Darrere Madeleine, darrere nostre

Setembre 11, 2007

Encara no se sap qui va segrestar ni quin va ser el destí final de Madeleine McCann i, de fet, estic convençut que en el fons a molt poca gent realment li interessa. Des de ja fa gairebé quatre mesos aquesta massa amorfa i heterogènia d’espectadors, pseudoexperts i analistes d’absolutament tot, allò que s’anomena opinió pública, està assedegada de titulars (com més impactants i sagnants millor) i reclama un seient de privilegi en aquest fosc thriller en capítols, en què els mitjans de comunicació massiva s’han convertit en productors i reproductors, més conscients que no pas inconscients, d’una trama guionada i transmesa repetidament fins al paroxisme i que més d’hora que tard avergonyirà tothom.
Costa Gavras, magistralment, va criticar la impunitat i el poder dels mass media i la estupidesa dels teleespectadors a Mad City, la pel.lícula de Gavras, de 1997, en què un ximple guàrdia de seguretat alterat per un acomiadament es converteix, gràcies a les cadenes informatives, en el centre d’un circ mediàtic de dimensions nacionals i en què els índexs d’audiència importen molt més que la notícia en si mateixa i que el destí o la sort de les persones involucrades en els fets.
És en aquestes circumstàncies quan no tan sols cal preguntar-se (un cop més) si el dret a la informació no té límits, sinó què vol dir, exactament, informació. No és informació confirmar al dinar i desmentir al sopar que aquesta nena va ser, primer, probable víctima d’una xarxa de pederastes; després, d’una d’adopcions il.legals; després, d’una secta i, després, cap de les respostes anteriors. No és informació veure periodistes que bavegen com llops famolencs mentre donen detalls sobre l’olor cadavèrica que tindria l’osset de peluix, sobre com podrien haver llançat al mar la nena en una bossa amb pedres o com és el modus operandi dels traficants d’òrgans. No és informació que cada cosa que es digui sobre el cas cridi l’atenció només per la càrrega de morbo.
Aquest trist espectacle, que ha involucrat Benet XVI, David Beckham, J. K. Rowling, Richard Branson i milers de persones arreu del món, que va tenir lloc en una dotzena de ciutats des de Portimao fins al Vaticà, com si de part de la saga de Jason Bourne es tractés, i que va arribar –fins i tot– a Second Life, s’ha convertit en el més fidel paradigma de la capacitat comercial i la força ideològica dels mass media: amb les paraules Madeleine McCann a Google es troben gairebé sis milions de pàgines, un milió i mig d’euros s’han recaptat fins ara a http://www.findmadeleine.com en concepte de marxandatge i donacions, s’han fet innumerables edicions extra de periòdics i revistes sensacionalistes i especials de TV i, en el futur, trobarem llibres i pel.lícules sobre el succés i es faran més especials de TV i més edicions extra de periòdics i revistes, de manera directament proporcional a la quantitat de sang que es trobi al final del camí. Perquè d’això es tracta: el poble, l’opinió pública internacional, l’aldea global que va imaginar Marshall McLuhan fa 40 anys, vol més sang, més titulars i més programes especials a l’hora del sopar, perquè al cap i a la fi nosaltres, els habitants de l’aldea global, no volem veure la part de la nostra pròpia realitat que ens pesa ni els nostres més íntims i comuns temors.
Avui no volem veure que estem al mig d’un nou tipus de guerra ni que l’economia mundial està en caiguda lliure a les portes d’una altra crisi, i, així com el romans tenien el Circus Maximus, nosaltres necessitem, també, més i millors Circus Maximus com el cas Madeleine que ens entretinguin i ens narcotitzin.
Per les repercussions planetàries d’aquest cas hi haurà un abans i un després de Madeleine McCann, però quan baixi la marea i ja no es parli d’ella ni tan sol a la secció de breus només caldrà esperar: els mitjans ja ens donaran algun Mundial de futbol, algun escàndol de Paris Hilton o, si més no, alguna foto de la Pantoja.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: