La “Zolitud”

Abril 11, 2008

Bé s’observava diumenge passat en aquestes mateixes pàgines que els mitjans afins al PP, alguns dels quals semblen no haver digerit encara la derrota del 9-M, no han perdut temps a carregar des de les seves rotatives contra el president Zapatero, després de la famoses imatges on se’l veu sol i apartat durant un break de la cimera de l’OTAN a Bucarest, mentre la resta dels mandataris xerraven a les seves esquenes. És veritat que un lector desprevingut pot, per moments, no discernir si encara s’està en campanya, atès el to utilitzat pels mitjans quan ja ha passat gairebé un mes de les eleccions generals, però una vegada assumit que en aquesta legislatura a Espanya haurà molt foc creuat com aquest entre Govern i oposició, cal analitzar les circumstàncies en què van ser fetes la foto i el vídeo en les quals el president del Govern espanyol, tal com es veu a YouTube, fins i tot sembla adormir-se abans de fer el gest de posar-se dempeus i tornar a asseure’s, amagant-se dintre de la seva butaca, davant la mirada sorpresa d’Angela Merkel, en amena conversa amb George Bush.

Potser no només, tal com resava el seu eslògan, “solidaridaZ, igualdaZ i sensibilidaZ” s’escriguin amb Z de Zapatero, sinó també Zolitud. L’ecocomunista Joan Herrera pretenia atenuar l’efecte de les imatges dient que el president havia quedat aïllat en la reunió perquè “no sap anglès”, un argument de poca validesa per a qualsevol que sàpiga que entendre mínimament l’anglès, avui dia, se li exigeix al més ignot dels mileuristes i el president ha tingut quatre llargs anys per aprendre’l. Tampoc van ser feliços les explicacions de la vicepresidenta De la Vega, primer argumentant que l'”hola, hola, felicidades” en castellà de Bush podia considerar-se una trobada informal, i després dient que Zapatero s’havia quedat a la taula a causa del fet que es trobava malament, però que el més important era que el president “és un líder benvolgut i admirat per tothom” (sic).
Pretendre que quatre anys d’erràtica política exterior no deixin petjada només cap en el més il.lús dels pensaments. Anomenar públicament perdedora Angela Merkel quan encara no se sabien els resultats de les eleccions alemanyes va ser un acte amateur, insospitat pel president de Govern de la vuitena economia del món. No posar-se dempeus al pas de la bandera americana durant un acte del 12 d’octubre és atendible en un adolescent antiglobalització, però no en qui per aquell temps era cap de l’oposició. Dur endavant una política de legalitzacions massives d’immigrants il.legals sense consultar als seus socis de la UE, generant queixes al més alt nivell comunitari i un indubtable efecte trucada, no va fer més que posar Espanya en una situació incòmoda. Tot això sense aprofundir en l’intent de venda a Veneçuela d’armes amb tecnologia americana patentada, la forma de retirar les tropes de l’Iraq i la crida que la resta dels països ho fessin o la insistència que Turquia entri a la Unió Europea enfront de l’escepticisme de la resta dels líders europeus.
La foto de Bucarest ha deixat clar a Zapatero i als seus votants que no és el mateix un míting, amb banderes vermelles i figurants somrients, que una cimera de l’OTAN, i que no tot és tan fàcil on no arriben El País, Público, la Cadena Ser o la propaganda subvencionada d’Almodóvar, Bosé o Concha Velasco, amb o sense celles.

Jimenez Losantos exagera quan diu que Espanya està quedant aïllada perquè Espanya és molt mes que Rodríguez Zapatero, però és evident que si la foto de les Açores no va ser una bona idea, aquesta imatge de la Zolitud inquieta i preocupa a les portes d’una crisi d’abast global que necessitarà d’aliances i simpaties per poder sortir-hi amb les menors ferides possibles.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: