Quan el drama ja no està en portada

Mai 19, 2008

En el seu llibre Converses, quan el periodista Jordi Graupera pregunta a Xavier Sala-Martín per què les tasques d’Umbele (l’ONG que dirigeix) es feien mitjançant missioners i no pas a través de cooperants, l’economista li contesta “perquè alguns cooperants se’n van a Àfrica a passar dos mesos com si anessin a Disneylàndia, pugen a l’atracció de la pobresa i van a veure pobres. Després, quan tornen aquí, es posen les rastes i se’n van a Grècia a explicar-ho a tothom. Perquè el seu objectiu no és solucionar el problema, sinó sentir-se bé. Cadascú es distreu com vol, però a aquest cooperant jo no li donaré diners”.

Entre tant soroll d’escalfament global, d’una vicepresidenta escandalitzada per haver-se fet una foto amb un polígam i d’óssos panda als telenotícies de les nou, arriben fins a nosaltres testimonis de veritables drames humans, drames que ja no són notícia i que afecten homes i dones als quals només els queda poc més que les ganes de viure i de gestes veritables d’altres homes i dones que entreguen part de la seva vida per intentar mitigar el dolor aliè i la desesperança des de la primera línia de foc, amb el clar objectiu de solucionar el problema, com ara els membres de Metges sense Fronteres.
El capítol espanyol de Metges sense Fronteres publica aquests dies al seu web (www.msf.es) el dossier Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007, un material que mostra descarnadament com el bombardeig informatiu ens obliga, als que formem l’opinió pública, a passar pàgina quan els drames s’eclipsen els uns als altres, sense donar-nos temps, si més no, de descodificar-los i entendre’ls en tota la seva dimensió.
Somàlia, Zimbabwe, Sri Lanka, la República Democràtica del Congo, Colòmbia… Darrere cinc o sis noms de països molt fàcils de pronunciar, milions d’homes, dones i nens pateixen la immoralitat de la guerra i la incoherència de les devastadores pandèmies de malalties medievals. Tuberculosi, malària, signes inequívocs del tercermundisme més extrem que fan estralls en llocs on ni tan sols hi ha els mínims exigibles de llibertat política ni econòmica. Estremeix llegir en el dossier de MSF com, a més, s’arriben a presentar en aquells indrets hostilitats per part de les anomenades milícies d’alliberament contra les pròpies organitzacions humanitàries, arribant a l’extrem de l’assassinat al juny de 2007 d’un dels seus membres, la francesa de 27 anys Elsa Serfass, a la República Centreafricana.

Però encara hi ha una aresta més inquietant en aquest tipus de conflicte que es manifesta inequívocament en els apartats de Txetxènia –tristament cèlebre per la massacre de Beslán, en què 336 persones van morir a les mans d’un escamot suïcida musulmà– o en el de Myanmar –escenari de la revolució safrà del setembre del 2007–: quan totes les càmeres s’apaguen, quan els mitjans de comunicació marxen, quan el gran públic mira cap a un altre conflicte en una altra banda del Planeta, la seva població queda encara més a mercè del seu trist i fatal destí.

És tot allò que no volem veure: el document de MSF de “Las diez crisis humanitarias mas olvidadas del 2007 ens grava a foc en la consciència que a poques hores de vol de casa nostra hi viu la desesperança. I que, encara que ja no surtin en titulars, Metges sense Fronteres encara està allà.

Fa uns dies, ens vam llevar amb el cicló Nargis, que havia provocat ja entre 63.000 i 102.000 víctimes mortals, 220.000 persones desaparegudes i gairebé dos milions sense llar. ¿Quants titulars hauran de passar perquè també en passem pàgina?

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: