La fàbrica

Setembre 25, 2007

Un candidat a regidor per Montmeló d’ERC fa una classe magistral per televisió a tot Espanya de com tallaria el coll als polítics populars que feien l’ofrena a Casanovas la darrera Diada. “Tots morts, tots morts”, cridava descontrolat, acompanyant la performance d’afectuosos records a les seves mares. Alhora, un altre jove al mateix lloc –sense demostrar la vocació d’escorxador del candidat a regidor però amb la mateixa identitat partidària– va recomanar a Alberto Fernández Díaz, per motius que dubto que tinguessin a veure amb la mecànica de l’automòbil, que miri amb cura sota el cotxe. L’endemà Esquerra no va condemnar els fets i només es va limitar a declarar que “el noi (l’escorxador, per entendre’ns; del mecànic, no en parlava) no pertany a Esquerra, anava a les llistes com a independent”; només Jordi Portabella –marcant diferències– va solidaritzar-se amb Fernández Díaz a títol personal. Dies després un conseller, també d’ERC i protagonista fa poc més d’un any de l’afer de les cartes enviades a treballadors de departaments de la Generalitat controlats per Esquerra exigint-los el pagament d’una quota al partit, manifesta en la presentació d’un llibre sobre Terra Lliure que “la violència és un concepte molt relatiu” i adverteix que “s’ha donat molta importància a Terra Lliure, que va causar una sola mort en quinze anys” (sic). Mentrestant, a Girona dues vegades es van convocar les cremades de fotos del Rei, amb els imprescindibles encaputxats i les banderes habituals. Acabava la setmana quan el president de Ciutadans, Albert Rivera, va rebre al seu domicili una foto seva amb una bala clavada al front amb una carta que adverteix que, per criticar el nacionalisme des de la seva banca, li donen dos mesos per retirar-se de la política i de Catalunya, o seria “expulsat per la força o enterrat per sempre”.

Els territoris, els països, no tenen problemes, qui els tenen són sempre els ciutadans, els habitants. Catalunya no té un problema amb aquest clima de violència latent i continguda, el problema el tenen els catalans, aquells que viuen, treballen i estimen Catalunya, tal com va dir Jordi Pujol, o almenys la part més important d’aquesta gent, aquella gran majoria treballadora –d’esquerres, de centre o de dretes– que viu la vida afrontant els problemes reals del dia a dia sense temps per tenir imaginaris, i que reclama als polítics –als quals paguen els sous d’escàndol– responsabilitat i coherència. Aquests ciutadans, més del 80% dels quals identifiquen la principal preocupació en l’atur, la precarietat laboral, la immigració, la seguretat i la violència, segons estudis de la Generalitat, mostren una decepció fàcil de veure en cartes de lectors de periòdics o en la caiguda de la participació elecció rere elecció. Mentre tot això està passant (els insults, les amenaces, les cremades de fotos, les exaltacions a grups terroristes no són un invent de la “pepera dreta feixista”: són reals i poden veure’s a Youtube), mentre aquesta minoria sorollosa posa en titulars el nom de Catalunya més que Messi i Ronaldinho però d’una manera que fa avergonyir, els tan desitjats vots indecisos que formen part d’aquella majoria silenciosa decidiran el destí polític espanyol d’aquí a pocs mesos. Cada vegada que aquests sectors d’Esquerra i col.lectius afins –o no tan afins: a la Diada es van veure banderes que deien “ERC botiflers”– fan mostres de força fora del Parlament, de la manera que ho van fer aquests dies, el PP retalla una dècima més al PSOE.

És el costat més paradoxal de la política: les faccions més dures de l’esquerra independentista catalana s’han transformat en un punt generador d’adhesions de les anomenades espanyolistes a tot arreu i no fa falta forçar gaire la imaginació per veure Ángel Acebes fregant-se les mans amb cada foto cremada, amb cada insult, amb cada amenaça retransmesa o publicada, congratulant-se de la feina ben feta que fan els radicals quan engeguen la fàbrica de vots, no tan sols a Catalunya sinó a tot Espanya.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: