El vell conte dels brots racistes

Octubre 29, 2007

Sóc immigrant, cosa que vol dir simplement i únicament que vaig néixer en un país diferent del país on resideixo. Mai no he volgut que aquest fet em diferenciés dels locals: ni dels espanyols, quan vaig viure a Barcelona, ni dels andorrans, ara que visc al Principat. Mai no he reivindicat ser part d’una minoria ni he exigit avantatges, perquè considero que cada persona, de fet, és part d’una minoria o d’una altra, i penso que exigir un tractament especial per ser part d’una minoria, en aquest cas de la dels immigrants, no suporta la més mínima anàlisi ètica ni estètica.
Em trobo a les portades dels periòdics la història d’aquest lumpen que va agredir la noia equatoriana al tren de rodalies de Barcelona i la d’un metge cubà, afroamericà (tal com indica el llenguatge políticament correcte que s’ha de dir a les persones americanes de pell negra), que va considerar ser discriminat perquè li van demanar (justament a ell, afroamericà) el bitllet en un tren també de rodalies; tot això, acompanyat de titulars que venen el vell conte dels brots racistes a Barcelona.
És clar que a la primera història l’única víctima va ser la noia agredida i no queda res més per dir, esperant que la justícia actuï exemplarment com si d’una espanyola o d’una sueca es tractés, però no tan sols n’és responsable l’agressor, que, begut o no, va guanyar-se els seus pobres quinze minuts de glòria sent filmat per les càmeres de Renfe; són també responsables d’aquesta i de totes aquestes manifestacions tots i cadascun dels defensors i promotors d’accions demagògiques com els papers per a tothom o les legalitzacions massives d’immigrants, així com de tots els programes de discriminació positiva, com ara les ajudes econòmiques exclusives per a immigrants o les quotes exclusives per a immigrants en l’educació pública, programes que queda palès que acaben sent socialment contraproduents, justament, per als mateixos interessats.
No existeix la solidaritat obligatòria. Quan els polítics juguen a l’enginyeria social i promouen la solidaritat per decret el que estan fent és crear un brou de cultiu ideal perquè energúmens com l’agressor de la noia argumentin els seus actes dient que reaccionen ressentits perquè “les ajudes són totes per als immigrants” o que es facin comentaris com els que fa un amic meu, català de Girona, que fa broma dient que si no troba plaça al col.legi per a sa filla “la pintarà de negre”. ¿No és hora d’acceptar que la immigració en part d’Europa no es treballa com cal? Si aquest fenomen avui en dia és present als mitjans i si en qualsevol enquesta surt com una de les principals preocupacions dels ciutadans, queda clar que és perquè, menyscabada, va ser incorporada en la retòrica del bonisme, la doctrina de la qual Miquel Porta Perales diu que és l’opi de la política. Els immigrants no necessitem privilegis sinó igualtat d’oportunitats: serà l’única manera d’integrar-nos. Només tenir les mateixes obligacions que qualsevol ciutadà ens donarà drets; la resta és tot mentides electorals.
Al metge cubà li diria que no es preocupi, que només amb el numeret que va muntar ja en té prou per ser tertulià habitual del programa de Josep Cuní. I al revisor li diria que la pròxima vegada que hagi de fer la seva feina miri bé abans si aquesta feina no anirà en contra del decàleg políticament correcte.
Tal com deia Sarkozy durant la campanya presidencial, Europa creixerà amb la immigració desitjada i no pas amb la desesperada; i, mentre que a Espanya hi ha polítics que es barallen per veure qui és més progre i bonista, a França les dues cambres del Parlament han aprovat la famosa Llei de les proves d’ADN, una llei que no per tenir polèmica deixa de tenir coherència, una característica necessària perquè el fenomen de la immigració sigui beneficiós per a tothom.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: