L’antiglobalització fa olor de cafè

Juliol 17, 2007

Ha tornat a passar: la miopia ideològica demostra, un cop més, que no té fronteres. El local de la cafeteria Starbucks a la Ciutat Prohibida de Pequín ha tancat després de mesos de protestes dels grups defensors de la cultura xinesa, liderats per Rui Chenggang, un popular presentador de la televisió local, protesta a la qual –fins i tot– es va afegir un parlamentari xinès (Jiang Hongbin), que va demanar la clausura argumentant que la cafeteria americana, de només 19 metres quadrats, “desafiava la cultura xinesa, en la qual tradicionalment es bevia te”. Segons l’agència estatal de notícies Xinhua, la direcció del conjunt històric va clausurar divendres passat el local i al seu lloc se n’instal.larà aviat un altre que oferirà “més varietat de begudes i menjar imperial”. Starbucks va descartar participar en aquest projecte.
Aquesta cafeteria va obrir l’any 2000 per invitació dels administradors del palau, que necessitaven recaptar diners per mantenir el complex de 72 hectàrees, l’atracció turística més visitada de la Xina, amb uns set milions de visitants anuals.
En el món en què vivim el debat sobre l’evolució de les marques globals es barreja sovint amb el discurs antiglobalització i arriba a un punt carregat d’esnobisme que no deixa veure el fons de les coses. Llegint alguns comentaris de lectors en periòdics catalans sobre el tancament de la cafeteria, me’ls imagino amb el seus kits antiglobalització comprats a les rebaixes (incloent-hi rastes, repulsió al sabó i còctel Molotov d’atrezzo): extrapolen la notícia al fet que a la Rambla de Barcelona no tan sols hi ha un Starbucks, sinó que també hi ha McDonald’s, Burger Kings i altres símbols del “neoliberalisme salvatge”, que rebaixen l'”autenticitat” de la ciutat, sense considerar que cadascun d’aquests locals no tan sols són projectes engegats per empresaris tan espanyols com ells, sinó que, a més a més, són generadors de feina i riquesa. Són aquells que no tan sols consideren que s’hauria de prohibir o controlar tot el que sigui americà, sinó que l’Estat, a més a més, hauria de subvencionar locals més autèntics, com ara algun de pa amb tomàquet delivery o d’escudella express i obligar els turistes que hi vagin (i, tal com volia el conseller Huguet, d’ERC, prohibir la venda de toros i nines flamenques en ser espanyolistes i anticatalanistes). Seria sa recordar als qui justifiquen el tancament de la cafeteria per “no autèntica” que amb el mateix criteri de puresa cultural s’hauria de prohibir la venda de qualsevol record a la Sagrada Família: difícilment Gaudí hauria consentit que es venguessin, només travessant la porta de l’edifici, clauers de plàstic mal acabats de la façana (fets a la Xina) o postals que diuen I love Spain sobre una foto de la catedral.
Vaig tenir l’oportunitat de visitar fa uns quants anys Antigua Guatemala, també patrimoni mundial de la Unesco, com la Ciutat Prohibida, on hi ha un Burger King que respecta al cent per cent els estrictes requeriments de criteri arquitectònic de tota la ciutat; de fet, l’hamburgueseria està situada dins d’una casa colonial i el logo exterior està fet de bronze sense pintar- i no passa res: qui vol una hamburguesa té el Burger King i qui vol un plat tradicional guatemalenc té un munt de locals per prendre-se’l, i ningú no se sent ni envaït ni insultat.
El tema, encara que es disfressi de fet cultural, és econòmic: estem presenciant les primeres resistències de la futura gran potència mundial al capitalisme occidental; un article d’opinió publicat aquest dissabte al diari Beijing Morning Post, citat per El Mundo, qüestiona la tradicional cultura xinesa de la tolerància davant del problema que ha plantejat aquest assumpte: “¿Per què alguns xinesos són tan hostils envers les companyies foranes que accedeixen a llocs històrics com la Ciutat Prohibida, però se senten tan orgullosos quan un empresari xinès compra un aeroport alemany? “, es pregunta el periòdic en referència a Pang Yuliang, que va comprar l’aeroport alemany de Parchim al maig.
Tot plegat, mirant-ho en perspectiva, al cap i a la fi no passa de ser una anècdota: Starbucks té més de 400 cafeteries a la Xina continental i 13.500 a tot el món, i el poder demogràfic dels 1.500 milions d’habitants xinesos ens determinarà, als occidentals, coses molt més importants que la marca del cafè.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: