Un cadàver, nosaltres i el circ dels mitjans

Març 3, 2009

El poble demanava carronya i la caixa tonta no podia defraudar. L’assassinat de la menor Marta del Castillo i l’obscena exposició del cas als mitjans, burlant totes les lleis de protecció al menor i del bon gust, ens despulla una altra vegada com a societat i ens torna a recordar la nostra cara menys amable. Que vostè, senyor lector, no és d’aquells als quals els interessen aquestes coses? Sabrà disculpar-me, però no el crec; és la revista que vostè llegeix setmana sí, setmana també, la qual destaca en paper couché i a quatre pàgines més portada que haurien tret el cadàver de la nena assegut en una cadira de rodes de la mare de l’assassí, morta temps enrere. Que vostè, senyora lectora, només veu a la televisió programació seriosa? Permeti’m dubtar. Són els mateixos telediaris que vostè sintonitza diàriament els quals disparen els audímetres d’audiència informant sobre el Oscar de la Penélope i, amb idèntic gest en el seu presentador després de dos minuts de publicitat, sobre els detalls del cas Marta en la pròpia veu d’algun menor que, per la seva edat, segurament mai s’ha afaitat encara (tot i què també podrà esperar al programa d’Ana Rosa, on veurà fins i tot a l’actual xicota de l’assassí, de 14 anys, venent la seva primera exclusiva de la mà de la seva mare, o viceversa.).

Benvinguts una vegada més, al circ de la mort. Ho estimem, ho desitgem. És impossible resistir-se a l’encant dels mass media, els únics que són capaços d’oferir-nos a l’hora del sopar la promiscuïtat extrema del detall, tal com deia Baudrillard quan els comparava amb la pornografia. Al capdavall, ¿oi que té molt de pornografia la recerca que es fa en els mitjans massius d’allò que diem no voler veure ni saber? ¿I oi que els devorem (de reüll) com més explícits són en els seus detalls, com a la pornografia? I oi que els consumim com si fos pornografia quan escoltem alguna cosa tan terriblement privat com ara els comiats dels que van morir atrapats a les Torres Bessones l’11-S o quan vam participar d’aquella patètica recerca del tresor global rere Madeleine McCain, joc finalment inconclús on els focus, a desgana, van haver d’apagar-se?

Tornant al cas Marta en si, Emilio Calatayud es pregunta en el seu bloc sobre què estem fent amb els nostres menors, cap a on anem, quina educació els estem donant i en què estem fallant. No descobriré Amèrica amb la meva resposta: avui dia s’han subvertit els valors i, sota la sacrosanta i repetida com un mantra tolerància, es van redefinir paraules com ara disciplina en repressió, pare en col.lega i calbot en maltractament, i és llavors quan l’acudit surrealista de Mafalda de fa 40 anys on explicava que un pare, davant una baixa qualificació del seu fill, no castigava el fill, sinó que anava a escola a castigar el mestre s’ha transformat avui en una sinistra ganyota de la nostra quotidianitat.

I al final del camí trobem famílies desestructurades i menors sense cultura ni formació, anàrquicament adoctrinats, sense il.lusions, amb la rebel.lia que els convertiria en adults narcotitzada a força de mòbils i Play Stations i uns mass media tan dolents o bons com ho van ser tota la vida, sense cap tipus de contenció, un marc ideal per a la gentada de totes les edats i estrats socials que s’amuntega aquests dies a les ribes del Guadalquivir buscant el cadàver de Marta del Castillo, com si es tractés d’un reality show, que, amb la seva absurda absència, destaca moltes de les nostres misèries col.lectives.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: