Amb o sense llengua

Juliol 17, 2008

Exagera Federico Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Catalunya, Galícia i Euskadi. Així és la política i el “menteix, menteix, que alguna cosa quedarà” sempre està en la caixa d’eines de qualsevol formador d’opinió. El problema del castellà a Catalunya no és social (més ara que ERC va en caiguda lliure) sinó polític i, sobretodo, econòmic. Com ja vaig dir en algun article, l’absurda decisió del tripartit de boicotejar l’ensenyament del castellà, deixant-lo amb una càrrega horària escolar similar a qualsevol assignatura menor, només generarà problemes futurs en part de la força laboral espanyola, paradoxalment en l’educada a Catalunya, quan es trobin sense el mateix nivell de comprensió lectora, redacció i ortografia en castellà de la resta del país. No cal ser expert en educació per saber que qui “l’aprenguin en l’esbarjo”, argument dels nacionalistes, com a molt parlaran com el Neng.

Les llengües són dinàmiques. Diu David Boaz en Liberalismo, una aproximación (Ed. Gota a Gota, 2007) que ningú va ensenyar els anglesos a parlar en anglès, i amb aquesta màxima el vicepresident del Cato Institute, involuntària i dramàticament, deixa al descobert les contradiccions dels carísims i inútils programes de normalització lingüística del català que només deixen a les clares el declivi natural del seu ús, de vegades de manera ridícula com quan la subvencionada Plataforma per la Llengua va suggerir que a qui no entengués el català se li havia de parlar per senyals abans que en espanyol. Aquest declivi, un fet sentimentalment dramàtic per a molts, és més fàcil d’assumir si pensem que va haver una vegada que fins i tot el llatí també va entrar en aquest procés, i que no hi ha res que pugui frenar l’avanç de l’espanyol, el mandarín, el rus i l’anglès. De les més de sis mil llengües que en l’actualitat es parlen al món, la meitat està en risc de desaparèixer en aquest segle a un ritme de fins a dos per setmana, d’acord amb estudis recents de la UNESCO. Afectarà això a la vida quotidiana de cadascú dels membres d’aquestes comunitats en el seu conjunt? Aposto que no. Les llengües -com els pobles- es mestizen lentament al llarg del temps i acaba predominant la més forta, pel que res es pot fer per una llengua sinó seduir al potencial parlant i no intentar alarmar. Mentre no se sedueixi a la població per a l’ús quotidià d’una llengua minoritària i se la hi intenti forçar, aquesta quedarà enquistada com a molt com a llengua del poder o, pitjor encara, de l’administració, una trista destinació final per a qualsevol idioma.

Però qui creiem que és un abús en tota regla que la Generalitat malgasti milions d’euros en seleccions esportives, que multi o adverteixi a qui no retoli en català o que segueixi donant suport a la deficitària i propagandística Corporació de Mitjans Audiovisuals ens trobem, sense més opcions, enfront del Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, el qual a pesar d’haver estat signat per intel·lectuals de la talla de Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espasa i Fernando Savater segurament serà utilitzat com arma llencívola per sectors reaccionaris, realment anti-catalans i no simplement crítics amb el catalanisme excloent, avui en el govern autonòmic.

Com deia abans, exagera Jimenez Losantos quan adverteix sobre la situació de perill del castellà a Espanya, servint per a refutació les declaracions de Pere Gimferrer, membre de la RAE i crític amb el Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, qui diu avui en La Vanguardia que “la llengua catalana també és part del patrimoni espanyol”. Però flaco favor se li està fent a les llengües regionals no entenent el context mundial, quedant cada dia més clar que més enllà del teatre romàntic de la reivindicació queden, en temps present, moltes plataformes subvencionades, negocis captius i interessos polítics per protegir. Com sempre, a càrrec del contribuent.

Una resposta to “Amb o sense llengua”

  1. […] En la misma línea en la que escribí ayer en El Periòdic d’Andorra, Alícia Sanchez-Camacho considera que no es necesario firmar el manifiesto ya que los catalanes deben cuidar por igual sus dos lenguas, aunque yo agregaría a también porque al manifiesto se lo está usando como arma arrojadiza con otros intereses, ya que el problema lingüístico no es lingüístico, valga la redundancia, sino político: las sobreactuaciones del Tripartito con este tema y el uso indiscriminado de los medios para crear una división entre castellano-parlantes y catalano-parlantes durará lo que esta estructura enviciada dure en el poder, con manifiesto o sin manifiesto. Un gobierno autonómico que no esté atado a mantener este conflicto inventado para mantenerse en la Generalitat no perderá tiempo en estas discusiones áridas, y no dará espacios a reacciones anti-Cataluña, cuando las reacciones deberían ser anti-nacionalismos periféricos. […]

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: