Els nacionalismes en el laberint

Març 11, 2008

S’han acabat altres eleccions espanyoles, les segones tenyides de vermell sota un enorme impacte emocional. Més enllà de les preferències que es tinguessin era molt difícil pensar en qualsevol majoria absoluta, fins i tot després de l’atemptat, i l’escenari de l’Espanya d’avui, després de l’escrutini, és el menys traumàtic: Zapatero haurà de decidir entre plantejar una negociació de llarga durada amb CIU, qui farà de segur auditor, o tornar a la política de les emocions fortes buscant suports puntuals dins d’un grup mixt format per comunistes catalans, republicans i nacionalistes navarresos, gallecs i canaris. Queda clar que la primera hipòtesi garanteix l’entrada d’Espanya en aigües mes tranquil·les.

Podran fer-se innombrables lectures sobre la revalidació de l’Administració Zapatero, però el que ha quedat en blanc sobre negre és que, afortunadament, els nacionalismes en general han perdut influència i poder. Els catalans, bascos i gallecs aquest diumenge han fet callar d’una vegada per sempre a aquells que tant parlen d’aquest fantasma inexistent anomenat “nacionalisme espanyol”, definint-se tots ells, alt i clar, com espanyols. Dóna testimoniatge d’això que 32 dels 47 escons catalans, 21 dels 23 gallecs i 12 dels 18 bascos representaran forces estatals, més enllà de les sigles. L’altra bona notícia, no tant per als nacionalistes, és l’entrada a l’hemicicle de UPD i de Rosa Díez.

A Catalunya era sabut que el PSC guanyaria encara que presentessin un cactus com cap de llista: els catalans no s’han curat encara de la síndrome d’Estocolm i van tornar a premiar als polítics que més els han mentit. L’estratègia de la por al PP va servir en una comunitat on els conservadors són, amb prou feines, tercera força i, des d’avui el PSC, factótum de la victòria de Zapatero a Madrid, és mes part component i imprescindible del PSOE que mai i Montilla ho farà valer. Ha cridat l’atenció també a Catalunya l’excusa de la polarització i el bipartidisme presentat tant per ERC com per IC-V davant els seus fracassos estrepitosos. En idèntic escenari CIU ha sabut mantenir el seu lloc, i fins i tot guanyar un escó, a força d’un programa basat a tendir ponts cap a Madrid i no amb fantasies d’autodeterminació o amb campanyes més pròpies de Greenpeace que d’un partit de gestió. Tanta bicicleta, bon rotllo, papers per tothom i avortament gratuït i tant compte enrera cap a la independència ha escombrat amb aquests partits, i això és bo en un moment que els problemes que acorralen al ciutadà no li permeten donar-se el luxe de prestar un vot a organitzacions com aquestes que fins i tot, en el clímax de la desorientació, van pretendre minimitzar el propi desastre amb un espectacle tan penós com la celebració de la no-victòria presidencial del PP.

Ara vindran les rendicions de comptes. Probablement Rajoy tindrà, més aviat que tard, el seu exili daurat en el PP de Galícia mentre la figura d’Esperanza Aguirre creix inexorablement, sent una immillorable pre-candidata per al 2012 després del 49,2% amb que s’ha lluït ahir. En Catalunya la tempesta que s’acosta a ERC i el tsunami que s’enportarà amb moltes de les seves figures serà per llogar-hi cadires. I amb Llamazares dimitit i amb la solitud de Joan Herrera en el Congrés als comunistes també els cal el camí de la reflexió si el que pretenen és no desaparèixer.

Mentrestant, a Mondragón, hi ha altra família destruïda en nom de la pàtria basca. Quan acabin els festejos, i amb el nou escenari a la vista, potser el reelegit president de tots els espanyols entengui que la via del diàleg no és possible i que avui, mes que mai amb la victòria socialista a Euskadi, és necessari aprofundir la solució policial.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: