Umbele: la solidaritat i la dignitat

gener 19, 2008

Simba Mwangi juga al futbol sota un sol de justícia a la seva aldea de Kogelo, a Kenya, somiant ser Leo Messi mentre sua la seva samarreta del Barça. Des de la innocència dels seus nou anys, en Simba desconeix que aquella Europa que idealitza cada vegada que xuta aquesta vella pilota és, en part, responsable de les mancances que sofreix el seu poble.

Les indignes i vergonyoses polítiques de la Unió Europea (així com també els Estats Units i el Japó) d’aixecar barreres aranzelàries als productes agrícoles del Tercer Món i de subsidiar amb impostos la pròpia producció evitant un veritable comerç just mentre alimenta una pagesia anacrònica, caduca i no competitiva són, en part, causants d’una situació de pobresa extrema per a gran part de la població africana que no sembla tenir sortida més enllà de la fam, les malalties o el trist destí d’engrossir les estadístiques de la immigració il.legal, situació que de vegades els nostres governs semblen voler expiar via donacions, paraules grandiloqüents i un permanent i sobreactuat complex de culpa que no només no correspon sino que, a més a més, no només no soluciona els problemes sinó que els perpetua.

La Fundació Umbele (www.umbele.org), l’ONG liderada per l’economista català Xavier Sala i Martin proposa honestedat, simplicitat, transparència i eficiència en l’arribada dels fons als beneficiaris, sense despeses d’intermediació (el Banc Sabadell no només no cobra les despeses financeres de transferir diners sinó que, a més, finança els costos i comissions dels bancs a l’Àfrica) ni estructures burocràtiques típiques de moltes ONG que a vegades semblen més multinacionals. El treball de camp de la Fundació Umbele no es fa a través de cooperants, sinó mitjançant els missioners que dediquen la seva vida treballant en el propi territori i que ja estan in situ veient els problemes molt de prop, optimitzant d’aquesta manera l’arribada de les ajudes, a més d’aprofitar la seva pròpia experiència perquè ells mateixos proposen nous projectes. A més de l’ajuda econòmica que puntualment es destina a concretar aquests projectes de caràcter col.lectiu, Umbele duu un sistema de préstecs entre emprenedors locals i els missioners perquè el primer pugui dur endavant la seva lluita per sortir de la pobresa mitjançant el seu propi esforç muntant el seu projecte comercial, deixant en el passat la doctrina de l’almoina que els països rics, fins ara, han dut a l’Àfrica com a única dinàmica d’ajuda. Un cop retornat el préstec al missioner, aquest destina aquests fons a algun dels projectes col.lectius proposats fet que fa que, en la pràctica, la donació s’utilitzi dues vegades. Umbele aposta així que la gent pugui mantenir-se per si mateixa, estimulant i ajudant a la creació de petits negocis o a recultivar terres abandonades pels conflictes armats, incentivant –sobretot les dones– a aprendre un ofici o simplement a anar a escola, contribuint d’aquesta manera que cada vegada més gent pugui sortir de la pobresa extrema, tornant-los, a més, la dignitat de poder edificar el seu propi futur.

Queda avui ja fora de tota discussió, amb dades irrefutables com a testimoni, que rere dècades de polítiques col.lectivistes la decidida aposta per l’economia de mercat va ser l’única fórmula que va fer sortir de la pobresa més de mil milions de persones a la Xina i a l’Índia, dada destacada en estudis i estadístiques de tota font, incloent-hi aquelles que consideren pobre qui guanya menys d’un dòlar diari.

L’assignatura pendent és l’Àfrica, i la Fundació Umbele aporta el seu gra de sorra apostant per una altra forma de ser solidaris, la que no només es queda en donar diners sinó que fa arribar a milers d’infants com ara Simba Mwangi la possibilitat de construir un futur millor per a ells i per a els seus pobles, sense dependre de les almoines dels països rics.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: