. Quan es parla de Facebook, l’eina de la web social més utilitzada avui a escala mundial, es diu que si fos un país, seria el cinquè més poblat, ja que té la vertiginosa quantitat de 200 milions d’usuaris. Twitter, l’estrella d’aquests moments en el món 2.0, ja gaudeix de 7.000.000 d’usuaris en continu creixement. Segons l’informe Internet España 2008, de Bitacoras.com, el 50% dels bloggers utilitza una o més eines socials.

Però era necessària la desvirtualització: aquesta nova capacitat de generar relacions o de recuperar d’antigues en el món digital exigia la possibilitat de tornar al contacte original de l’home de les primeres comunitats. Molts usuaris de plataformes socials, com ara les mencionades Twitter, Facebook o Flickr, han creat petites comunitats entorn d’aquests sistemes, que han arribat a materialitzar-se en el món real, com és el cas a Espanya dels Twittdays o Cava&Twitts. Usuaris d’una mateixa ciutat, les que ja arriben a 20, realitzen reunions mensuals en què, a més de conèixer-se, intercanvien opinions, aficions i moltes altres coses més.

Actualment també és realitza algun que altre esdeveniment que no solament comporta socialitzar, sinó també el fet de fomentar, comunicar i difondre el seu ús, com ara la més important, Cava&Twitts, que reuneix en cadascuna de les seves edicions a Barcelona més de 200 persones i a on és convida periòdicament a un orador professional en activitat per que que faci alguna ponència o, fins i tot, s’hi organitzen taules rodones. Vaig tenir l’oportunitat de ser convidat a algunes d’aquestes desvirtualitzacions a Barcelona i a Madrid i puc assegurar que els resultats no poden ser més interessants, al punt tal que ja hi ha empreses que hi participen, perquè només hi ha una cosa que queda clara: en un moment com aquest en que els mitjans, els polítics, les marques i la publicitat pateixen d’uns nivells de credibilitat sota mínims, les empreses no podien permetre’s el luxe de no atendre i escoltar a aquest públic que s’agrupa ara en una nova (o no tan nova) manera; menys homogenis i amb menys contacte que els grups tradicionalment entesos, pot ser, però amb un poder d’opinió i una capacitat de fer circular la informació impossible de controlar, però sí encara interpretable.

Demà mateix farem una prova de desvirtualització en aquesta Andorra de vegades tan resistent als canvis. Ens hem convidat, via internet, tots aquells usuaris de xarxes socials i bloggers del Principat a la primera trobada a la qual vam batejar Twittand, i continuem convidant tothom el que estigui interessat en aquest aspecte. Si tu n’ets un, només hauràs de visitar el web www.twittand.com o passar per Plaça de les Arcades des de les vuit del vespre. Sigues-ne part.

Si palem dels blocs, la més coneguda i actual de les plataformes 2.0, n’hi ha 25 fetes a Andorra segons l’afegidor Blocaires del Pirineu (del qual formo part amb el blog polític www.anclaos.com i ara amb el de xarxes socials i comunicació www.inuvol.cat), les quals, sumades a d’altres que apareixen als buscadors Cercabloc i a Andorramania, no haurien de superar les 50, representant un nombre escàs de bloggers si considerem que al llistat s’inclouen els blocs personals, polítics, periodístics, educatius i institucionals. Ho trobo sorprenent, ja que no cal recordar que muntar un bloc és gratuït i tan fàcil com fer cinc clics.
Però la mancança a Andorra que més em sorprèn és la de la baixíssima quantitat d’usuaris de Twitter (www.twitter.com), el gran fenomen 2.0 dels últims dos anys a tot el món (i probable pròxima adquisició de Google). Aquesta aplicació gratuïta, que mitjançant missatges tan curts com ara un SMS crea converses d’una complexitat de vertigen, està gairebé absent a l’escenari andorrà (el buscador Twellow hi troba només 30 usuaris, amb 10 com mínim de dubtosos) quan per la seva simplicitat ha estat un èxit a tot arreu, fins i tot com eina comercial, tal com ho explica Enrique Dans al seu propi bloc. Entre altres avantatges, aquesta aplicació gaudeix d’una insuperable immediatesa, alhora que mentre escric aquest article m’assabento pels meus 573 followers (tal com es diuen els seguidors a Twitter) de més detalls de la crisi de la febre porcina mexicana, en temps real, que pels mateixos mitjans en línia.

Què li falta a Andorra per accedir massivament al ple ús de les xarxes socials, considerant que té un grau de penetració d’internet per sobre la mitjana i un més que interessant parc al carrer de smartphones i dispositius aptes per connectar-se a tot arreu? Probablement al nostre país li cal viralitat, component indispensable per a la propagació social d’aquestes aplicacions.
Sabent que avui en dia l’ús massiu de les TIC es condició sine qua non en el desenvolupament d’un país, els que som usuaris habituals d’aquestes eines podríem proposarnos revitalitzar Andorra, fent pedagogia i aconseguir que el nostre país passi del món 1.7, per dir-ho d’alguna manera, al 2.0, i quedar així en igualtat de condicions que la resta a les portes de la pròxima web semàntica. Aposto que podem fer-ho.

Benvinguts una vegada més, al circ de la mort. Ho estimem, ho desitgem. És impossible resistir-se a l’encant dels mass media, els únics que són capaços d’oferir-nos a l’hora del sopar la promiscuïtat extrema del detall, tal com deia Baudrillard quan els comparava amb la pornografia. Al capdavall, ¿oi que té molt de pornografia la recerca que es fa en els mitjans massius d’allò que diem no voler veure ni saber? ¿I oi que els devorem (de reüll) com més explícits són en els seus detalls, com a la pornografia? I oi que els consumim com si fos pornografia quan escoltem alguna cosa tan terriblement privat com ara els comiats dels que van morir atrapats a les Torres Bessones l’11-S o quan vam participar d’aquella patètica recerca del tresor global rere Madeleine McCain, joc finalment inconclús on els focus, a desgana, van haver d’apagar-se?

Tornant al cas Marta en si, Emilio Calatayud es pregunta en el seu bloc sobre què estem fent amb els nostres menors, cap a on anem, quina educació els estem donant i en què estem fallant. No descobriré Amèrica amb la meva resposta: avui dia s’han subvertit els valors i, sota la sacrosanta i repetida com un mantra tolerància, es van redefinir paraules com ara disciplina en repressió, pare en col.lega i calbot en maltractament, i és llavors quan l’acudit surrealista de Mafalda de fa 40 anys on explicava que un pare, davant una baixa qualificació del seu fill, no castigava el fill, sinó que anava a escola a castigar el mestre s’ha transformat avui en una sinistra ganyota de la nostra quotidianitat.

I al final del camí trobem famílies desestructurades i menors sense cultura ni formació, anàrquicament adoctrinats, sense il.lusions, amb la rebel.lia que els convertiria en adults narcotitzada a força de mòbils i Play Stations i uns mass media tan dolents o bons com ho van ser tota la vida, sense cap tipus de contenció, un marc ideal per a la gentada de totes les edats i estrats socials que s’amuntega aquests dies a les ribes del Guadalquivir buscant el cadàver de Marta del Castillo, com si es tractés d’un reality show, que, amb la seva absurda absència, destaca moltes de les nostres misèries col.lectives.

A això se li diu censura, cosa que, segons l’Enciclopèdia Catalana, es defineix com “l’acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establerts d’ordre moral, polític, religiós, etc.”.

Els éssers humans –definició genèrica que inclou homes, dones, la nimfòmana en qüestió i Esperanza Aguirre– comencen a explorar el seu cos i a tocar-se buscant plaer des dels dos anys d’edat, de manera molt similar a la dona del cartell. Aquest fet, que forma part del desenvolupament social, sexual i afectiu de la persona, no solament és sa, sinó que no és de cap manera censurable. I de la mateixa manera que no hem de detenir-nos en la denúncia de l’adoctrinament socialista mitjançant l’assignatura Educación para la Ciudadania, no hem de trigar a protestar per aquest absurd intent d’implantació de moralitat, paradoxalment avalat per un Govern que s’autoanomena liberal.

Encerten el director, que va dir en roda de premsa que termes com ara “dubtosa legalitat” o “gratuïtament provocativa” recorden els informes de la censura franquista i Valerie Tasso, autora del llibre, que va afirmar que si l’obra s’hagués titulat Diari d’un assassí, segurament no hagués hagut cap problema. Per la seva banda, José Molinero, director de comunicació de l’EMT (Empresa Municipal de Transportes), ha posat enmig de la polèmica el fosc organisme Autocontrol de la Publicidad, que diu englobar publicistes de tota Espanya, però que no és més que una altra forma de moral oficial i de lobbistes a la carta, que ha manifestat haver estimat que el cartell no presentava cap problema sempre que s’hi especifiqués el públic al qual va destinada la pel.lícula.

I em pregunto: en aquell cartell de Travis Fimmel per a Calvin Klein, on suggeria uns més que envejables atributs masculins, ¿oi que no deia al públic a què anaven destinats els calçotets? S’ha de recordar que la pel.lícula té el certificat oficial del Ministeri de Cultura per a majors de 13 anys i no pas de 18.

No m’arriscaria a apostar que la pel.lícula sigui bona; de fet, imagino que no ho serà, però el que puc assegurar és que gràcies a aquesta campanya, el film tindrà uns centenars d’espectadors més i molta més repercussió mediàtica que si l’hagués tractat igual que a qualsevol de les Saw, per dir alguna cosa, que en els seus cartells a les parades d’autobusos no mostraven una calceta sensual, però sí primers plànols de membres amputats, d’una cara escorxada o d’un cap tallat en una balança.

L’economista Xavier Sala-Martín bé diu que “l’Estat, ni a la bragueta ni a la cartera”. Estaria bé que el Govern de Madrid prengués nota d’aquest fet: liberalisme no és només deixar obrir els comerços tots els diumenges, i hauria d’inquietar-nos una mica a tots, i sobretot als que ens considerem liberals, aquest acte de censura que fa tanta pudor de moral oficial.

Havent aquest any recorregut des de Praia da Luz, poble costaner tristament cèlebre després de la desaparició de Madelaine McCann, fins a l’entrada a l’Alentejo, passant per l’extrem atlàntic de Sagres, m’adono de quina manera Portugal ha encertat atraient a l’Algarve un públic bàsicament familiar, culte i de classe mitjana, molts d’ells anglesos i alemanys, havent convertit molts punts de la regió en una destinació de residència permanent per a membres d’aquestes comunitats, però amb una particularitat: moltes d’aquestes persones estan en activitat i no hi busquen el seu lloc de retir, per la qual cosa el govern lusità els va seduir a fi que instal.lessin els seus propis negocis orientats al seu turisme, convertint-se així en el millor filtre del públic cutre que busca només marxa salvatge, un públic que ells mateixos no accepten fins i tot en els seus països d’origen. Aquesta imatge contrasta, malauradament, amb el que ha resultat de difondre i promocionar internacionalment el model d’aerolínia low cost, festa i alcohol barat, que tan fàcil resulta trobar en la franja de la Costa Brava que va des de Lloret de Mar fins a gairebé el començament de l’Alt Empordà, en la costa de Sant Antoni a Eivissa, a Salou i la seva zona d’influència i en molts punts de les illes Canàries. La integració d’aquest col.lectiu a l’Algarve és de tal dimensió que a Praia da Luz, per citar un exemple, dels 5500 habitants permanents la meitat són residents britànics.

Estimulant les petites empreses, la posada en pràctica del small is beautiful i la idea de segmentació, Portugal ha sabut, en els no més de 160 km d’extensió de l’Algarve, rellançar el seu turisme buscant varietat i alt valor afegit mitjançant turisme rural i petits hotels i restaurants de platja, des de Lagos cap a l’oest, en concordança amb complexos de luxe i camps de golf de prestigi internacional, sobretot a la regió cèntrica de Vilamoura, juntament a espectacles esportius i culturals d’envergadura –com ara el Festival Internacional de Jazz de l’Algarve. Amb tot plegat, s’ha aconseguit una relació cost benefici ideal que s’ha vist reflectida en un important increment de visitants en els últims anys, un bàlsam per a una economia que pateix algunes dificultats endèmiques similars a les d’Espanya o Andorra, sense el component destructiu que comporta el turisme massificat de baix cost.

Tot i sabent que els preus de Portugal són dels mes baixos d’Europa, enlloc es ven com a destinació barata, i els diferencials de preus no es destaquen més en la cervesa que en el golf. Les bones infraestructures, la difusió de la gastronomia local, l’oci per a tots els gustos, preus per a tots les butxaques i una visió realment cosmopolita fan de l’Algarve portuguès un bon exemple per a les administracions catalana, balear o canària, que semblen no haver entès que no cal crear zones botellón, vendre barrets mexicans o subhastar pensions completes als hotels per atreure el turisme. A més, és molt més sostenible que 1.000 famílies gastin 5.000 euros que no pas 50.000 hooligans en gastin 100, encara que per atreure aquest turisme de qualitat, l’empresari ha de fer alguns ajustaments…

Les llengües són dinàmiques. Diu David Boaz en Liberalismo, una aproximación (Ed. Gota a Gota, 2007) que ningú va ensenyar els anglesos a parlar en anglès, i amb aquesta màxima el vicepresident del Cato Institute, involuntària i dramàticament, deixa al descobert les contradiccions dels carísims i inútils programes de normalització lingüística del català que només deixen a les clares el declivi natural del seu ús, de vegades de manera ridícula com quan la subvencionada Plataforma per la Llengua va suggerir que a qui no entengués el català se li havia de parlar per senyals abans que en espanyol. Aquest declivi, un fet sentimentalment dramàtic per a molts, és més fàcil d’assumir si pensem que va haver una vegada que fins i tot el llatí també va entrar en aquest procés, i que no hi ha res que pugui frenar l’avanç de l’espanyol, el mandarín, el rus i l’anglès. De les més de sis mil llengües que en l’actualitat es parlen al món, la meitat està en risc de desaparèixer en aquest segle a un ritme de fins a dos per setmana, d’acord amb estudis recents de la UNESCO. Afectarà això a la vida quotidiana de cadascú dels membres d’aquestes comunitats en el seu conjunt? Aposto que no. Les llengües -com els pobles- es mestizen lentament al llarg del temps i acaba predominant la més forta, pel que res es pot fer per una llengua sinó seduir al potencial parlant i no intentar alarmar. Mentre no se sedueixi a la població per a l’ús quotidià d’una llengua minoritària i se la hi intenti forçar, aquesta quedarà enquistada com a molt com a llengua del poder o, pitjor encara, de l’administració, una trista destinació final per a qualsevol idioma.

Però qui creiem que és un abús en tota regla que la Generalitat malgasti milions d’euros en seleccions esportives, que multi o adverteixi a qui no retoli en català o que segueixi donant suport a la deficitària i propagandística Corporació de Mitjans Audiovisuals ens trobem, sense més opcions, enfront del Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, el qual a pesar d’haver estat signat per intel·lectuals de la talla de Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espasa i Fernando Savater segurament serà utilitzat com arma llencívola per sectors reaccionaris, realment anti-catalans i no simplement crítics amb el catalanisme excloent, avui en el govern autonòmic.

Com deia abans, exagera Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Espanya, servint per a refutació les declaracions de Pere Gimferrer, membre de la RAE i crític amb el Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, qui diu avui en La Vanguardia que “la llengua catalana també és part del patrimoni espanyol”. Però flaco favor se li està fent a les llengües regionals no entenent el context mundial, quedant cada dia més clar que més enllà del teatre romàntic de la reivindicació queden, en temps present, moltes plataformes subvencionades, negocis captius i interessos polítics per protegir. Com sempre, a càrrec del contribuent.

Però la culpa la té la debilitat del sistema: analitzant en clau catalana, tant ICV com ERC, almenys tal com avui els coneixem, són productes típics d’un sistema polític com l’espanyol que permet el creixement de partits marginals que degeneren en immenses quotes de poder, que fins i tot els permeten bloquejar polítiques d’Estat, marcant paquet tal com va fer ERC amb aquella declaració de principis de Carod, la de “tenim la clau”. Vaig tenir l’oportunitat de conversar amb un polític socialista de Galícia que, off the record, em va confessar que governar amb BNG també era dormir amb l’enemic, i és evident que és això i molt més, donats els trists espectacles dels quals som testimonis dia a dia, com ara el debat inventat de la immersió lingüística, problemàtica artificial que ja no és monopoli exclusiu dels catalanistes sinó que també ara és l’arma llancívola de galleguistes i nacionalistes bascs. Qualsevol que tingui un mica de visió sap que després d’aquests programes d’immersió lingüística només hi haurà uns perjudicats: els infants, sempre que no puguin anar, com els fills de Montilla, a escolaritzar-se a una escola alemanya Aquests nens, que demà seran adults, seran els que, estudiant castellà com una llengua estrangera, tindran faltes d’ortografia i problemes de redacció i de comprensió en l’única llengua comuna del país i oficial en vint països més, gràcies a la fanfarronada d’ERC, que, amb la complicitat d’ICV i del PSC, bloquegen l’aplicació de la tercera hora (¡setmanal!) de castellà a l’escola.
El mateix que passa amb les absurdes iniciatives dels verds a favor de les caríssimes i ineficients energies renovables contra la més barata i segura energia nuclear. Qui tingui un alt poder adquisitiu, com algun d’aquests polítics ecologistes, no tindrà problemes a pagar el que calgui per tenir més aires condicionats, neveres i tot terrenys. Els de l’empobrida classe mitja són els que haurien de veure disminuïda la seva qualitat de vida per seguir els dictats d’aquests perdedors de la guerra freda, avui metamorfosats en fonamentalistes mediambientals. Serviran les manifestacions de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, sobre el fet que s’hauria d’obrir el debat nuclear o els xantatges parlamentaris dels ecologistes pesaran més?

N’és la realpolitik en el seu aspecte més fosc: cadires, poder i salaris milionaris en contraposició amb els drets i el futur de milions de persones. En temps present, estem acostumats als innombrables actes demagògics de l’administració Zapatero (els últims: les picades d’ullet als immigrants d’esquena a Europa), però hi ha molts altres gestos en els quals poden endevinar-se les marques del nerviosisme que genera la pressió d’aquells als quals se’ls ha promès massa, com única manera d’arribar al poder. ¿Per què, si no, l’andalús president de la Generalitat, José Montilla, critica el manifest per la defensa del dret a l’ús del castellà en termes propis d’un independentista català? ¿Serà per què la clau del seu Govern encara està en mans dels seus socis d’ERC?
És necessari un pacte d’Estat entre els dos grans partits més els dos més representatius dels autonòmics, CiU i PNB, de cara a establir les bases de polítiques serioses i de llarga durada, no permetent així que per les estranyes aritmètiques del sistema d’Hondt, un Govern autonòmic o el Govern nacional tingui les mans lligades per partits marginals. En aquest sentit, veig el sistema electoral francès o el nord-americà gairebé ideals, ja que han aconseguit establir uns mínims de seny a la pragmàtica política, dut finalment a la pràctica quotidiana la màxima de Jacques Rueff: “Sigueu liberals o sigueu socialistes, però no sigueu mentiders”.

En la primera d’elles, em trobo que la ministra de Ciència i Innovació del Govern espanyol, Cristina Garmendia, l’única de tot el gabinet que pel seu nivell professional i el seu currículum no només no li cal fer ús de la quota feminista sinó que seria un insult aplicar-se-la, va afirmar a un grup de periodistes de l’agència EFE durant la clausura del 1r Fòrum TIC i Sostenibilitat que l’energia nuclear és una de les alternatives a la crisi energètica i que “cal estar oberts al debat”. Aquest és un altre cop per als ecologistes que ens consideren a vostè o a mi destructors del planeta perquè la nostra dutxa dura més de cinc minuts o perquè decidim tenir dues neveres i un aire condicionat: Greenpeace va acusar Espanya de ser un dels països que més s’allunya del compliment de Kyoto, un any després de l’entrada en vigor del protocol per frenar el famós escalfament global, estimant que les emissions del nostre país veí al 2005 podrien haver superat en el 50% els nivells de 1990, el triple del permès en l’objectiu per al 2012. Però de la mateixa manera que el criticat Bush, Rodríguez Zapatero sap que Kyoto és un atemptat a la competitivitat que comporta ínfims beneficis i, hostilitzat per la crisi i sense voler ni sentir a parlar de deslocalització industrial, començarà a obrir el joc cap a propostes serioses i eficients per a l’obtenció d’energia més barata i neta. Sent compradors d’energia nuclear francesa, l’Administració Zapatero sap que no pot seguir enganyant el públic molt temps més amb arguments a l’estil Joan Saura i que més aviat que tard haurà d’apostar per la producció nuclear, si vol satisfer la creixent demanda.

La segona brisa de coherència arriba a través de la vicerectora d’Afers Acadèmics de la Universitat Autònoma de Barcelona, Maria Dolors Riba, la qual ha manifestat que la UAB farà cas omís de l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya que exigeix als professors acreditar el domini del català per optar a una plaça de docent: “Les universitats han de triar els professors en funció del seu talent, i si exigim el català com a requisit per concursar a una plaça, estem reduint l’univers de professors amb talent que estaran disposats a venir”. La UAB ha pres aquesta decisió en considerar que aquesta mesura li dificultarà dur a terme la seva política d’incorporació de professors internacionals de nivell a la seva plantilla i no s’equivoquen: mentre el procés de Bolonya intenta optimitzar la possibilitat que tant alumnes com docents puguin intercanviar experiències universitàries en tot Europa, la Generalitat posa el seu gra de sorra per fer Catalunya una mica més provinciana i perifèrica i exigeix el nivell C de català a un bon professor, sigui aquest francès, americà o alemany, i dicti física, matemàtiques o filosofia. No importen les publicacions ni els mèrits, només la catalanitat. La situació ha de ser realment surrealista perquè l’Autònoma, una de les universitats més reivindicatives i procatalanistes, si no la que més, s’hagi queixat d’aquesta disposició del Consell, i és sa que des de la direcció mateixa d’aquesta casa d’estudis es neguin a pagar aquest tribut al nacionalisme.

Des del país del bonisme i del pensament únic, dues notícies porten la fresca i suau sensació del sentit comú. Ha de ser Sant Joan.

L’article es va publicar acompanyat d’una vinyeta en què es veu a un alemany que diu “si aquests catalans vinguessin a Baviera, haurien de parlar bavarès”. L’endemà passat, l’exdiputat d’ERC Joan Puig, famós per haver organitzat el 2005 un atac a la propietat de Pedro J. Ramírez a Mallorca i un ridícul encadenament de cinc militants a la seu de la COPE a Madrid, publica al seu bloc una crida a un boicot a Air Berlin, dient-los nazis, amb un fotomuntatge en què el seu logotip apareix amb una esvàstica. La reacció de l’aerolínia no es fa esperar (és molt greu acusar de nazi algú a Alemanya) i anuncia que iniciarà accions legals contra Joan Puig davant de la Unió Europea. Plataforma per la Llengua, associació subvencionada per la Generalitat, es va manifestar indignada i va publicar en el seu web alternatives per fer els vols a les destinacions d’Air Berlin per altres mitjans, oblidant o desconeixent que el client tipus de l’aerolínia és principalment centreeuropeu i que té vols directes des de Palma a 69 destinacions en els cinc continents, dels quals només un –Barcelona– està a Catalunya, sent aquesta iniciativa tan absurda com l’altra que duen a terme en aquests moments, en què recomanen comunicar-se amb gestos, a l’estil Marcel Marceau, abans que passar-se al castellà quan un estranger no parli català.
El Govern balear, acostumat, segurament, com el seu homòleg de Catalunya, que les empreses temin que les seves associacions satèl.lit les amenacin amb boicots, no esperava trobar-se amb una empresa que no acceptés el xantatge i que utilitzés la millor vacuna contra aquest tipus d’excés de l’Administració: el mercat. Els republicans, acostumats que amb Zapatero poden fer el que els rota i que els aplaudeixin totes les gràcies, van creure que per a excitació dels seus maulets podien anar més enllà i dir-li nazi a un alemany.

La seva esperada ignorància ha donat els seus fruits i avui a la UE els radicals quedaran retratats com el que són: radicals i ignorants. Queda clar que el director d’Air Berlin no és del PP ni està contra Catalunya. Amb aquest afer, simplement s’ha demostrat que és molt diferent malgastar milions d’euros en campanyes inútils a càrrec del contribuent que ficar-se en les polítiques comercials d’una empresa privada internacional, que té dret a manifestar-se en l’idioma que els seus clients considerin oportú. Els nacionalistes podran negar a Eduardo Mendoza el dret a representar a Catalunya en la Fira de Frankfurt per escriure en castellà, però difícilment puguin donar directives a un executiu alemany. Air Berlin s’ha convertit en pionera en revelar-se contra l’adoctrinament del nacionalisme i tan de bo que faci escola.
I per altra banda, en aquests temps mediàtics on per a alguns l’honor és quelcom que pot vulnerar-se de franc, els que ens congratulem en veure com Federico Jiménez Losantos va deixar de ser intocable després de les barbaritats que va dir de Ruiz-Gallardón, avui esperem que Joan Puig sigui sancionat tal com marquen les lleis per haver insultat gratuïtament, dient-li nazi, Joachim Hunold.

Diu el saber popular que el nacionalisme es guareix viatjant. Una bona forma és fer-lo amb Air Berlin.

Després de gairebé mig any de primàries, i gràcies a la insistència d’un veritable animal polític com ara Hillary Clinton, Obama arriba a la candidatura qüestionat i carregat de tones de crítiques generades tant des del bàndol republicà com, paradoxalment, des del seu propi partit, i haurà d’enfrontar-se a l’electorat amb preguntes per respondre.

¿Com es desmarcarà Obama de la promesa d’una immediata retirada de les tropes de l’infern iraquià? La resposta a les seves pròpies paraules: “(a l’Iraq, els americans) Hem de tenir tanta cura en la nostra retirada com la vam tenir a la nostra entrada”, assegura el candidat a les seves primeres manifestacions sobre el tema consagrat. ¿Què diran, ara, aquells que es pensaven que el demòcrata retiraria, en cas de que fos president, el seus soldats de la nit al dia, a l’estil Zapatero? Obama va assegurar també que si és elegit al novembre intentaria iniciar oficialment un diàleg amb Mahmud Ahmadinejad, el president de l’Iran. ¿Què opinarà el lobby jueu dels Estats Units sobre el fet de donar categoria d’interlocutor vàlid a un que nega de l’Holocaust que, per a més inri, va manifestar sota amenaça nuclear les seves intencions d’”esborrar Israel del mapa”?
Així mateix, el candidat demòcrata va assegurar, davant d’un grup de cubanoamericans, que flexibilitzaria el bloqueig a la dictadura castrista, l’infame Acta Helms-Burton, però que no l’aixecaria. ¿On està la prova que esgrimia la progressió local sobre les diferències morals entre Obama i George W. Bush i del seu incansable compromís humanista? Fins i tot per a aquells que s’omplien la boca dient que l’actual president és un radical religiós, cal recordar com el flamant candidat demòcrata va reaccionar, ràpidament i políticament, en defenestrar el seu propi assessor espiritual, Jeremiah Wright, l’incendiari predicador de Chicago que, a més de casar Obama, batejar les seves dues filles i ser artífex del seu infumable llibre L’audàcia de l’esperança, va declarar que els atemptats de Nova York i Washington de l’11 de setembre de 2001 es van produir als Estats Units a causa del seu paper en l’escena internacional i que al seu país els blancs continuen maltractant els negres. Déu no entén de política i Obama va entregar el cap del pastor quan van es va detectar que la fina línia que unia el discurs de Wright i la seva candidatura es notava cada cop més i que la sensible opinió pública americana començava a inquietar-se.

La campanya ja és aquí, Obama és candidat i això m’agrada. Perquè ja sense Hillary Clinton a l’escenari, hi haurà una possibilitat més manifesta, tal com diuen algunes enquestes publicades, que el 4-N John McCain es converteixi en el pròxim inquilí de la Casa Blanca.