L’Andorra invisible

Novembre 19, 2007

Podran dir-se Joao i Amalia i ser de Viana do Castelo, Gustavo i Mariela i ser de Buenos Aires o Toni i Esperanza i ser de Soria: de fet això no és tan important, després de tot, ja que fins i tot potser es diguin Joan i Canòlich i siguin d’Encamp o Andorra la Vella. Segurament tindran un fill, dos, tres o cap i tindran problemes per arribar al dia trenta o ho faran sense tenir-ne però sacrificant el “simple” fet de compartir tant temps com ho fa una parella normal i viure com una família com tantes, ja que l’alternativa per enfrontar les lletres a finals de mes és el pluriempleo, com sempre, esperant sense desesperança l’arribada de temps millors. Probablement no parlin català gaire bé perque sempre han hagut que treballar moltes hores des de que van arribar a Andorra i les prioritats van canalitzar les seves energies per un camí diferent o el parlin només a la feina o, fins i tot, tinguin el nivell C per tenir-lo com llengua materna. Pot ser que no sàpiguin de que va el tema Naturlàndia, si s’ha d’incentivar o no la caça selectiva o que vol dir, exactament, el turisme de qualitat; és sabut i entenible que les internes als partits o la defensa de la fauna autòctona importen quan es poden pagar el lloguer o la hipoteca i el col.legi dels nens, a més a més de poder gaudir d’uns mínims de temps d’oci per no assemblar-se tant al personatge chaplinesc de la pel.lícula Temps Moderns… Són l’Andorra invisible, la gent que mou els engranatges econòmics i socials a vegades sense adonar-se’n i que participa activament en el dia a dia d’aquest país de manera tan protagònica i imprescindible com ho fan l’empresariat i la clase política.

Falten pocs dies per a les eleccions i convido a tots els lectors, i sobretot als electors que decidiran qui portaràn els nostres comuns, a que mirin als programes dels partits que competiran a les eleccions comunals quins parlen seriosament i sense acrobàcies lingüistiques d’aquesta Andorra invisible, no des de l’altruisme ni des de la recerca inescrupulosa del vot sinò des del costat més sanament egoista que ha fet grans als grans pobles, del que enté que un país es fa dia a dia des de l’esforç individual de milers de persones anònimes, en el nostre cas d’andorranes, portugueses, argentines, espanyoles i de tot arreu que reclamen un destí d’autorealització per a si i per a llurs famílies, responsabilitzant als polítics i només als polítics de que s’hi pugui pensar amb optimisme en un millor temps futur, de que el debat polític no es resumeixi només en la política del no i l’oposició per l’oposició mateixa, tan de moda a la nostra veïna Espanya i cada cop més a les nostres valls, per a que es pugui parlar en temps passat dels ciutadans que amb dret de demanar la nacionalitat no ho fan, dels residents que inverteixen tot el fruit d’anys d’esforços en el exterior per no sentirse part d’aquest país i del jovent que un cop que marxen a estudiar fronteres fora no tornen.

L’Andorra invisible no fa soroll, l’Andorra invisible s’aixeca molt d’hora al matí i acaba a vegades molt tard la seva jornada però l’Andorra invisible coneix perfectament les seves necessitats i sap qui pot solucionar-les o al menys sap diferènciar qui ho intentarà de qui es limita només a buscar als mitjans per buscar el xec en blanc de l’electorat a cada convocatòria amb promeses sense criteri i oportunismes barats que només porten com resultat, a la llarga o a la curta, neguits i desil.lusió en un moment en que el nou món en el que vivim mana desenvolupar al màxim -i sense perdre temps- les capacitats individuals, únic camí per l’èxit i única manera de pensar amb seny en col.lectiu.

Per tot això, a dues setmanes de les eleccions qui estimem Andorra estem il.lusionats: el 2 de desembre hi haurà una part d’aquesta Andorra invisible, la que pot votar i votarà, que tindrà una bona oportunitat de parlar clar.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: