Passar-ne olímpicament

Abril 16, 2008

Aquests dies, a les portes de les Olimpíades de Pequín, som testimonis d’una hipersensibilitat pública de característiques globals, amplificada pels mitjans, sobre el conflicte del Tibet i la repressió de l’exèrcit xinès en aquells indrets. Provi vostè mateix a preguntar en el seu lloc de treball, entre els seus amics o familiars, i segur que trobarà més d’un espontani tibetòleg que, amb els arguments típics de la cua del banc, de l’ascensor o de la fruiteria, exigirà la independència del Tibet, reivindicarà la dimensió política del Dalai Lama i, per descomptat, reclamarà el boicot a la olimpíades del pròxim estiu. ¿Qui està darrere de tot aquest tsunami mediàtic i quines són les raons que motiven aquesta gegantesca operació de propaganda, la qual ha pogut mobilitzar en la mateixa direcció sectors tan dispars com ara els globòfobs ultraesquerrans i el Congrés dels Estats Units?

El boicot a la olimpíada xinesa generada per les imatges de la repressió en el Tibet està carregada d’una hipocresia que hauria d’escandalitzar els seus propis mentors. Cap persona mitjanament informada, i molt menys encara els mandataris que amenacen ara amb no assistir a la cerimònia inaugural, pot al.legar que desconeixia que Xina és una dictadura des que Maó va arribar al poder a cop de comunisme, el 1949, i que allà no es respecten els més bàsics drets humans des d’aquells anys, ara ja més de mig segle enrere. Segons Amnesty Internacional, en la República Popular Xinesa s’executen més de 10.000 persones a l’any i es mantenen més de 250.000 presoners en camps d’internament en programes de reeducació per treball, eufemisme local de treballs forçats. La tortura a la Xina és, de forma extraoficial, part component del seu sistema policial, havent-hi així mateix milers de presos sense assistència lletrada i sense haver comparegut mai davant de cap tribunal. En l’àmbit social, en el gegant asiàtic no existeix la llibertat d’expressió ni la de culte, Internet està censurat i vigilat mentre se segueix portant a terme el control de la natalitat mitjançant la llei eugenèsica de només un fill, la qual ha donat lloc a milers de denúncies de infanticidis de nenes, avortaments forçats i sancions orwelianes a les quals se sotmet a les dones que no vulguin complir-la, com ara multes econòmiques i sessions de rentats de cervell, suspensió del fluid elèctric a les seves llars o acomiadament de les seves ocupacions a elles, als seus marits o als seus pares, tal com denuncia el Population Research Institute.

Però no passarà gens. Al dia d’avui, fins i tot el propi Dalai Lama dóna suport explícitament a la normal celebració dels jocs. Noruega, Jordània, els Estats Units, Alemanya… Dia rere dia, els països es van sumant al xou. Un mercat de mil cinc-cents milions de consumidors amb un PIB que creix anualment a dos dígits sosté qualsevol economia del món, sigui aquesta capitalista o socialista, democràtica o no, raó de pes per sufragar la indulgència internacional. La Xina, el país que avui ho pot comprar i fabricar tot, posseïdora dels dòlars que podrien esfondrar la malferida economia nord-americana i provocar una crisi financera mundial sense precedents, té un poder cinètic que el seu simple malestar incomoda el món.

El Comité Olímpic Internacional no va poder amb la pressió i va cedir-hi des d’un bon principi a l’agost del 2000, quan la Xina no hauria d’haver estat triada sinó exclosa de la selecció de països organitzadors, no només pel conflicte tibetà sinó per la seva condició dictatorial i pel seu permanent atropellament de les llibertats civils, inherent al seu sistema polític. Ara, vuit anys després, la Xina ha perdut la batalla de la imatge però tindrà els seus jocs. Sense res a fer, els polítics que avui es manifesten indignats només podran abaixar el cap mentre als simples ciutadans només ens quedarà dur el nostre boicot personal i les nostres denúncies per tot allò que la Xina va ser i és, o passar-ne olímpicament.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: