Dues suaus brises de coherència

Juny 25, 2008

Ha de ser Sant Joan. De tant en tant ens arriba alguna notícia que se surt dels marcs d’allò que és políticament correcte, i aquesta setmana m’he fet amb dues al preu d’una, per la qual cosa l’alegria em desborda tant com la sorpresa.

En la primera d’elles, em trobo que la ministra de Ciència i Innovació del Govern espanyol, Cristina Garmendia, l’única de tot el gabinet que pel seu nivell professional i el seu currículum no només no li cal fer ús de la quota feminista sinó que seria un insult aplicar-se-la, va afirmar a un grup de periodistes de l’agència EFE durant la clausura del 1r Fòrum TIC i Sostenibilitat que l’energia nuclear és una de les alternatives a la crisi energètica i que “cal estar oberts al debat”. Aquest és un altre cop per als ecologistes que ens consideren a vostè o a mi destructors del planeta perquè la nostra dutxa dura més de cinc minuts o perquè decidim tenir dues neveres i un aire condicionat: Greenpeace va acusar Espanya de ser un dels països que més s’allunya del compliment de Kyoto, un any després de l’entrada en vigor del protocol per frenar el famós escalfament global, estimant que les emissions del nostre país veí al 2005 podrien haver superat en el 50% els nivells de 1990, el triple del permès en l’objectiu per al 2012. Però de la mateixa manera que el criticat Bush, Rodríguez Zapatero sap que Kyoto és un atemptat a la competitivitat que comporta ínfims beneficis i, hostilitzat per la crisi i sense voler ni sentir a parlar de deslocalització industrial, començarà a obrir el joc cap a propostes serioses i eficients per a l’obtenció d’energia més barata i neta. Sent compradors d’energia nuclear francesa, l’Administració Zapatero sap que no pot seguir enganyant el públic molt temps més amb arguments a l’estil Joan Saura i que més aviat que tard haurà d’apostar per la producció nuclear, si vol satisfer la creixent demanda.

La segona brisa de coherència arriba a través de la vicerectora d’Afers Acadèmics de la Universitat Autònoma de Barcelona, Maria Dolors Riba, la qual ha manifestat que la UAB farà cas omís de l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya que exigeix als professors acreditar el domini del català per optar a una plaça de docent: “Les universitats han de triar els professors en funció del seu talent, i si exigim el català com a requisit per concursar a una plaça, estem reduint l’univers de professors amb talent que estaran disposats a venir”. La UAB ha pres aquesta decisió en considerar que aquesta mesura li dificultarà dur a terme la seva política d’incorporació de professors internacionals de nivell a la seva plantilla i no s’equivoquen: mentre el procés de Bolonya intenta optimitzar la possibilitat que tant alumnes com docents puguin intercanviar experiències universitàries en tot Europa, la Generalitat posa el seu gra de sorra per fer Catalunya una mica més provinciana i perifèrica i exigeix el nivell C de català a un bon professor, sigui aquest francès, americà o alemany, i dicti física, matemàtiques o filosofia. No importen les publicacions ni els mèrits, només la catalanitat. La situació ha de ser realment surrealista perquè l’Autònoma, una de les universitats més reivindicatives i procatalanistes, si no la que més, s’hagi queixat d’aquesta disposició del Consell, i és sa que des de la direcció mateixa d’aquesta casa d’estudis es neguin a pagar aquest tribut al nacionalisme.

Des del país del bonisme i del pensament únic, dues notícies porten la fresca i suau sensació del sentit comú. Ha de ser Sant Joan.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: