Turistes amb fronteres

Juliol 10, 2007

“Són occidentals?”, va preguntar als parroquians abans de pujar al 4×4 i empotrar-lo, carregat d’explosius, contra el contingent d’espanyols que visitaven el temple de Saba.
Un cop més el turisme va ser víctima de la barbàrie i un cop més se senten els discursos bonistes de sempre (“és menys perillós anar de vacances a un país àrab que a Londres o a Madrid”, diuen), alhora que EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va publicar dijous passat que el principal manual militar d’Al-Qaida considera prioritari assassinar turistes occidentals, sobretot als països on hi hagi cèl.lules petites amb pocs mitjans com el Marroc, Egipte o… el Iemen.
Em pregunto, tal com es deia al bloc d’en Martin Varsavsky, quin sentit té anar de turista a un país que té el 60% d’analfabets i 60 milions d’armes per 20 milions d’habitants, que és el bressol d’Ussama Bin Laden, on la renda anual per càpita és igual a la de 15 dies de l’espanyol mitjà i on una part important de la població viu drogada consumint qat.
Independentment que hi hagi hagut precedents (l’any 1998 quatre occidentals van morir també al Iemen en intentar rescatar-los d’un segrest), ¿no és massa arribar a contractar excursions on s’hagi d’anar amb escorta militar, armada fins a les dents? ¿No devem haver perdut el focus que això és una guerra de debò, encara que no convencional i sense uniformes, i que ja n’hi ha prou de veure-la a través de la televisió?
Sorprèn veure gent que continua perdent temps debatent si els objectius eren espanyols infidels o estrangers infidels: la qüestió no crec que sigui aquesta sinó la barreja de pobresa, Alcorà i nacionalisme, que fan el còctel Molotov del terrorisme amb l’odi a Occident com a raó de ser, i que avui presentem com mai abans punts febles al turisme i als transports.
Les reaccions: el Departament de Seguretat Interior americà té previst instal.lar sistemes antimíssils en tots els avions comercials amb un cost que superarà els 800.000 euros per avió, mentre que el seu sistema de policies de l’aire ja supera els 750 milions d’euros, i el Govern britànic va declarar que els pròxims anys la cancel.lació de vols serà habitual i que els passatgers s’hauran d’acostumar a l’increment dels controls de seguretat. Però res d’això no podrà assegurar-nos del tot.
Cadascú juga el seu joc: mentre aquests països intenten atreure turistes (i divises), els radicals els ataquen i els atacaran, perquè saben que allà el turisme és una de les úniques formes d’acostar recursos econòmics a masses gegants de gent empobrida, ignorant i narcotitzada per la religió sota règims que, en molts casos, són d’una dubtosa legitimitat i, així, amb poblacions més empobrides i temoroses encara, cauran aquells governs que no apliquin la xaria “com Al.là mana”.
Al cap i a la fi, tot el problema es resumeix en un de socioeconòmic: segons un informe del think tank espanyol Real Instituto Elcano, la caiguda d’ingressos turístics a Egipte el 1998, després de la massacre de 58 turistes a Luxor un any abans, va ser d’uns mil milions d’euros; i al Iemen, entre el 2000 i el 2005, van ingressar prop de 60 milions d’euros anuals vinculats al turisme, que van afectar 500.000 famílies, i que va representar el 0,9% del PIB l’any 2000, segons l’informe Turisme i atenuació de la pobresa de l’OIT.
És clar que ja no es pot fer turisme en qualsevol lloc. Pot ser que el llistat publicat de països a evitar hagi estat exagerat, però això està passant i no és pas una pel.lícula. A títol personal, com el 81% de les persones que van votar a l’enquesta d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, en aquesta conjuntura no solament he canviat el destí de les meves vacances sinó que, a més a més, no trobo lògic visitar un país on hi hagi una mínima possibilitat de ser atacat per religió. Oriana Falacci escrivia a La ràbia i l’orgull que “qui en la guerra diu que no té por és un imbècil, un mentider”, i els que no esperem un paradís enlloc tenim dret a tenir por o, almenys, a ser prudents; pensar que no serem atacats perquè el nostre passaport no és d’un país bel.ligerant és suïcida.
Tot i així, la situació es presenta molt més complexa ja que encara que el nostre turisme es limiti a Miami Platja, ja ni així estaríem segurs, sobretot amb l’estat de bonisme imperant: aquests xicots, veient-nos debilitats i dividits, no dubtarien a enviar-nos la jihad delivery, com si fos una pizza a domicili. Despres de tot, Miami Platja és també Al-Andalus.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: