Censura moral a la Madrid liberal

Octubre 21, 2008

Els autobusos de Madrid, la publicitat dels quals gestiona l’empresa PubliSistemas, no exhibiran els cartells de la pel.lícula Diario de una ninfómana, del director Christian Molina. Tampoc inclourà els seus anuncis ni en parlarà la cadena Cope, de la mateixa manera que tampoc ho farà la cadena autonòmica Telemadrid ni les marquesines gestionades per l’empresa Cemusa podran exhibir els cartells del film.

A això se li diu censura, cosa que, segons l’Enciclopèdia Catalana, es defineix com “l’acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establerts d’ordre moral, polític, religiós, etc.”.

Els éssers humans –definició genèrica que inclou homes, dones, la nimfòmana en qüestió i Esperanza Aguirre– comencen a explorar el seu cos i a tocar-se buscant plaer des dels dos anys d’edat, de manera molt similar a la dona del cartell. Aquest fet, que forma part del desenvolupament social, sexual i afectiu de la persona, no solament és sa, sinó que no és de cap manera censurable. I de la mateixa manera que no hem de detenir-nos en la denúncia de l’adoctrinament socialista mitjançant l’assignatura Educación para la Ciudadania, no hem de trigar a protestar per aquest absurd intent d’implantació de moralitat, paradoxalment avalat per un Govern que s’autoanomena liberal.

Encerten el director, que va dir en roda de premsa que termes com ara “dubtosa legalitat” o “gratuïtament provocativa” recorden els informes de la censura franquista i Valerie Tasso, autora del llibre, que va afirmar que si l’obra s’hagués titulat Diari d’un assassí, segurament no hagués hagut cap problema. Per la seva banda, José Molinero, director de comunicació de l’EMT (Empresa Municipal de Transportes), ha posat enmig de la polèmica el fosc organisme Autocontrol de la Publicidad, que diu englobar publicistes de tota Espanya, però que no és més que una altra forma de moral oficial i de lobbistes a la carta, que ha manifestat haver estimat que el cartell no presentava cap problema sempre que s’hi especifiqués el públic al qual va destinada la pel.lícula.

I em pregunto: en aquell cartell de Travis Fimmel per a Calvin Klein, on suggeria uns més que envejables atributs masculins, ¿oi que no deia al públic a què anaven destinats els calçotets? S’ha de recordar que la pel.lícula té el certificat oficial del Ministeri de Cultura per a majors de 13 anys i no pas de 18.

No m’arriscaria a apostar que la pel.lícula sigui bona; de fet, imagino que no ho serà, però el que puc assegurar és que gràcies a aquesta campanya, el film tindrà uns centenars d’espectadors més i molta més repercussió mediàtica que si l’hagués tractat igual que a qualsevol de les Saw, per dir alguna cosa, que en els seus cartells a les parades d’autobusos no mostraven una calceta sensual, però sí primers plànols de membres amputats, d’una cara escorxada o d’un cap tallat en una balança.

L’economista Xavier Sala-Martín bé diu que “l’Estat, ni a la bragueta ni a la cartera”. Estaria bé que el Govern de Madrid prengués nota d’aquest fet: liberalisme no és només deixar obrir els comerços tots els diumenges, i hauria d’inquietar-nos una mica a tots, i sobretot als que ens considerem liberals, aquest acte de censura que fa tanta pudor de moral oficial.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: