Tots els dinosaures s’extingeixen

Febrer 21, 2008

Ha arribat el moment tan esperat. Fidel Castro, amb el malnom de tiranosaure del Carib, abandonarà la presidència de Cuba per motius de salut, segons una carta suposadament signada per ell mateix i publicada el dimarts 19 en el diari oficial del partit comunista cubà, el Granma.
Castro, debilitat dels anomenats progressistes del món que li van dedicar pel.lícules, poemes i cançons, el genocida injustament protegit, lloat i rebut centenars de vegades com una celebritat per gran part de les democràcies d’Occident, el qual, al costat d’altres genocides tant o més cèlebres que ell, com ara l’Ernesto Guevara, va sotmetre, va humiliar, va segrestar tot un país durant gairebé mig segle. Avui es jubila com un ciutadà més, com l’avi entranyable que qualsevol va tenir, sense donar encara garanties certes que l’illa entrarà d’una vegada per sempre en un procés de transició democràtica.
¿Quin futur li espera a Cuba? ¿La dictadura obrirà un camí cap a la democràcia i la plena vigència dels drets humans? ¿O intentarà en canvi perpetuar-se en el poder a través de Raül Castro, amb eleccions que seguirà guanyant amb el 99,8% dels vots, tal com ja ho feia Fidel, donant origen a una dinastia tan tirànica com patètica i bananera? No cap dubte que el Govern castrista prepararà, en el temps que li queda, el terreny perquè la justícia cubana no pugui tocar el vell dictador fins al dia de la seva mort, sigui el que sigui el futur polític del país; l’auto-amnistia és l’especialitat dels dictadors llatinoamericans. Però ara, quan el comandant Fidel passarà a ser el ciutadà Fidel; serà una bona oportunitat per veure en acció al jutge Baltasar Garzón i al Tribunal Penal Internacional, el qual segurament donarà curs a una ordre de captura internacional per al responsable de centenars de tortures i assassinats dels què no van creure ni en la fantasia comunista ni en el món feliç de la dictadura del proletariat.
El règim, que durant cinc dècades va fer que fos normal a oïdes de milions de cubans les paraules afusellament, judici sumari, expropiació, partit únic, reforma agrària o censura, arriba a un final d’etapa; en el camí queden moltes vides destrossades per un sistema tan irreal com criminal, però amb la fi de Fidel s’obre un camí d’esperança per a Cuba.
¿Quanta sang ha corregut per tal que Cuba hagi quedat, 50 anys després, estancada en l’endarreriment i la pobresa? ¿Ha valgut la pena? Aquesta és la gran pregunta que haurien de contestar-se ara els polítics, escriptors, periodistes i intel.lectuals que van donar o, simplement, no van qüestionar mai, i van tractar amb una barreja de deferència i d’admiració la dictadura més llarga i sagnant de l’Amèrica Llatina, la qual segons el periodista Fernando Díaz Villanueva va deixar un saldo humà de 5.640 afusellats, 1.203 assassinats extrajudicialment, 2.199 morts a la presó, 198 desapareguts i 77.833 raiers morts en el mar intentant escapar del paradís socialista del comandant Fidel, el tiranosaure del Carib.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: