Diferències subtils

Novembre 9, 2007

Han passat ja uns quants dies des que Nicolas Sarkozy va aterrar a Torrejón de Ardoz amb les quatre hostesses espanyoles detingudes al Txad després d’un viatge sorpresa i una gestió diplomàtica amb èxit a Yamena, cosa que va demostrar al món que, mentre el Ministeri de Relacions Exteriors d’Espanya es dedica a explicar a qui vulgui –o a qui tingui prou paciència per escoltar– la seva aliança de civilitzacions, l’Elisi va per feina i en poques hores, després d’una oportuna reunió a porta tancada, Tatiana Suárez, Carolina Jean, Mercedes Calleja i Sara López ja eren a casa, encara que la progressia va començar a colpejar-se el pit des del primer moment dient que només va ser un cop mediàtic. Aquí no es tracta que el Govern francès hagi intercedit a causa de les inexistents relacions hispano-txadianes, es tracta que l’antiamericanisme sobreactuat i el component progre omnipresent de què fa gala l’Administració ZP a tots el fòrums internacionals li ha tret gran part del pes diplomàtic que naturalment tindria la vuitena potencia econòmica del món. No crec que Àngel Acebes s’equivoqui tant quan diu que si no fos per l’expeditiva actuació del president Sarkozy, les noies encara serien al Txad.
Queda fora de qualsevol discussió el fet que, davant de la mínima prova de delicte per part de l’organització humanitària L’Arche de Zoé, la justícia haurà d’actuar; no n’hi ha prou amb les declaracions de la secretària de l’ONG, que va dir que “l’objectiu últim era treure els nens de la pobresa”, però, coneixent les primeres declaracions del ministre de Justícia d’aquell país que els acusats “provaran les nostres presons”, ¿qui pot confiar en la justícia i en el Govern txadià i en el normal desenvolupament d’un judici just en què s’estan jugant de cinc a vint anys de reclusió i treballs forçats en un país que està considerat com el més corrupte del món, segons Transparency International? Acceptant que els mètodes aplicats pels membres de L’Arche de Zoé van ser en principi qüestionables, ja que, tal com va dir Jean François Revel a El conocimiento inútil, “la democràcia és el règim en què no hi ha cap causa justa sinó mètodes justos”, un mètode just i adequat en aquesta conjuntura podria ser que l’Europa bonista, la que s’escandalitza i escriu als fòrums dels periòdics acusant el president francès de neocolonialista per la participació en el conflicte, reaccioni per un moment davant de les innombrables denúncies que hi ha contra el Govern de dubtosa democràcia d’Idriss Deby, com ara la d’organitzacions com ara Human Right Watch, que en un informe del juliol d’aquest any denuncia que avui mateix al Txad es mantenen infants a l’exèrcit i a la milícia paramilitar aliada al règim. Fa pensar molt el fet que, casualment, l’afer dels infants i l’ONG just ara pot bloquejar l’entrada de 3.000 soldats, la meitat europeus, que en poc temps s’instal.larien a la frontera amb Darfur.
La vella història de sempre: còmodes mirant la tele al sofà, els mateixos que organitzen manis de protesta per Abu Graib callen davant de les condicions en què van amuntegar en nou metres quadrats les quatre dones a la presó de Yamena, coneguda també com el Guantànamo del Txad, on estan ara mateix empresonats la resta de detinguts espanyols i francesos, juntament amb els condemnats a mort.
Hi ha pobles que poden presumir de mandatari: França ho pot fer de president i nosaltres de copríncep. I tant de bo que el destí no jugui brut tal com fa sovint i que cap dels 103 infants rescatats pel president txadià no es converteixi en un bon nen soldat del seu exèrcit regular o dels seus paramilitars.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: