Fitna, entre la por i la llibertat d’opinió

Abril 3, 2008

Dijous passat, després de molts intents de censura, es va estrenar a internet la provocadora pel.lícula Fitna. Emès per vegada primera gairebé clandestinament, el curtmetratge del diputat holandès Geert Wilders pretén demostrar que la relació entre l’Alcorà i la violència és inherent al propi text, sense l’existència de l’Islam moderat, i alerta mitjançant la projecció demogràfica, utilitzant la mateixa Holanda com a mostra sobre la possibilitat que en un futur proper els musulmans tinguin prou poder polític per afeblir les estructures sociològiques de l’Europa judeocristiana, creant canvis inquietants en la seva forma de vida.

La pel.lícula, clarament polèmica i feta per a l’escàndol tant per la cruesa de les seves imatges com pel seu missatge pla i sense eufemismes, en part populista, pot veure’s a YouTube i a centenars de blocs, després que Live-Leak, l’empresa britànica que va acceptar allotjar-la a la xarxa després de la negativa a televisar-la de totes les cadenes holandeses, va decidir suspendre la seva emissió després que alguns dels seus empleats fossin amenaçats de mort.

No mereix major anàlisi el curt en si, on després de les pàgines d’un Alcorà es veuen escenes dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres, d’una nena de tres anys que declara per a la televisió saudita que els jueus són porcs i micos, de la decapitació de Ken Bigley el 2004 i de clams a la guerra santa d’imams i del president de l’Iran. El que sí que exigeix un profund debat és fins a quin punt Occident decidirà, amb aquest precedent, limitar la llibertat d’expressió. No va sorprendre veure com la por als atemptats i la poca confiança en la força de les lleis i en l’eficàcia dels mecanismes de seguretat van fer amuntegar-se, tant en el si de la UE com als despatxos de l’ONU, a les seves primeres figures per demanar disculpes anticipades als musulmans, per si s’havien sentit ofesos, a manca d’hores per emetre el documental.

I em pregunto des del meu laïcisme militant: ¿per ventura algú de les Nacions Unides va demanar perdó als catòlics per l’estrena de L’última temptació de Crist o de Je vous salue, Marie o per l’emissió a l’MTV alemanya de Popetown, el dibuix animat produït per la BBC protagonitzat per un Papa boig i un cardenal corrupte? ¿Per ventura algú del Consell d’Europa va demanar perdó als jueus per l’estrena de La passió, de Mel Gibson? No, ningú no es va disculpar i tampoc hagués correspost: la llibertat d’opinió no pot estar supeditada a qüestions religioses, quelcom que Occident semblava haver superat fa sis segles.

Però rere els polítics molts ciutadans europeus mostren avui una paràlisi creixent apuntalada per un discurs, pretesament progressista i políticament correcte, que no només dóna als violents un rol d’interlocutors vàlids sinó que, fins i tot, considera que Occident ha de penedir-se i assumir-se culpable d’altres “suposades ofenses” que van des de les Croades fins a la guerra d’Iraq, arribant a l’extrem de responsabilitzar a qui són amenaçats de mort de provocar les seves pròpies amenaces, com ara a la diputada somaliholandesa Ayaan Hirsi Alí, a l’escriptor hindú Salman Rushdie o al dibuixant danès Kurt Westergaard, entre d’altres.

L’argument és sempre el mateix: si alguna cosa molesta als islamistes arribarà la violència, una violència que fins i tot està justificada, com reacció al nostre etnocentrisme. Aquest efecte acaba filtrant-se cap a la base de la societat i així, en lloc de sortir al carrer i reaccionar, els veïns d’Hirsi Alí van pressionar perquè marxés de l’edifici on residia, així com l’amo de l’hotel on vivia un dels dibuixants de les caricatures del periòdic Jyllands-Posten.

Escrivia Oriana Fallaci que qui en la guerra deia no tenir por era un imbècil o un cretí, i al dia d’avui el perill que Occident renunciï a les seves llibertats per por al terrorisme és real, un escenari que només agreujarà el xoc de civilitzacions que avui ja pocs poden negar.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: