Guanyadors i perdedors

Febrer 4, 2008

La Junta de Andalucia i l’Instituto Andaluz de la Mujer (IAM) han publicat aquest any Nuevas formas de jugar, una guia de 36 pàgines adreçada a pares i docents, en què se suggereix convertir els jocs tradicionals, com ara les carreres de sacs o la gallineta cega, en un subproducte políticament correcte que anomenen jocs coeducatius-cooperatius. Aquí s’intenta imposar un model per tal que en els jocs no hi hagi perdedors ni guanyadors, que tots siguin mixts i paritaris, que al que jugui bé no se li assenyali ni al que jugui malament tampoc, que no hagi líders ni jocs amb jugadors individuals, o sigui, sempre equips mixts però que no competeixin per guanyar; jocs on no perdi ni guanyi ningú.

Justament ara, quan els amplis sectors de la societat es preocupen per l’apatia de gran part del jovent que –per motius diversos– no es plantegen objectius ni reptes mes allà del botellón, el mòbil o la telebasura, cal preguntar-se dues coses. La primera és si és prudent portar endavant polítiques com ara la que defensa aquest institut en contra de la cultura de la superació i del progrés personal. En segon lloc, si realment beneficia algú que els impostos caiguin en mans de buròcrates que juguen a convertir la societat en una cosa semblant al món feliç d’Aldous Huxley, tan en concordança amb aquesta idea imperant del pensament únic.

Explica Xavier Sala i Martín en “Converses” (Jordi Graupera. Edicions DAU, 2007) que una diferència notable entre els seus alumnes de la Universitat de Columbia i de la Pompeu Fabra és que, mentre una gran majoria dels primers somia en muntar la seva pròpia empresa, arriscant els seus diners i confiant en la seva capacitat individual, una gran majoria dels últims desitja ser funcionari. Aquest contrast es deu, en gran part, a que l’educació americana es basa en valorar la competència, el risc i la meritocràcia, a diferència de la d’Espanya dels últims anys, en què hi ha un sector del poder polític que sembla voler eliminar l’ànsia de triomf, natural de l’ésser humà, i la recerca de l’excel.lència, estimulant, no obstant, l’aplicació de polítiques electoralment rentables de discriminació positiva com ara la de la llei de la paritat, que assigna a les dones una destinació de quota sense considerar la seva vàlua o la indulgència en la repressió i l’acceptació de fenòmens com ara els dels okupes, considerat com “una altra forma de viure” per la aleshores ministra d’habitatge espanyola, Maria Antonia Trujillo.

Amb aquest panorama actual, podem acceptar passivament, sense crítiques, que es destinin més fons públics a més experiments d’enginyeria social com ara el de la conversió dels jocs i l’eliminació de les figures de guanyador i perdedor de I’IAM? És hora de preguntar-nos si aquests models basats en el “bonisme”, incentivats des del poder i implementats des del primer ensenyament, tenen res a veure amb el fet que de les 20 millors universitats del món, 17 estiguin als Estats Units; dada que contrasta amb el fet que la primera espanyola del rànquing sigui l’Autònoma de Madrid en el lloc 171.

Geogràficament a Andorra tenim una posició d’espectador privilegiat, veient que mentre a la França de Sarkozy es demana als ciutadans fe en la cultura de l’esforç i la revaloració del treball, acabant amb insensateses com ara la jornada de 35 hores obligatòries, a Espanya presenciem en els últims anys una permanent desfilada d’iniciatives orientades a anivellar cap avall, a anteposar l’igualitarisme uniformitzador a l’excel.lència i a instal.lar la còmoda perspectiva que l’Estat omnipresent i protector pot pensar pel ciutadà i decidir per ell cada aspecte de la seva vida, incloent-hi l’educació dels seus fills.

En un món globalitzat on els guanyadors i perdedors existeixen de debò, un futur no gaire llunyà dictaminarà que aquells que van apostar per il.luminacions com ara la de l’Instituto Andaluz de la Mujer i els seus mentors s’equivocaven. Només cal esperar.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: